Jump to navigation
Nou debat Kult celebrat al Casal Despertaferro de Reus, on s’hi va abordar el paper de la cultura en els conflictes i la transformació social. Es va celebrar el dijous 20 d’octubre i hi van participar quatre agents culturals de diferents àmbits. Van ser Salvador Palomar, etnòleg, dinamitzador cultural i fundador de Carrutxa, Montserrat Cortadella, artista visual d’Addend, Teresa Rubio, del projecte Mitgeres de Valls i de la Fira Altres Lletres, i Jordi Martí Font, editor de Lo Diable Gros.
El moderador del debat, el periodista Jordi Olària Gras, va obrir el debat amb el plantejament del títol, preguntant quin paper hauria de jugar la cultura en la transformació social i quin hi juga actualment. Montserrat Cortadella, abans d’abordar la qüestió, va considerar que «primer hauríem d’aclarir el concepte de cultura». «Qualsevol cosa on hi ha una intervenció humana és cultural», va exposar.
Salvador Palomar va donar suport al plantejament de Cortadella. Va explicar que «la cultura neix de la intervenció humana sobre el medi i de la interacció de les persones entre elles». Un concepte que abraça des de la tècnica amb la qual es treballa fins a la manera com parla cadascú. Jordi Martí Font va apuntar, també, que «tendim massa sovint a intentar positivitzar la cultura».
Per exemplificar-ho va apuntar que cultura engloba «des d’una cançó de Víctor Jara fins a Auswitch, són dues creacions culturals». Considera, també, que és qui té el poder qui acaba definint què és la cultura. Teresa Rubio va afegir que no només la defineix, sinó que també intenta controlar-la, motiu pel qual «s’intenta treure cultura fora del poder que ens controla i intenta encasellar-nos».
En aquest sentit, exposa que «el nostre paper és crear cultura o donar veu a la cultura que està fora del circuit habitual del consum de la societat». Durant aquesta arrancada del debat, Salvador Palomar va puntualitzar que «caiem en el parany que ens marca la dinàmica social, que forma part de la cultura tot allò que no és estrictament productiu». De fet, explica que el poder busca, precisament, o anul·lar allò que s’escapa del seu control, o dominar-ho.
Diferents ritmes de l’impacte cultural sobre la transformació social Amb l’objectiu de concretar més el debat, es va plantejar quin paper voldrien jugar i quin juguen a la pràctica els ponents a través dels seus projectes en el marc de la transformació social. Una proposta que va entomar Montserrat Cortadella, qualificant els projectes dels presents de «contracultura». «Naltros partim d’unes arrels conceptuals de principis del segle XX i la nostra idea de cultura visual no és la producció, sinó els processos de creació», exposa.
Un plantejament que permet incidir en l’àmbit social, però també en el pedagògic o en qualsevol altre espai. «Com que normalment som estaments petits, incideixes molt poc, però vas construint», va posar en relleu. En el seu cas, a través de crear projectes propis amb impacte a la comarca. «Treballes amb la gent i amb problemàtiques de la zona, implicant sectors del territori», aclaria.
Es tracta d’un impacte que no es reflecteix de manera immediata, sinó que busca «anar deixant pòsit». El seu plantejament és que «l’art t’ajuda a replantejar-te, fer-te preguntes i generar pensament crític». Salvador Palomar va apuntar que, des de cada àmbit, aquest pòsit és diferent i es genera de manera diferent. Carrutxa treballa «sobre la memòria de les persones, del joc, de la feina, de la festa, dels fets que han marcat les pròpies vivències…».
Des de la seva experiència, el simple fet de compartir aquestes memòries, sovint és «reparador». «Sobretot quan et comuniques amb persones que han viscut sense poder comunicar allò que ells volien comunicar del que els havia passat a la vida perquè els envoltava un altre discurs», va aclarir. També és exemple de la capacitat per tenir impacte a curt termini, com ha passat quan s’han recuperat pràctiques culturals arran de posar de manifest que ja s’havien fet anteriorment.
