Jump to navigation
- L’espectador va al teatre a veure ‘Por’ i, si primer es troba que la novel·la de Stefan Zweig s’ha convertit en un relat narrat per una única persona, per moments veu com l’obra canvia de registre i aquest espectador s’acaba convertint en testimoni de les inseguretats del mateix actor que explica la història -que també és el director de l’obra- a l’hora de portar-la a escena. El procés inicial real va ser aquest, també? És a dir, volies portar a escena ‘Por’ i les reflexions a l’hora de fer-ho, et van conduir fins a la versió que podem veure ara al teatre?És així. Jo no hauria fet aquesta obra simplement narrant la novel·la, un thriller molt ben escrit originalment i riquíssim, però perquè hi ha directors que ho haurien fet millor i perquè aquest no és el motor que em porta a fer l’obra. El que ho fa és justament com m’afecta l’enfocament que li puc donar ara mateix, des del nostre present i amb els canvis socioculturals que hi ha hagut des que es va publicar aquesta novel·la fa més de cent anys. Per tant, crec que aquest és un terreny més fèrtil per mostrar totes les inseguretats i totes les pors que té un director. És a dir, al final, jo utilitzo la por de la protagonista, la Irene, per parlar de la meva por com a director. Anem en paral·lel. Crec que aquest és l’interès que pot suscitar l’obra, almenys en el meu cas, que és el fet de parlar del meu paral·lelisme amb la protagonista del relat. Ella té por del veredicte del seu marit, però per a l’altre protagonista de l’obra, per a mi, la por és al veredicte del públic.
- Això posa sobre la taula les disjuntives que té el sector artístic, en aquest cas el teatral, a l’hora de treballar un text: si no comparteixo què s’hi explica, però ho porto a escena, donaré a entendre que combrego amb el missatge que transmet només pel fet de fer-ho?Personalment, a mi m’encanta el final de la novel·la, perquè si no hagués tingut aquest final, no hauria fet l’obra. Si ho he fet és perquè, en certa manera, el final pot incomodar. I si el final d’una obra incomoda, sempre hi ha interès per debatre’l. Jo no hauria fet mai 'Casa de nines' d’Henrik Ibsen, per exemple. L’autor escriu una obra de teatre amb un final en què la dona s’allibera del marit, s’empodera i marxa. És una decisió d’Ibsen i amb el seu final expressa allò que ideològicament pensa. Tot i que l’obra és fantàstica i té un missatge aclaparadorament modern i progressista, el meu interès és un altre. Zweig, a diferència d’Ibsen, el que fa és exposar un relat, però en cap moment s’hi posiciona moralment. D’aquesta manera, jo veig més interès a parlar sobre com ens hem de posicionar davant d’un final d’una obra d’un autor en què clarament no pren partit. Així, tu, et posiciones com vols. De fet, ahir mateix, una persona que va venir a veure l’obra em va dir que a la feina encara estan debatent sobre si el marit de la protagonista és un malparit o un protector. I a mi m’agrada que es generi aquest debat. Ibsen, amb 'Casa de nines', no me’l generarà, ja que tots coincidirem a dir que la dona és una heroïna.
- A ‘Por’, d’alguna manera, tot queda com abans, els protagonistes tornen a la “normalitat”, però no tens clar si això és realment bo per a la protagonista o no ho és...Absolutament! A l’obra s’obren dos temes. Un és clarament aquest, el del final, i l’altre és el de l’obra versus l’autor. És a dir, ha de sobreviure una obra tot i que l’autor sigui una persona moralment qüestionable? És un altre tema que crec que és interessant i, al final, la gent s’acaba posicionant més en una banda que en una altra. Personalment, crec que és l’obra la que ha de transcendir. Per exemple, jo no valoro tant Picasso com valoro el Guernica. A 'Por' també s’anomena Caravaggio, el gran mestre dels clarobscurs. Les seves pintures adornen grans espais mítics per al cristianisme, però era un torturador i un assassí. I, malgrat això, les pintures no s’han tret d’allà on es van ubicar des d’un principi.
