,
29/11/2022
Comunitat

Debat KULT: La lluita per la memòria històrica i la relació amb la producció cultural

El passat 23 de novembre al Foment de Girona va tenir lloc un nou Debat KULT per discutir la relació entre la producció cultural i la memòria històrica. Va comptar amb la presència de personalitats que han treballat en aquest àmbit des de múltiples vessants, totes elles complementàries. Ens van acompanyar na Gemma Busquets, periodista i investigadora sobre la memòria oblidada d’intel·lectuals femenines durant el període republicà, en Telm Terradas, en qualitat d’artista com a component del grup de punk-folk Fetus i n’Arnau Mayans, historiador i investigador predoctoral sobre nacionalisme i configuració de les identitats a la Cerdanya entre finals del s. XIX i principis del XX.

Després de les presentacions i l’explicació pertinent de cada un dels ponents al voltant de la relació de cada un d’ells amb la memòria històrica des dels respectius àmbits, el debat va arrencar a partir de la provocació llançada per Telm Terradas, qui va afirmar que “la memòria històrica, com a categoria, avui embafa una mica”. Amb aquesta afirmació contundent, en Telm posava sobre la taula un element que va resseguir tot l’acte i que no és més que el constant perill de “mercantilització” de la memòria històrica com un producte cultural més, perill al qual el músic hi oposà la necessitat de cultivar un “oblit sa”.

El guant el va recollir Arnau Mayans qui, tot donant la raó a en Telm, afirmà però que memòria i oblit no són cap contradicció, ans al contrari: “és el mateix”. Per Mayans, “qualsevol memòria és una col·lecció de fets i això comporta oblits. La batalla per la memòria és també una batalla pels oblits”. Segons Gemma Busquets, “reivindicaria el dret a l’oblit”. Vivim en un boom de la memòria històrica i de tot allò que és memorialístic.

Tornant però a la idea de la memòria com a mercaderia, l’historiador afirmava que: “els historiadors han creat un mercat econòmic de la memòria” des d’almenys el segle XIX quan hi ha una necessitat (una demanda) d’aquests discursos. Història i memòria son dues produccions més entrellaçades que no sembla, “la diferència entre història i memòria segurament és el mètode”. La memòria fa referència a mitologies o literatura però al final parlem de producció de discursos que tenen el seu context en la lluita per l’hegemonia i la plasmació d’unes identitats col·lectives. Al final, qui té l’hegemonia és capaç de fixar marcs de record que transcendeixen els individus. La memòria mai pot ser un fet individual. No existeix la memòria individual, com a molt, l’individu canalitza memòries col·lectives singulars. Al final la memòria és la plasmació d’unes identitats col·lectives” reblà Mayans.

Per això, ja d’inici cal preguntar-se sempre qui fixa aquests relats i quin subjecte configuren i qui n’ha quedat exclòs. En aquest sentit, iniciatives com les de Gemma Busquets, intenten recuperar les veus que han quedat “als marges”, en el seu cas, a partir d’investigar sobre els relats femenins d’aquelles dones que no eren grans intel·lectuals i polítiques, “relats femenins de les que podrien ser les nostres àvies i besàvies (…) les anarquistes de base que militaven en el seu moment.”

No obstant, si hi ha hegemonia, hi ha també contrahegemonia i contestació. En aquest sentit, es preguntava: com s’afronta la dualitat de memòries, què passa quan hi ha memòries antagòniques? I com afrontem nosaltres des de la producció cultural aquesta batalla per la memòria dins els principals marcs institucionalitzats? Com podem fer que els relats “marginats” que volem rescatar siguin reeixits? Per en Telm, allò que cal treure a la llum són les expressions populars i espontànies. Si parlem de rescatar la memòria dels marges “cal anar a buscar tot allò que s’ha passat per alt”. I afirmava: “des de Fetus ens interessa mirar als costats i no al centre, venim d’on venim i l’escena cultural de la que gaudim no es programa als grans festivals (…) no toquem al Canet Rock”.

Per la Gemma, allò que fa que un relat sigui reeixit és “quan connecta amb l’element quotidià” que fa que “el passat sigui contemporani” i permet traspassar generacions. I esmenant una afirmació anterior, argumentava amb convenciment que “hi ha un dret a l’oblit però hi ha coses que no podem oblidar” en relació al feixisme i l’aprenentatge per a les noves generacions.

 


Memòria i identitat
Podem afirmar, doncs, que la memòria fixa identitats col·lectives. Això és d’una importància cabdal i té unes conseqüències transcendentals per a la nostra pròpia composició com a éssers humans. “Cal un gir neurocientífic”, digué taxativament Mayans. Pel cas de les identitats, “s’ha demostrat que el cervell és un òrgan narratiu que necessita explicar-se constantment, per propi funcionament.” I segueix: “Des de Saussure i el gir lingüístic se’ns diu que aquestes narratives i aquests discursos performativitzen la nostra manera de viure i estar al món i això no vol dir que siguin ficcions ni mentides.”