Com ha tingut un impacte prou directe el projecte Mitgeres de Valls, en el qual es pengen fotografies de grans dimensions a les mitgeres de les cases del barri antic del municipi. Ha nascut com un projecte per posar de manifest la degradació de la zona, i Teresa Rubio afegeix que també ha servit per apropar la fotografia com a gènere a la població en general, que no és el públic habitual d’una exposició des del punt de vista tradicional.
Cada any es pengen vint fotografies, però no es retiren. D’aquesta manera «anem ocupant espai i fem una doble reivindicació, de l’estat del nucli històric, i de la vida que hi aportem». Una altra línia de treball de Mitgeres és exposar fotògrafs consolidats juntament amb altres que encara no tenen tant de nom. Per últim, Jordi Martí Font considera que, des de Lo Diable Gros, «juguem un paper més aviat minúscul, però que també és una manera de fer».
«Som de les editorials més petites de totes les que hi ha al país», va exposar. El seu objectiu fundacional, segons va apuntar, ja era fer llibres que fossin aplecs d’articles. Posteriorment, s’han centrat a explicar una part del segle XIX i s’han anat obrint a altres camps. Tal com ho resumeix, «no som una editorial de creació, tot i que n’hem publicat tres llibres».
Considera que, per part seva, juguen un rol «de resistència» a l’hora de fer servir el paper imprès enfront de la digitalització, «de tot això que ens acabarà passant per damunt, que ara es diu metavers i que acabarà sent altres coses». Des de l’editorial ho consideren «un desastre a tots els nivells», i posa d’exemple debats com aquest, que augura que deixaran d’existir més enllà d’erigir-se en elements de resistència.
El condicionant econòmic a l’hora d’engegar i consolidar qualsevol projecte El segon element de debat va ser la realitat amb la qual es troben projectes com els que impulsen o han fundat els ponents. En concret pel que fa als recursos o les circumstàncies que no existeixen actualment, i que permetrien facilitar-los la feina o incrementar-la. Teresa Rubio va apuntar que, a Mitjeres, «tot és voluntariat, ningú de l’organització cobra», va posar d’exemple.
La mancança principal que es van trobar quan van posar en marxa el projecte va ser la de no poder pagar com correspondria als fotògrafs que hi participaven. Compara el seu pressupost actual, de 9.000 euros, amb el de festivals equiparables al seu que es fan a l’àrea metropolitana de Barcelona, amb fins a 30.000 euros de pressupost. La manca de recursos econòmics fa que «anem amb peus de plom i hi posem moltes ganes i molta il·lusió», va lamentar.
Salvador Palomar va apuntar, en aquest sentit, que «jo suposo que molts dels projectes sorgeixen d’una combinació, que funciona quan està equilibrada». Els elements que hi prenen part, va apuntar, són «la iniciativa voluntària, la feina sense cap més ànim de recompensa que la satisfacció de fer allò que és útil per tu i socialment, i la despesa que això comporta». El condicionant econòmic, de fet, va plantejar que acaba implicant fer un sobreesforç per part «del nucli dels convençuts i les convençudes» al qual costa que s’hi afegeixi més gent.
En l’àmbit editorial, Jordi Martí Font va exposar els inicis de Lo Diable Gros. Van començar també amb la voluntat i la feina més desinteressada que remunerada de qui sabia muntar maquetes de revistes, per exemple. «Ara no, ara tenim una persona que munta els llibres a preu de mercat, i curiosament, com més llibres publiques, menys diners perds», va explicar.
Per contra, al Priorat se’ls ha reconegut que, amb l’existència de l’editorial, han ajudat que dues persones que no haurien pogut fer-ho, visquin a la comarca. «És important dins d’economies petites com les de pobles com Marçà», apuntava. Montserrat Cortadella va admetre que, «en funció dels diners, pots fer més o pots fer menys, però el voluntariat sempre hi és». En el cas concret de l’art contemporani, «en aquest país, quan hi ha una crisi, desapareixen i et deixen sense projecte, i al territori encara més», va sentenciar.
Amb tot, «el hàndicap més gros que tenim és a qui va dirigit i el públic que pots arribar a tindre, i en aquest moment és com un desert». «Som a la Morera del Montsant, al sud, i ni els teus propis companys de viatge, que seria la gent de la cultura o de l’art contemporani del Camp de Tarragona, no els tens al costat». Una situació que, en canvi, no està renyida, per exemple, amb el fet d’haver guanyat el premi de l’Associació Catalana de Crítica d’Art.
