Judit Monclús
,
13/06/2016
Arts

Josep Maria Balagué: “Aprenem a mirar a través d'un objectiu, però en sabem, de fotografia?”

‘Polaroid: Treballs retrospectius 1997-2006’ es podrà visitar al Museu de l'Ebre de Tortosa fins al 26 de juny
Josep Maria Balagué

Foto: 

Cedida
Josep Maria Balagué
Els sistemes digitals han democratitzat la fotografia, però realment ajuden a valorar la feina dels professionals? Contemplar l’exposició ‘Polaroid: Treballs retrospectius 1997-2006’ del fotògraf Josep Maria Balagué et fa venir al cap aquesta reflexió. Les captures de la mostra de Balagué estan realitzades amb una tècnica que transfereix instantànies fetes amb Polaroid a paper d’aquarel·la. Tècnica, precisió i intenció. Art. Amb una àmplia experiència en diferents àmbits (fotografia industrial, publicitat, natura, viatges...), Balagué aposta pel retorn a les tècniques manuals per retrobar-se amb l’artesania primigènia d’aquesta disciplina. A Surtdecasa.cat, hem conversat amb ell amb motiu d’aquesta exposició, que es podrà visitar al Museu de l’Ebre de Tortosa fins al 26 de juny.
"Cada foto, cada projecte, cada imatge tractada porta condició sine qua non la petjada de cadascun dels mestres, un recull d'experiències filtrades a través de la meva mirada. Què som sinó més que l'empremta del mestre?"

- Les tecnologies fotogràfiques avancen, però vostè segueix apostant per procediments antics. Què li permeten  aquests que no ho facin els més recents?
Aposto pels procediments antics perquè no voldria que es perdessin en el temps. Algú ha de preservar la història, els orígens. L'elecció és purament orgànica, visceral. Però no nego l'evidència del camp tan ampli que ens ofereix el digital. En canvi, resoldre l'enigma de fer una còpia al carbó o un paper salat és com una litúrgia on cada pas l'has de donar amb saviesa, consciència i, sobretot, paciència. Aquí no es pot fer copiar i enganxar, ni eliminar una capa, ni molt menys prémer les tecles control + zeta (desfer).

- Al Museu de l’Ebre presenta una retrospectiva de captures fetes amb transfer de Polaroid, una tècnica a mig camí entre la fotografia i la pintura. Què hi trobarem i amb quina intencionalitat juga amb aquestes fotografies?
Hi trobareu la intimitat de qui treballa al laboratori amb la còpia, el treball de la paciència, la mirada humil d'un caminant per terres llunyanes, el diàleg del copista amb uns processos fora de la norma. Bullir una fotografia ja és prou estrany i encara ho és més guixar-la amb un pal de fusta per escampar els pigments. Pel que fa a la intenció, podríem parlar de la inquietud de travessar noves fronteres, altres alternatives de mostrar un món personal i intransferible.

- Aquestes tècniques manuals permeten una manipulació menys evident de la realitat?
No, de cap manera, la manipulació és evident i la realitat és sempre de qui la mostra, mai de qui la veu. Qui la mostra explica, diu, comunica; qui la veu, interpreta. En el cas de 'Móns Sobreposats' hi ha quatre veus en solfa: la imatge neta del paisatge principal que li dóna forma, la textura de fons que li dóna cos, el procés que la fa vaporosa i el paper on reposen les tres anteriors. Tot juga, tot suma. La manipulació no s'amaga, és molt més que evident i la realitat hi segueix sent: la casa, el banc, el llaüt.

- El fotoperiodista Bill Ostendorf assegurava: “...dèiem sovint que una imatge equival a mil paraules o que una fotografia no menteix. Doncs bé, ara sí que menteixen. I poden mentir d'una forma convincent. A mesura que la manipulació digital es converteixi en més econòmica i comuna, qui es creurà més una fotografia? Jo crec que ningú”. Comparteix aquesta opinió?
Quan vaig conèixer Joan Fontcuberta, que va ser professor meu a l'escola CEI de Barcelona l'any 1978, vaig conèixer també el mestre de l'engany. Generós, subtil, intel·ligent i un punt gamberro, en el sentit de bromista. Veia, com a alumne, els fotomuntatges que ens ensenyava. La fotografia ens mentia, situava l'home en un lloc impossible, o bé un objecte canviava de forma i un ou es tornava una pilota de ping­pong. Anys més tard, vaig llegir 'El petó de Judes', un assaig escrit per ell i vaig comprendre que quan un vol enganyar el personal només cal deixar anar el discurs ben convençut. Molt abans, vaig llegir 'La tiranía de la comunicación' d'gnacio Ramonet que, entre altres coses, relata com es manipula una imatge per influir en l'opinió pública. No estàvem encara immersos en l'era digital i ja s'utilitzava la fotografia per a fins maliciosos. No mentim quan ens posem davant de la càmera amb la pretensió d'amagar els nostres defectes? Tornant al fil de la pregunta, estic convençut que la fotografia no menteix, mai. La fotografia reflecteix el que vols dir; qui menteix és qui la manipula, qui treu, posa o canvia el contingut segons la seva necessitat. Jo, personalment, analitzo més el mitjà on es publica que la fotografia en si.