En aquest punt val la pena destacar que s’ha criticat a bastament identitats col·lectives (nació o classe) perquè es tracta de construccions socials. Poden ser-ho, però això no les converteix en “mentides” o “falsedats” des que tenen un pes diari, quotidià, en la vida de les persones.

Independentment que la memòria sigui una construcció o no, té un pes cabdal per explicar-nos com a comunitat. “La memòria condiciona el nostre dia a dia, però no la determina” perquè si la memòria hegemònica, que és la que dicten les institucions, determina el nostre dia a dia, marxem tots a casa: “Des de baix, tenim certa capacitat d’acció”, va assegurar Mayans. “Hem de disputar la memòria i ens hem de dotar eines que ho puguin fer, entre elles, la producció cultural”.

Segons la periodista Gemma Busquets “sobre la memòria sempre hi ha molts punts de vista” i té “més blancs i negres que els que els historiadors creuen”, va més enllà que la fredor dels fets.

Memòria, classe i moviments socials
Sovint, les lluites per la memòria històrica han estat capitanejades pels moviments socials i per la societat civil. Gemma Busquets destacava, per posar un exemple, el cas de la recuperació dels papers de Salamanca. No obstant, això no vol dir que directament les reivindicacions siguin assumides per les institucions. Segons un altre exemple proveït per Busquets: “no tenim un llistat dels exiliats en camps francesos, cal anar camp per camp”. I deia que: “en general, la memòria no interessa institucionalment, si s’hi interessa, ho fa per impuls de la societat civil. L’absència d’una motivació intrínseca fa que es facin malament les coses i tard, “per la foto i pel políticament correcte” denunciava la periodista.

Alhora, seguí, a l’hora de tractar la memòria hi ha qüestions de classe. En el cas de l’exili després de la Guerra Civil, per exemple, s’ha recordat els intel·lectuals i els polítics que van poder marxar a França o Mèxic, però el que no va poder “va morir a Argelès ensorrat”.

Per Telm Terradas, és evident que no vivim en un país normal (“no és ni un país”) i el fet que algunes coses s’hagin de lluitar des de baix ho demostra. “la producció cultural, un cop els polítics hagin fet la seva feina, ha d’acabar fent l’altre pas que no és només posem el nom sinó cantem, produïm, mitifiquem i explicats a la nostra manera, des de baix”. “Perquè necessitem tenir mites [ni que sigui] per desmitificar-los”

D’altra banda, segons Mayans, “hi ha un seguit d’eines i revolucions que són claus per tenir una memòria de classe i no parlar (només) dels grans noms”. Quines són aquestes eines? “Lluny de narratives com es fixa la memòria? Doncs sovint es fixa amb imatges.” Així és com ho van fer els reis durant molt de temps. Arribat un moment, però, hi ha una gran revolució que és la fotografia “al costat de la falç i el martell hi ha d’anar la càmera kodak”. Segons l’historiador, “la fotografia fixa una memòria des de baix i, a més a més, autoproduïda (…) no es dona prou importància a la fotografia com a gran revolució de les narratives de classe”.

Gemma Busquets va recollir la reflexió i actualitzant-la pels dies d’avui, afirmava que més enllà de les escenes familiars, la fotografia ens permet entendre moltes coses de les dinàmiques del passat. “La foto de peu explica moltes coses”, deia. “Expliquen un relat que es pot compartir, per exemple a Instagram, i això és una manera també de fer producció cultural des de baix”. No és institucional, és un motiu emocional/sentimental i això el fa menys interessat, “els avantpassats deixen de ser fantasmes i esdevenen gent propera”.

Memòria i apropiació cultural
Amb en Telm conveníem que les cançons son una manera clau de produir memòria col·lectiva. Gemma Busquets, però, també troba que en el món global, aquestes produccions pateixen el signe dels temps. Per exemple, la cançó partisana “Bella Ciao”, mundialment famosa gràcies a la sèrie La casa de papel, és cantada a tot arreu menys a Itàlia. Això mostra “com ens apropiem de la memòria dels altres per reivindicar les nostres injustícies”. No obstant, això no hauria de ser tant sorprenent, atès que, segons Terradas, “la història de la música és una història d’apropiacions culturals”.

Per part de Fetus, la reinterpretació és un element clau. En el seu cas, amb la bastida del gènere del punk folk es vol casar per una banda la dissidència pròpia del punk “que no sabem [avui] on ha quedat” amb aquesta “tornada a les arrels”. Afirmava que “és des d’aquí que es pot fer una cultura reeixida i que presenti una memòria col·lectiva amb cert sentit. Existeixen un seguit d’iniciatives que li donen la volta al folk i que fan la música tradicional com quelcom accessible. Nosaltres hi hem arribat des del punk”.