La importància de la xarxa comunitària i l’hàbit social Montserrat Cortadella va expressar les dificultats que implica haver de lluitar contra aquesta soledat. «No treballes només per tu mateix, també treballes per generar comunitat; ara, en l’àmbit cultural, no n’hi ha, i és molt trist», va exposar. En el cas de la fotografia, el projecte Mitjeres serveix per «treure els fotògrafs del seu circuit habitual», segons els mateixos professionals han expressat els darrers anys a l’organització.
Teresa Rubio reivindicava que «ajudem que trepitgin una zona del territori que no xafarien de cap de les maneres; hem aconseguit que se sorprenguin que hi hagi algú fora del seu circuit que s’interessi per la seva feina». Això també s’ha acabat traslladant al públic, que ha anat deixant de ser, majoritàriament, de l’entorn del Casal La Turba, impulsors del projecte per formar-se, principalment, de persones de fora del seu entorn, però també de fora de Valls.
«Tenim un problema com a societat de crisi de l’experiència col·lectiva», va afirmar Salvador Palomar. Va posar-hi, això sí, una excepció, l’àmbit de l’oci i la festa, «que són els més mercantilitzats encara que s’hi poden fer coses molt bones». Fora d’aquests, les experiències viscudes de manera compartida «sempre es mou en grups molt petits i hi ha una perillosa tendència que, segons el tema, has de tenir un públic determinat».
Jordi Martí Font va posar sobre la taula que, de les publicacions de Lo Diable Gros, se n’han fet més presentacions a Barcelona que a les comarques més pròximes. «És veritat que la comunitat no existeix, però també tenim alguns llibres on això és totalment diferent», va apuntar. Des de la seva experiència, hi ha espais on encara funciona la comunitat des d’aquest punt de vista, «però són espais completament endogàmics».
Va contraposar les dinàmiques es produeixen, en aquest sentit, a banda i banda dels Pirineus. «França no és cap país revolucionari, és un país capitalista igual que l’Estat espanyol, però les xarxes creades per l’administració són molt més grans i acollidores que aquí, que directament no n’hi ha», va explicar. «Si tens un grup de rock a una ciutat francesa, pots anar a assajar a qualsevol dels bucs d’assaig de l’Ajuntament i no et costarà tant publicar un disc», posava d’exemple.
«Allà l’administració facilita l’estructura per poder fer això, i no dic que l’Estat hagi de copar-ho tot, però els bucs d’assaig de Reus, per exemple, a qualsevol ciutat mitjana de França es multipliquen per deu». Segons va plantejar, es tracta d’un acompanyament inicial que, quan s’ha engegat, deixa en bona part en mans dels usuaris la gestió d’aquestes infraestructures. Des del seu punt de vista, l’existència d’espais com aquests acaba provocant que la creació cultural es retroalimenti.
Montserrat Cortadella va afegir, encara, la manca de nivell cultural al país per explicar aquestes diferències. «Hem de tenir-ho clar la gent que ens dediquem a la cultura i com a societat, fins on podem arribar si els nivells són els que són», va plantejar. Jordi Martí Font va portar-ho al terreny de la literatura, apuntant que un dels problemes són els cànons que s’han establert com a comunitat cultural.
«El cànon literari català és una punyetera merda, i em refereixo a l’edat contemporània», va etzibar. Tal com planteja, «Verdaguer, Guimerà i Narcís Oller continuen sent la tríada sobre la qual es construeix el segle XIX; i perquè aquests siguin aquí dalt, cal una reconstrucció de la renaixença anterior ideològicament conservadora i de missa», va afirmar.
Ho va lligar, també, amb la «desaparició de l’educació secundària a Catalunya». «Què està apareixent, de Fuster, a l’esfera pública? Doncs les seves tres obres sobre pensament nacional; i tota la resta?!», va exclamar-se.