- Stefan Zweig va escriure ‘Por’ l’any 1913. Durant l’obra, qüestiones si aquest canvi de context que suposa aquest segle llarg de distància et pot permetre ara canviar-ne el final. És un pas més enllà del dilema sobre separar l’autor de l’obra o no, perquè en aquest cas implica una intervenció sobre el material creat...Quan vaig acabar de llegir aquesta novel·la, que la vaig llegir fa set anys, recordo que vaig pensar que tenia una patata calenta a les mans. La vaig deixar reposar, perquè tenia ganes de fer-la, però no ho veia clar. Llavors, vaig començar a pensar si canviava el final, si feia un epíleg, si canviava els personatges, si ho portava a l’actualitat... No em funcionava res i la vaig desar en un calaix de sastre, perquè quedés en l’oblit o per recuperar-la algun dia. Fins que un dia, vaig pensar que, en lloc de canviar el final, el que era interessant era parlar sobre com m’incomodava el final que té. Em semblaria molt agosarat i, fins i tot, imprudent canviar el final de l’obra. Estem parlant d’Stefan Zweig, un dels grans pensadors del segle XX, que t’exposa una novel·la, però, com deia abans, sense prendre partit. Ell tampoc diu que el marit de la Irene sigui un salvador. Llavors, em semblaria d’un cert nivell d’ignorància canviar-li el final. Per tant, què millor que explicar la novel·la i després “plorar-la”? Canviar la novel·la seria com dir que m’agrada La Gioconda, però que com que els seus ulls no fan del segle XXI, els canviaré i els pintaré d’una manera diferent. No, si vols, parlem de La Gioconda i comentem que potser els seus ulls avui es pintarien diferent.
- Exacte, perquè, en el teu cas, ja no seria ‘Por’ d’Stefan Zweig, seria ‘Por’ d’Andreu Rifé...Per això! Parlem de la por, sí, però crec que a l’obra parlem més de la por d’Andreu Rifé que de la por de Zweig. És més honest per a mi fer això, explicar les dues narratives en paral·lel, que no canviar la narrativa d’un autor. Seria un sacrilegi.
- Totes les preguntes que es fa l’Andreu Rifé director a escena i que comparteix amb Raül Perales, el seu productor, són degudes a la por d’afrontar la situació i buscar una solució que només passi per ell, sense tenir en compte què diran. El mateix que li passa a la Irene de la novel·la. Ella es preocupa per la seva reputació social i per què dirà el seu marit, i l’Andreu Rifé, per què en dirà el públic...Sí, és això. És que imagina que jo portés al teatre aquesta novel·la tal com està escrita. Seria molt estrany menystenir o no posar atenció sobre com es resol en els temps que corren. És a dir, no veuria gens interessant no parlar-ne gens i convertir això en un mer thriller. Ara m’has fet pensar en l’obra 'Pla per Roig', que s’ha fet fa poc a La Fàbrica del Farró. El seu director, Ferran Utzet, va dir fa uns dies a la ràdio que podia fer aquesta obra sobre Josep Pla, un dels grans escriptors dels nostres temps, però que no volia perdre de vista que era una persona masclista, franquista, etc. Llavors, va veure que seria més interessant parlar de Pla a través de l’entrevista que li va fer Montserrat Roig, una escriptora que representa el feminisme emergent, la dona empoderada, el progrés, una intel·lectual que creia en la democràcia. L’antítesi de Josep Pla. I aquesta conversa és molt més interessant, no perquè Josep Pla sigui pitjor que Montserrat Roig, sinó perquè entra en diàleg amb la modernitat. I és una manera interessant d’enfocar la figura de Josep Pla. No per denigrar-lo, sinó per posar-lo en diàleg amb els dies que vivim.
- És una manera, com la que has fet servir tu, d’exposar i contraposar sense intervenir massa i deixar la reflexió o la crítica oberta perquè el públic pugui fer la seva...Exacte. No és la mateixa fórmula, tot i que és semblant, però té la mateixa finalitat perquè el públic pugui fer la seva pròpia reflexió.