- La nostra cultura visual, però, s’ha enriquit?
La cultura visual creix, és evident, però no la cultura fotogràfica. Malgrat tot, últimament hi ha hagut un increment de sales d'exposició dedicades a la fotografia. Són mostres de fotografia analògica que porten l'espectador cap a una visió fotogràfica més cultivada. De fet, avui ho fotografiem tot. Prenguem exemple del fenomen selfie que ha inundat Facebook i Instagram, per citar dues plataformes que, d’alguna manera, potencien la fotografia. Aprenem a mirar a través d'un objectiu, però en sabem, de fotografia?

- La seva filosofia preconitza que la pràctica fotogràfica “obre fronteres més enllà del que és visual, abordant fins i tot l’horitzó emocional”. Què cal per aproximar-se a aquest horitzó del que parla?
Aquest horitzó no és més que el camí que tot ésser humà recorre al llarg de la seva vida, l'honestedat, l'amor per la feina... Crec que és un enamorament d'allò que es fa i quan et guanyes la vida amb el que t'agrada és un regal. Gaudir en capturar una imatge d'una sortida de sol i que t'emocioni tant o més el retrat d'un personatge que has fet el dia abans no es pot explicar amb paraules. És un batec diari, constant i generós que s'alimenta amb la il·lusió. És amor i poca cosa més.

- Quins referents fotogràfics pren i què li han aportat al llarg de la seva trajectòria?
De referents n’hi ha uns quants. Per citar­-ne alguns, diré que Ansel Adams és Don Perfecto; Francesca Woodman, la tempesta; David Hamilton, la tendresa; Humberto Rivas, la serenitat... De cadascun d'ells n’he agafat un trosset. N’hi ha tants que em deixo... A fer fotos se n'aprèn gastant pel·lícules i veient fotografies. Particularment, m'agrada molt l'obra de Jan Saudek, Josef Koudelka, Cartier-Bresson, Man Ray, Annie Leibovitz, Toni Catany... Són criteris molt dispars i ulls completament diferents a l'hora de mirar a través de l'objectiu. Indiscutiblement sóc fan incondicional del discurs fotogràfic de Joan Fontcuberta, però també m'emociona Kim Manresa, Paco Elvira, Gervasio Sánchez, que són d'una altre línia narrativa, el fotoperiodisme.

- Al llarg de la seva trajectòria ha treballat en fotografia industrial, publicitària, de natura i viatges, en reporterisme social i ha estat vinculat al món cinematogràfic. Aquesta heterogeneïtat, li ha permès trobar la seva definició professional?
Doncs indiscutiblement m'ha omplert les butxaques d'idees i coneixements. Haver treballat amb diferents directors de fotografia fa que destil·lis el millor de la seva experiència. En el món professional, no hi ha lloc a rectificacions i es pot dir que ha estat una master class de cadascun d'ells. Cobrant, però sense títols. Recordo que amb Humberto Rivas vam fer una producció dirigida per Isaki Lacuesta. Era un relat cinematogràfic titulat 'La teoria dels cossos', inspirat en un poema d'Omar Khayyam i va ser tan interessant el que feia a l'hora de treballar com el que deia a la taula a l'hora de dinar. Va ser un projecte preciós i molt gratificant. Era fascinant tenir el mestre davant, compartint taula, anècdotes, saviesa, etc. És el que et deia, una classe magistral de valor incalculable. Cada foto, cada projecte, cada imatge tractada porta condició sine qua non la petjada de cadascun dels mestres, un recull d'experiències filtrades a través de la meva mirada. Què som sinó més que l'empremta del mestre?

Més informació: 

Exposició 'Polaroid: Treballs retrospectius 1997-2006'
Del 7 de maig al 26 de juny - Tortosa 
Fitxa d'agenda Surtdecasa

També et pot interessar