Cal plantejar projectes específics per al públic infantil, o incorporar-lo de manera natural? Fora d’aquests canals establerts i estructurats «pel poder», projectes com els dels quatre ponents continuen fent via amb un marge de maniobra comparativament reduït. «El fet principal és existir i reinventar-se», van coincidir Teresa Rubio i Salvador Palomar. L’etnòleg i dinamitzador cultural implicat en Carrutxa va exposar que, el sentiment de comunitat pot acabar determinant si un projecte funciona o no. En el seu cas concret, l’exemple clar són les xerrades de memòria històrica, que atrauen molt més públic en comunitats petites com les dels pobles del Priorat que no pas a espais més grans com pot ser Reus.
«Hi ha mecanismes de comunitat que funcionen per veïnatge, per compartir i col·laborar en determinades coses que, en entorns més grans com Reus, no funcionen», va plantejar. Així doncs, considera, «el problema el tenim a la societat, no només en què plantegem, i la batalla és aconseguir que, a través de la feina que fas, la gent es trobi». L’objectiu final, va afegir Teresa Rubio, és acabar trencant el cercle «perquè no només et vinguin els teus».
En el seu cas, lamenten no poder programar prou per al públic infantil, «no hem trobat de quina manera fer-ho». Un plantejament que va generar el debat entre dirigir-se a aquest públic o trobar la manera d’atraure’l de manera natural, concloent, de manera força unànime, que es pot apostar per la segona opció si es deixa el paternalisme de banda. Jordi Martí Font va admetre que és un col·lectiu de lectors per als quals no publiquen, però va matisar que «hi ha mirades adultes que miren els infants i la gent gran com si fossin idiotes».
Montserrat Cortadella va mostrar-se en una línia similar, explicant que sí que han tingut projectes vinculats a la infància, però mantenint que «no hi ha art per a adults o per a nens». «L’únic que has de fer amb els nens és parlar-ho amb ells; si vas a un museu, fixa’t en les famílies, principalment franceses, que miren i comenten junts els quadres», va apuntar. «Aquesta feina familiar no existeix, i el que s’ofereix des dels museus i des de la pedagogia lúdica és molt fluix, no tenen l’art com una base per actuar, sinó com un divertiment, i això és un error», va lamentar.
Entre la contracultura i la cultura transformadora Al llarg del debat es van mencionar diverses vegades conceptes com el de contracultura o el de cultura transformadora. A l’hora de definir-los i relacionar-los, Salvador Palomar va apuntar que «la cultura transformadora és la cultura», un punt de vista que subratlla la necessitat que la creació cultural sigui «crítica envers determinats poders o actituds i que procura impulsar-ne d’altres».
Montserrat Cortadella va sumar-se a aquest punt de vista des de la seva pròpia experiència; «tal com jo entenc l’art, sempre ha de ser transformador, si no, entrem en la cultura de l’espectacle, que és la que no transforma, sinó que és només divertiment». «No vull dir que no hi hagi coses que no estiguin bé dins de la cultura de consum, però en general el que fa és no fer pensar», va matisar.
En aquest marc, Jordi Martí Font va introduir conceptes com el de «cultura crítica», que tot i que es pugui fer servir majoritàriament en un sentit, també inclou expressions oposades. «Algunes vegades s’ha promocionat cultura brossa i no en el sentit de dolenta de qualitat, sinó perquè configura un pensament feixista», va apuntar, posant d’exemple el poeta dels Estats Units Ezra Pound, reivindicat pel feixisme i el neofeixisme italià.
«Jo no entenc per què el feixisme català no reivindica Foix, o Llorenç Villalonga», va posar d’exemple. «No dic que hàgim de construir res en contra d’aquests, però sí que ens hem de situar, perquè aquesta gent forma part del nostre cànon literari; i poden ser molt bons, Pound per mi és molt bo, però això no té res a veure amb la seva utilització», va explicar.
La segona pota de la reflexió de l’editor, va centrar-se a criticar l’«entronització» de «produccions profundament patètiques pel fet d’haver format part del nostre àmbit més pròxim». Va afegir, encara, la falta de capacitat general per trobar «referents profundament removedors» fins que algú no els hi erigeix.
Comunitat lectora interessada en la cultura de ruptura, el pensament crític i la transformació social. Una plataforma cultural cooperativa que contribueix al debat sobre què és la cultura avui i quin paper ha de jugar la cultura radical en la lluita contra totes les opressions.