Debat KULT: Cultura, llengua i identitat

El passat dijous 4 de novembre vam fer el tercer dels debats KULT, on vam parlar de la llengua en la cultura i la cultura en català a la biblioteca Jaume Fuster, la primera de les moltes col·laboracions que farem amb les biblioteques de Barcelona, membres de la xarxa KULT. En el debat, moderat per la periodista Jordina Arnau, van participar-hi Júlia Ojeda, investigadora predoctoral i articulista; Marina Massaguer, filòloga i sociolingüista; Julià de Jodar, escriptor i Francesc Viadel, doctor en Sociologia, periodista i escriptor.

El primer bloc del debat va enfocar-se a l’estat de la qüestió del català i els canvis usos lingüístics i d’interacció social. La simptomatologia era compartida: hi ha un retrocés dels usos lingüístics a tots els territoris catalans. Però els quatre ponents tenien explicacions diverses sobre les seves causes i conseqüències. Francesc Viadel va explicar que els processos de substitució lingüística són diferents entre territoris i al País Valencià avança més. “La meva percepció, que m’he criat en una comarca catalanoparlant, a partir de la crisi econòmica el castellà ha guanyat molt terreny al carrer, pels desplaçaments urbans al camp. A més, la llengua castellana està molt prestigiada, la possibilitat d’aprendre-la en territoris catalanoparlants fa que es triï el castellà abans del català.”.

Ara bé: “Mai en la vida, ni en els somnis de Joan Fuster quan escriu Nosaltres els valencians l’any 1962, hi havia hagut tanta potència en l’àmbit literari i en la producció de música en català des del País Valencià”. És el fenomen de “llatinització” de la llengua: el català s’ha consolidat en la producció cultural des dels seixanta, però a popularment s’està afeblint.

La Júlia Ojeda va fer servir les estadístiques sobre pràctiques de consum cultural en funció de la llengua a Catalunya, del passat abril, per introduir el debat. De les dotze pràctiques recollides, només n’hi ha tres on s’imposa el català al castellà: escoltar la ràdio, visitar exposicions i assistir a espectacles. La resta domina de manera “esfereïdora” el castellà: en la lectura, les audiovisuals i el cinema, els videojocs (només un 4’2% del consum es fa en català). “El mercat català no està preparat per competir-hi”, va asseverar.

La setmana passada també van sortir publicades les dades d’usos lingüístics a les aules del principat de Catalunya: només un 20% dels alumnes fan servir sempre o gairebé sempre el català a classe. El fet de no disposar de dades del conjunt dels països catalans fa que es vagi a les palpentes sobre l’estat real de la llengua catalana a les aules. Marina Massaguer va ser taxativa: “l’estudi constata una realitat que ja es percebia i ara en tenim dades”. Va apuntar com a causes la falta d’eines i recursos per integrar l’alumnat que no té el català com a llengua. “Si el professorat fa activa la norma d’ús del castellà dins l’aula, els alumnes no tenen oportunitat de fer servir el català entre els seus iguals a l’aula”. A més, va advertir que si no hi ha prou domini dels usos orals i de la col·loquialitat entre els joves, hi ha el perill que el català esdevingui un registre culte, “dels llibres”.

Al seu torn, Julià de Jòdar va demanar allunyar-se del “pessimisme ontològic”. “Podem confondre moments que contenen altres realitats: per exemple, l’auge del rap en català a Internet. Què vol dir això en els usos lingüístics? S’està creant a les xarxes un ús paral·lel de la llengua, ja no és el literari ni el del carrer”. I va llençar un dard cap als grans grups editorials que publiquen bestsellers en les dues llengües, creant competència lingüística en perjudici del català només “per voluntats empresarials”. “Però no tot és reduïble a enquestes, la realitat és més viva. L’explosió de la Nova Cançó als seixanta va ser una acumulació de forces, no tenia explicació sociològica ni política, no ho haguessis trobat a cap enquesta”, va apuntar de Jòdar.

Politització o despolitització de la llengua?
La periodista Jordina Arnau va introduir un nou bloc de debat: com ha influït el procés independentista en el consens sobre la llengua com a element cohesionador de la societat catalana? L’escriptor Julià de Jòdar va respondre primer: “és evident que la llengua està polititzada, és producte de transaccions a Madrid per la qüestió de Netflix. Quan els partits seuen a parlar d’aquestes coses és que està polititzada”. A més, va defensar que és difícil tornar als consensos perquè qui els va destruir és el sector espanyolista. “La paradoxa és que no es pot deslligar la llengua de la independència. L’agressivitat que hi ha contra el català és un fet viu, això implica una posició política que té a veure amb la polarització de la llengua”.