Andreu Rifé | Foto: Edu Bayer- “Davant l’amenaça, el ratolí intenta fugir. Si no pot, ataca. I si no pot, es paralitza”. Els dos ratolins -Irene i Rifé- es paralitzen. Podríem dir que els dos relats que conflueixen a l’obra tenen més a veure amb allò que pot passar que amb el que passa realment?Sí, totalment. Amb això que dius, és claríssim. Hi ha una frase a l’obra que va molt alineada amb això que dius: “la por és pitjor que el càstig”. Al final, el pitjor dimoni no és el marit ni és el públic, sinó que el pitjor dimoni és un mateix en estat de psicosi. Al final, el marit perdona a Irene, ja no em fico en les trifulgues del marit per aconseguir-ho, però ho fa després que ella vegi que ha posat en risc el seu estatus, la seva situació de confort i la seva identitat. El monstre que ella es construeix dins és com el monstre d’un autor que es queda sol. Abans que el públic doni cap veredicte, l’autor o el director de l’obra, que soc jo, s’acaba destrossant a ell mateix. Evidentment, em represento d’una manera una mica histriònica. Porto molts projectes a l’esquena i encara no m’ha abandonat ningú. [riu]. Però la veritat és que sí, que és pitjor la por que el càstig o que el veredicte del públic.
- La por és pitjor que el càstig, perquè, al final, d’alguna manera, aquest càstig t’allibera d’aquesta por. Creus que l’alliberament d’una por viscuda sempre passa per un càstig? No pot passar per un final reeixit, per una satisfacció?L’alliberament arriba quan ets capaç d’afrontar la por, de confessar-la, lluitar-la, mirar-la als ulls. No necessites la sentència per purgar-te. El que necessites és combatre-la. Són paraules molt grosses, i potser retòriques, però crec que aquesta és la manera. Només cal que t’afrontis a la teva por. En solitari, si cal, sense haver d’acudir a cap confessionari o al marit o a qui sigui. I si hi ha alguna por que no tingui solució, crec que només és la por a la mort. La gran por que tenim: la por a morir, que és l’incert més absolut. Tu no pots afrontar la mort, però sí la por a la mort.
- Al final de l’obra, l’Andreu Rifé té el càstig que es mereix per tenir por?Crec que sí. Parlem d’una cosa que té molt a veure amb la culpa. L’expressió “merèixer un càstig” és molt cristiana. A veure, potser no en aquests termes, però, al final, sí que al director li passa el que li ha de passar, perquè arriba a un punt en què es tanca en si mateix, no es vol deixar ajudar ni relaxar-se pensant que no tot pot estar a l’abast d’ell. Hi ha una variable, que és la incertesa, que és el fet que has d’assumir que no ho pots controlar tot a la vida, que no tot està a les teves mans. El dubte forma part de la màgia de la vida. Ara em fas fer unes reflexions que no havia fet fins ara en cap entrevista, però em sembla molt bé! [riu] Mira, ahir pensava en una frase molt bona que es pronuncia a la pel·lícula La grazia, de Paolo Sorrentino, que s’ha estrenat fa poc. El personatge del president de la república italiana, que està en decadència, s’ha passat la vida pensant que la seva dona, ja difunta, ha tingut un amant i constantment intenta esbrinar qui és. Però hi ha un moment en què el seu conseller de confiança li diu que té un problema i és que està obsessionat per saber la veritat. I em sembla brutal, perquè, al final, estem obsessionats a voler controlar el món, la realitat. I la veritat és molt relativa. La memòria transforma la realitat més que la veritat, de manera que, la veritat, sense deixar de ser important, no es pot convertir en la gran finalitat per a la nostra felicitat. Voler saber la veritat, molts cops, et porta a una infelicitat extrema. A l’obra, a Por, el director vol agradar a tothom, per això dubta tant. Però és una empresa molt boja, perquè, al final, el que fas és no agradar a ningú i no ser honest amb tu mateix.