“No només fem música per fer ballar a la gent”, hi ha un rerefons en les lletres i els temes que busquen treure a la llum coses interessants com per exemple el “Rebombori del pa”, la història de la Isabel Vilà o el mateix Quico Sabaté.

Conclusió: la tensió permanent de dos relats memorialístics?
Conforme avançava la conversa, es va anar dibuixant la idea que existeix una tensió permanent entre aquells intents de recuperar (produir, de fet) memòria històrica des de les institucions o bé fer-ho des de baix. Aquesta tensió sembla irresoluble, atès que institucionalment els relats que teixeixen aquesta memòria acostumen a ser relats que pacifiquen o cerquen la cohesió social, mentre que aquells que es reivindiquen des de baix són relats basats en el conflicte. Podem superar aquesta contradicció? Hi serà sempre present? Per Gemma Busquets, és un element  consubstancial a la pròpia dinàmica reivindicativa: “La institució sempre busca l’estatus quo i des de baix cerques canviar-ho”. Les revoltes s’acaben institucionalitzant i “l’activista esdevé polític canviant el mocador per la corbata”.

Segons Mayans, el xoc entre aquestes dues concepcions (institucional i des de baix) “és el xoc entre Marx i Fukuyama” i “sortosament s’ha resolt a favor nostre. Es tractava de dirimir si la història evoluciona a partir del conflicte o bé hem arribat al final de la història on tot està dat i beneït i el capitalisme ha garantit la igualtat d’oportunitats”. Cosa que, evidentment, no ha passat.

Des de dalt la motivació és “imposar records” en paral·lel al desplegament d’un projecte hegemònic. “La memòria és també rebel·lar-se contra l’ordre simbòlic establert” i en aquest sentit, la memòria des de baix sempre serà conflictiva perquè parla d’històries de conflicte. Si tenim en compte que Bordieu dividia entre ordre simbòlic i ordre econòmic, podem entendre la lluita per la memòria com una lluita per subvertir aquest ordre simbòlic. Aquest conflicte constant, que es rebel·la contra el final de la història, és una expressió d’allò que deia Pedrolo: “la cultura és viva en la mesura que és conflictiva”. Mayans ho va deixar clar: “Que hi hagi conflictivitat i aquesta batalla per l’hegemonia cultural vol dir que no estem morts i que existeix la història”.  

Les trinxeres de la batalla per la memòria, doncs, han de beure i estirar del concepte de “lloc de memòria”, que seria “tota unitat simbòlica que té una dimensió memorialística rellevant per a la comunitat”. En aquest sentit, la música o la cançó no només canta a la memòria històrica, sinó que “és memòria”. I seguia Mayans: “Els músics en ells mateixos són uns propagadors i creadors de memòria i per tant cal preguntar-se per què les esquerres d’aquest país fa tant que no tenen un front cultural sòlid per disputar l’hegemonia de La Vanguardia”.

I va concloure: “falta un front cultural i una escena cultural… segurament lluny del Canet Rock, sí”

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Comunitat lectora interessada en la cultura de ruptura, el pensament crític i la transformació social. Una plataforma cultural cooperativa que contribueix al debat sobre què és la cultura avui i quin paper ha de jugar la cultura radical en la lluita contra totes les opressions.

08/12/2022
El passat 1 de desembre de 2022 es va celebrar, a l’Ateneu Cooperatiu La Baula (Lleida), l’últim debat del Cicle de debats Kult que s’han dut a terme al llarg de la tardor per tot el Principat.
29/11/2022
El passat 23 de novembre al Foment de Girona va tenir lloc un nou Debat KULT per discutir la relació entre la producció cultural i la memòria històrica.
27/10/2022
Nou debat Kult celebrat al Casal Despertaferro de Reus, on s’hi va abordar el paper de la cultura en els conflictes i la transformació social.
20/10/2022
El passat 8 d'octubre es va realitzar al Konvent (Cal Rosal, Berguedà) el primer debat del Cicle de debats KULT de tardor, sobre les residències artístiques d’arreu dels Països Catalans al voltant de l’oportunitat d’enfortir vincl
27/05/2022
En els darrers anys, de la mateixa manera que es qüestionen relats hegemònics consolidats pel patriarcat, l’heterosexualitat obligatòria o la cultura del treball, també s’ha fet un intent de posar el focus en aquesta jerarquia aparentment geogràfi
28/03/2022
Justament el dia que ERC, Junts, PSC i Comuns pactaven reconèixer per llei el castellà com a llengua d’ús a l’escola, el passat 24 de març, tenia lloc l’acte Cultura i llengua a la llibreria Foster and Wallace de Vic, on S
21/03/2022
El passat divendres 25 de març, la llibreria Espai Llavors de l'Hospitalet de Llobregat va acollir una de les converses del cicle Kult al voltant de la cultura, la comunitat i la transformació social.