Si bé la independència i l’estat no garanteix que una llengua es preservi, de Jòdar va apuntar que la llengua castellà dominant té a favor el mercat i l’estat central. “El nostre sistema polític autonòmic no està preparat per l’enorme potencial que té encara la societat per generar continguts en la llengua pròpia, fem uns avenços que políticament no podem ni ens deixen resoldre”. També va assenyalar la bel·ligerància espanyolista contra l’escola catalana: “És un fet i no hem fet res políticament, només l’aplicació burocràtica de la norma lingüística. La transgressió és sistemàtica”.

Marina Massaguer també coincideix que la ruptura dels consensos sobre la llengua és responsabilitat dels partits espanyolistes. “Les polítiques lingüístiques dels anys vuitanta i noranta havien aconseguit despolititzar la llengua i la integració de les persones castellanoparlants. Qui l’ha polititzat és Ciutadans, i ara el català és sospitós de ser etnicista i excloent”, va dir. Massaguer va explicar que les llengües són una de les principals eines per mostrar l’adscripció voluntària a una comunitat: “Això no implica renunciar a altres llengües, tu adoptes la llengua amb voluntat d’arrelament i pertinença i això s’ha de potenciar. El català simbolitza que vols formar part d’una comunitat, d’un país”.

Júlia Ojeda, en canvi, va defensar una repolitització de la llengua perquè va apuntar com a causa de la feblesa actual la pacificació de la qüestió lingüística a partir dels pactes de la Transició i del pujolisme. “Es van carregar la unitat i el consens de la llengua com a element de lluita contra el règim per por a acusar-nos de nacionalistes. És obvi que la normalització lingüística va donar uns resultats desitjables a l’escola i als mitjans públics, però s’havia de revisar molt abans de l’estat en què ens trobem ara. Qualsevol actitud de resistència lingüística, qualsevol element que generi conflicte amb Espanya, voldrà dir que els catalans no ens hem normalitzat i seguim vivint en disputa amb l’Estat”.

A més, va assegurar que l’espanyolisme té clar que el seu projecte cultural i lingüístic és folkloritzar la llengua catalana ”en el millor dels casos”. Sobre l’escassa presència de l’oferta en català a Netflix, Ojeda va assegurar que això entra dins la lògica dels mercats globals: “la llengua és útil en la mesura de l’acumulació capitalista”. “Els països que tenen un domini lingüístic menor al nostre tenen més oferta cultural perquè tenen un estat a darrere, l’exemple més clar és Dinamarca”.

Les tres crisis de la cultura catalana
La sociolingüista Marina Massaguer va apuntar a la triple crisi que viu la cultura en català a partir del llibre “El malestar en la cultura catalana”, de Josep-Anton Fernández. “Hi ha una crisi entre sectors de població que veuen que el català no és cosmopolita, que no s’adiu a les ideologies actuals, fins i tot a les de l’estat nació”. Aquesta triple crisi es manifesta, per una banda, en els discursos de legitimació que tant havien funcionat en l’antifranquisme. “Una llengua objectivament prohibida era una font de legitimació de polítiques lingüístiques assertives. Quan manen les dinàmiques de mercat aquests discursos de legitimació ja no els tens”, va asseverar Massaguer.

La segona manifestació és en la producció de valor de la cultura catalana, amb frases com “el rock català és dolent” o “la literatura catalana és mediocre”. Per útil, la triple crisi afecta en la identificació, per la repressió franquista, els canvis socioeconòmics i demogràfics i la fortalesa del nacionalisme “banal” espanyol. “La societat catalana ha perdut la capacitat de representar-se a ella mateixa i d’imaginar-se amb tota la seva complexitat. D’aquesta triple crisi veiem la conseqüència que la catalanitat sempre és sospitosa de nacionalisme”, va cloure magistralment.

La llengua i els mitjans públics
Inevitablement, en el transcurs del debat es va confrontar el paper dels mitjans públics en la promoció de la llengua catalana. Francesc Viadel va apostar per la defensa de TV3 “encara que faci programes dolents”. “Imagineu-vos, com a valencià que soc, tenir uns mitjans en llengua pròpia com Canal 9, que va ser una font de corrupció i que van tancar per motius polítics. Imagineu tenir un país que no surt al mapa del temps. Imagineu-vos Catalunya sense TV3”, va polemitzar.

Viadel assegura que les maneres de consumir audiovisual han canviat i això no és atribuïble a una crisi dels mitjans catalans: “Quanta gent està pendent de l’hora del telenotícies? L’imaginari de catalans i valencians ha canviat. Pequem de jugar el partit a soles, pequem d’ingenuïtat, i el poc que tenim ho fem malbé: prou feina té TV3 a competir amb el mercat de plataformes digitals i amb els programes infantils”.