- L’obra té diferents capes, però, a més, hi ha altres elements que ajuden a construir les històries que s’hi expliquen. Sobre l’escenari, també tenen el seu paper el músic Raúl Juan i la il·lustradora Àfrica Fanlo. Per què vas plantejar l’obra d’una manera tan interdisciplinària?Podria haver fet una obra que fos un monòleg, però establint certs diàlegs amb el productor, en Raül Perales. I et diria més, podria haver fet només un monòleg, fins i tot introduint-hi la part de narració, que correspon a la part metateatral. De fet, originàriament, ho tenia escrit com un monòleg, però en el cas de les parts metateatrals va passar una cosa orgànica molt bonica. Vaig parlar amb el productor per explicar-li el projecte i vam començar a debatre’l. Va ser enmig d’aquest debat que li vaig proposar d’introduir aquesta conversa a l’obra i que ell també fos a l’escenari. El productor, en aquest cas, representa el que diu que les coses s’han de fer i punt, perquè hi ha unes dates d’estrena, i uns compromisos de contracte. És el personatge que representa la realitat. Per altra banda, també vaig pensar que la por no només entra pel cap, per la raó i la paraula, la por també traspua la pell, fa suar, tremolar, relaxa els esfínters. És molt fisiològica i sensorial. Llavors, crec que els llenguatges de la música i la pintura treballen una naturalesa energètica molt diferent a la del cap i a la del text, de manera que trobava que s’adeia molt incloure aquests altres elements. Obren uns terrenys energètics que no són els que teatralment entenem com a convencionals. Així, la por física, la por sensorial s’enriqueix en aquesta obra de teatre pel fet de treballar amb aquests llenguatges. I ha sigut tan senzill com agafar en Raúl Juan, el meu productor de capçalera, i la il·lustradora Àfrica Fanlo, a qui conec des de fa molts anys i que va dirigir el fantàstic videoclip de la meva cançó Avorrim.
- Amb Raúl Juan, cantes cançons que has compost expressament per a l’obra. Què et permeten dir que no puguis dir d’altra manera?Les cançons han estat pensades i alineades amb l’espectacle, estan al seu servei. Només hi ha la cançó 'Dies per nits', que és del meu darrer disc, que vaig decidir incorporar-la a l’obra perquè creia que formava part de l’univers de la novel·la. No és que vulgui dir més coses, sinó que aquestes complementen energèticament els estats emocionals pels quals passa la protagonista. Per exemple, hi ha un moment en què la dona que li ha fet saber que ha descobert que té un amant, li diu que és una garsa. Una de les cançons de l’obra també porta per títol 'Garsa' i diu que si tu vols trobar l’anhel de la vida i tocar el cel, has d’arriscar. I arriscar vol dir que pagar danys col·laterals, com és ser assenyalada, en el cas de la Irene, per aquesta dona que es troba al carrer, perquè ella ha triat buscar l’elixir de la vida. Això no aporta res nou, però el fet de ser música genera una tensió i un estat energètic diferent. En tot espectacle, la música no diu coses per ella mateixa, el que fa és reforçar o canalitzar l’energia del que es diu en paral·lel a la música.
- L’Àfrica Fanlo il·lustra en directe fragments del llibre de Zweig, els dota de personalitat pròpia, moviment i força, mentre tu cantes. Com va ser treballar de manera prèvia amb ella aquestes il·lustracions? Entenc que a cada sessió fa les mateixes o improvisa segons el moment?Ella il·lustra en directe, però no hi ha res improvisat. En aquest cas, primer vaig crear la música, que li vaig passar a l’Àfrica, i després ella va entrar en acció. Li vaig dir on podíem inserir millor la il·lustració pel que fa a la dramatúrgia del text i ella va fer la resta. Les propostes són seves. Introduir aquest element també fa respirar l’obra i col·locar què s’explica en aquell moment.
- Des de l’experiència d’aquesta obra i les reflexions que t’ha aportat, ara la resoldries d’alguna manera concreta o portaries a escena alguna peça que també parlés de la por, però amb un final en què es prengui una decisió diferent de la que trobem ara?Ara mateix estic pensant en un altre projecte que té no tant a veure amb la por. Pel que fa a aquest tema, em sento saciat, però molt a gust i molt content, perquè la resposta que estem rebent és meravellosa. És una gran experiència, que vam estrenar fa un any al Teatre Romea i, ara, al Teatre Gaudí, està resultant també molt reeixida. Sí que és veritat que la por és un dimoni o una energia que transcorre sempre transversalment. Facis el que facis, té a veure amb la por. És com l’amor, fins i tot, que no cal que una obra vagi sobre l’amor perquè igualment en parla. Facis el projecte que facis, al final, sempre té a veure amb els vincles emocionals que generes. I la por sempre hi és.
Web ‘Por’ al Teatre Gaudí