Júlia Ojeda va respondre que la funció de TV3 ha de ser una altra, no la de competir amb la resta de cadenes. “No cal mutilar-nos constantment, però això no treu que la televisió pública catalana visqui una crisi doble, més enllà de l’auge de les plataformes web. TV3 està mancada de projecte perquè no hi ha una Generalitat amb competències i recursos i amb projecte polític”. Ojeda assegura que es donen situacions que als vuitanta o noranta “eren impensables” i que amb una política lingüística forta “podries vetar”, com l’ús del castellà en les tertúlies o les sèries que ficcionen la realitat sociolingüística del país.

Marina Massaguer va estar-hi d’acord perquè, a parer seu, l’ús del castellà a la televisió pública “resta valor” a la llengua. “Si el català no serveix per a ser col·laborador de TV3, de què serveix?”. En canvi, Viadel va insistir que “si bé cal ser exigents, hem de mirar el paquet en conjunt en el context que tenim: una producció molt modesta i sense reciprocitat en els països catalans”.

Per últim, Julià de Jòdar va assegurar que les institucions estan segrestades per l’amenaça d’agressió nacional espanyola. “Quan parlem d’imaginari català ens quedem amb cara de pasta de moniato, perquè no sabem què és. Els que ho haurien de representar, les nostres institucions, no ho fan per por”.

La catalanitat i les identitats globals
Júlia Ojeda va introduir un nou punt de vista en el debat: la crisi cultural no és exclusiva del català, sinó que hi ha una homogeneïtzació de les cultures per la globalització i el consum en anglès. “Barcelona és una ciutat global i dins de la lògica del mercat és raonable que faci oferta cultural en castellà. Hi ha iniciativa per fer coses en català, hi ha creadors en català, però no tenen ni troben condicions materials per viure dignament”, va apuntar. Al seu torn, Marina Massaguer va afirmar que “com a ciutat global i capital, el que passa a Barcelona té conseqüències arreu dels països catalans”. “Per tant, sense projecte cultural ni lingüístic, sense estratègia i recursos, no hi ha estructures necessàries per a la promoció de la cultura en català. Sumat a les dinàmiques de mercat, la ideologia cosmopolita i la llengua global, la manca d’iniciativa política és flagrant”, va sentenciar.

Per acabar, Jordina Arnau va demanar als participants del debat que definissin el grau de transgressió que manifesta la cultura catalana. Ojeda va afirmar que la cultura “no és transgressora en si” però està sent permeable als debats que es donen en la societat. Viadel va assegurar que, en el cas valencià, depèn dels corrents: la música en valencià actual és transgressora “fins i tot amb el valencianisme polític”. Ara bé, la indústria literària la va qualificar de “feble” perquè només fa apostes que siguin “digeribles” a les aules i a la societat. Julià de Jòdar va mantenir que als anys seixanta la transgressió es devia a l’ús de la llengua catalana, però actualment és directament política. “Si avui ets un creador transgressor, te’n vas a la presó o a l’exili”. Massaguer va coincidir, sobretot en la transgressió a les aules: “Hi ha por a l’escola catalana, el més gran actiu que hem tingut per construir comunitat, per la qüestió de les denúncies, això anestesia i t’ho penses dues vegades abans de fer segons què”.

Des de la fila zero del debat, Jordi Sellarès de l’Ateneu independentista La Barraqueta de Gràcia, va explicar la tasca cultural i política que fan, incloses les classes en català per a persones nouvingudes o que necessiten ajuda per treure’s títols oficials. Va defensar que “la cultura en català és una posició política” i alhora, va assegurar que actualment es troba en una posició de riquesa en la producció, varietat i qualitat “que no s’havia arribat abans”.

Yolanda Souto, de la campanya “No t’excusis!” impulsada per Plataforma per la Llengua i el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, va explicar els objectius de la iniciativa: pressionar les institucions per una política lingüística forta, posar al centre del debat el paper cohesionador de la llengua a l’educació i conscienciar la societat per uns canvis d’hàbits lingüístics a favor del català. “Si bé és una campanya que es focalitza en l’ús de la llengua entre el jovent i en els creadors dels continguts, també interpel·la directament als adults, que esdevenen referents dels joves, també en l’àmbit lingüístic. Per tant han de ser conscients del seu paper en la transmissió del català”, va apuntar.

Aquest debat sobre la llengua i la cultura catalana ens va servir per tenir un anàlisi pluridisciplinari de l’estat de la qüestió de cara al quart i últim debat KULT: “Quin model cultural per als Països Catalans?”, el pròxim 4 de desembre a la Lleialtat Santsenca.

Pots recuperar el debat sencer en aquest vídeo: