Jump to navigation
- ‘Perfectament imperfecta’ està inspirada en uns fets reals que et toquen de prop. Per què decideixes traslladar-los a la ficció?La veritat és que no ho decideixo. A vegades, simplement la vida t’hi porta i és molt maco quan això passa: no vols fer una cosa, simplement en tens la necessitat. Quan tens una vocació, una passió, una manera de viure, com era el meu cas amb l’escriptura, és la teva manera de ser, més que res. Quan va esclatar tot això amb el meu fill, que apareix explicat al principi del llibre, que el vaig a buscar a l’escola i té un brot i pensa que el persegueixen, per a mi va ser molt bèstia. Llavors, vaig necessitar escriure-ho per entendre-ho. I a partir d’aquí anava escrivint al mòbil! [riu] No a l’ordinador, no. Al mòbil, a trossets, sense ni tan sols un document Word. Anava escrivint trossets de coses que anava sentint. Al principi, tot era molt trist i depriment, però al final m’ho vaig començar a prendre una mica de broma, perquè clar, hi havia algunes coses que feien riure. Hi ha de tot a la vida i si no t’ho comences a prendre tot amb una mica d’humor, al final no te’n surts. A més, el fet de riure m’ajuda molt a relacionar-me amb el meu fill. Al principi li costava molt d’entendre les ironies, i ara podem jugar-hi bastant, i això ajuda a treure’l una mica de l’angoixa que té a vegades. Llavors, és veritat que aquest estil de la novel·la també era una manera de sortir de la tristesa.
- L’humor és aquest mecanisme que permet que, un cop has digerit certes situacions, ja permet riure-te’n...Exacte, sí. Et permet sortir una mica de la por, de la vergonya. El meu fill, el Gael, de vegades, si té algun atac pot ser que agafi la porta de casa i surti despullat al carrer i comenci a cridar “ets la pitjor mare del món”! Jo podria sentir-me molt petita i avergonyida, i anar amb el cap baix pel carrer, però també puc riure veient quina me n’ha fet avui per després, agafar-lo, i quan estigui calmat, fer broma dient-li que al final potser sí que vindran els serveis socials. Ens ho prenem una mica amb humor i això a ell també l’ajuda a veure que potser s’ha passat.
- El llibre comença amb un breu capítol titulat ‘El que no es pot dir’. Aquí dones a entendre que pel cap de moltes mares passen coses, d’aquestes que es diuen “políticament incorrectes”, que costen de reconèixer, com ara aquest odi a aquest patiment constant i a altres situacions que es poden desencadenar a causa del trastorn de l’espectre autista, que al llibre pateix el personatge del Martí, o com aquesta que ara m’explicaves, no?Sí, és que de vegades volem ser perfectes. I crec que en això les xarxes socials no ajuden gens perquè sembla que totes les famílies siguin perfectes, que tot sigui meravellós. Vas al parc i ningú s’enfada amb els seus fills. I portem entrepans de pa de sèmola i ningú dona ni un dolç ni res així als nens. És com si ens poséssim molt estrictes. Llavors, tu t’adones que a casa no és igual: que m’enfado, que algun cop aixeco la veu i em sento molt malament. Això ens ho va dir al principi una psicòloga a la qual anàvem, que ens recordava que nosaltres només vèiem el que passava al parc, però que ens assegurava que el que passava a dins de les cases és una altra història. Això ens va calmar i parlar-ne veiem que també allibera.
- A banda d’explicar una situació familiar concreta, a més d’altres que hi giren al voltant, ‘Perfectament imperfecta’ és també veure l’evolució de la Rut, la mare del Martí, com es fa forta, com s’empodera i aconsegueix entendre’s a ella mateixa amb tot el pes que arrossega...Sí, és que, clar, si hem de ser perfectes, tot ha de ser perfecte, i hem de guardar les nostres vivències més difícils i doloroses. Tot és una ensenyança meravellosa per a la vida: no ens pot fer patir res i hem d’estar tots com ioguis, volant pel carrer a un metre del terra. I la vida no és així, la vida a vegades fa patir i hi ha moments dolorosos i d’altres en què ens equivoquem, i no passa res. Quan el Gael em va ensenyar que mai seríem una família perfecta perquè ell era imperfecte, com jo ho era, com ho és tothom, em va permetre acceptar la meva imperfecció, i la de la vida, que tampoc és com tu esperes, i em vaig poder relaxar i començar a pensar què era el que volia fer jo a la meva vida. És molt curiós com és cert que una situació molt dolorosa que et dificulta en molts aspectes, et permet també buscar el millor dins del que tens, que potser si tinguessis més facilitats no ho faries perquè et deixes portar per tots aquests estàndards de vida social, com ara els que et diuen que has de tenir una feina de vuit hores. Jo no puc tenir una feina de vuit hores amb el Gael, és impossible, però puc ser escriptora perquè jo vaig escrivint a trossets als restaurants i a les cafeteries.
- A la Rut l’ajuda a entendre’s també la llista de coses que aprèn del seu fill i que apunta en una llibreta: a estimar més la seva mare, a descobrir l’infern que s’adona que té amagat a dins... Aquesta introspecció necessària que potser fem poques vegades, oi?Sí, exacte. Penso que a vegades mirem endavant i protestem per certes coses, però sobretot anem com de puntetes per la vida i quan et passa una cosa així, no només et passa un cop, sinó que la vida amb ell és cada dia. Aquests dies, per exemple, alguna amiga em deia que dec estar en un núvol perquè el llibre va molt bé. I en un núvol, segur que no, perquè surto d’una entrevista a la tele i el primer que faig és trucar per saber com està el Gael, i ja sento els seus crits. Llavors, això et fa aterrar totalment. És una situació que vius cada dia i que la pots viure amb patiment o analitzar què diu de tu aquesta situació. I sí, és una introspecció que m’ha ajudat també a això que deies tu, a treure’m fantasmes de sobre, vivències molt dures que havia viscut, abusos, la relació amb els homes... En el meu cas, el fet que el meu fill sigui un nen fa que sigui diferent que si fos una nena. Les nenes reaccionen de manera diferent també amb l’autisme, normalment no tenen tanta agressivitat. Doncs tot això ha fet que revisi la relació amb el meu pare, amb els homes de la meva vida, i amb la meva mare, perquè al final jo també soc mare i per això acabes mirant què va fer amb tu la teva mare.
- Alhora, ‘Perfectament imperfecta’ també és una crítica a la societat, i dic societat, però de vegades es tracta de gent propera, que no entenen o no saben tenir empatia per les persones neurodivergents. També t’hi has trobat?Sí, totalment, això és constant, cada dia d’una manera més o menys agradable. Hi ha gent a qui li costa entendre-ho, però a qui li sap greu i et diu que segur que s’arreglarà. No, no és un cotxe que es pugui arreglar, però entens que ho diuen amb bona voluntat. Llavors, ho poso d’una manera graciosa en el llibre o m’ho prenc bé. Però també hi ha altra gent que el que fa és jutjar-te i mirar-te malament perquè consideren que no poses prou límits al teu fill. Al poble hi ha tres botigues a les quals no podem anar, que ens han fet fora, perquè el Gael s’ha posat nerviós en algun moment en què hi érem. Això sap greu al principi. M’ho diuen mares que m’escriuen i passen per situacions semblants. I sí, al principi és molt dur, però després et vas fent forta i vas canviant cercles d’amistats. Són coses senzilles, però, per exemple, per l’aniversari del meu fill tothom ha de saber què li passa perquè en un moment donat pot posar-se a cridar dient que es matarà, i crec que tothom ha de saber una mica què passa. I la gent que no sigui de prou confiança o això no ho porti bé, no podrà venir, però és que tampoc ja no voldrà. També la gent es va retirant i veiem que no ens conviden a coses, però vas fent una vida que és molt de veritat, i potser et treus de sobre relacions que no ho són, de veritat. I si són amb menys gent, no passa res, mentre ell i nosaltres estiguem bé, al final, que és el que és important.
- De fet, al llibre hi ha capítols en què la veu que parla és la del Martí i sorprèn amb els raonaments que fa. Per exemple, quan diu “No vull sentir com en soc de dolent, els problemes que porto”. En els altres capítols en què parla la Rut sembla que no estigui tan connectat amb la realitat i amb tot el que li passa...Això és molt interessant, perquè jo no soc psicòloga, jo només tinc l’experiència del meu fill i m’imagino que no tots els nens són iguals, fins i tot en un mateix diagnòstic, però és cert que tenim la idea que en l’autisme els nens estan totalment desconnectats de la realitat. Veus que no et miren els ulls o que estan una mica apartats, però és tot el contrari estan molt connectats i són molt sensibles, tant que si et miren als ulls els arriba molta informació i no la saben gestionar. El seu cap va massa ràpid i per a mi era important en el llibre que el Martí no acabés com un problema, sinó que és una persona que viu les coses d’una determinada manera, molt potent, que té la seva lògica i que porta un patiment a dins molt greu. Llavors, totes les circumstàncies que ell desencadena venen d’aquest patiment, no és que vulgui empipar, que és el que pensa molta gent. Això que per a tu és una ximpleria, com ara que li pica una etiqueta de la roba, per a ell és un món. És intentar entendre’l perquè la gent acabi estimant-lo, perquè jo crec que és des d’aquesta estimació i des d’una comprensió que arribarem a entendre una mica aquesta diversitat, i no només des de la compassió. El Gael, el meu fill, per exemple, no és algú a qui compadir més enllà del patiment que té a dins. És un nen meravellós amb molta vitalitat i que diu la veritat sempre. És molt profund, molt pur. I si ens quedem només amb la comprensió compassiva és com si el féssim petit.
- ‘Perfectament imperfecta’ també és un llibre d’humor, amb situacions hilarants, però sempre connectades a d’altres que no ho són tant o que tenen un rerefons poc còmic: el casament de la mare amb càncer terminal amb un noi molt més jove, la germana que es va casar amb el noi que li agradava a la Rut només per fer-li la punyeta... Són situacions que, com les expliques, fan riure, però que ajuden a entendre per què en un moment determinat la Rut explota.T’ajuden a veure que, al final, a la vida, allò que és boig o no és molt relatiu. Quan veus el panorama, dius, bé, potser estem tots una mica bojos. Ens plantegem la vida una mica de manera complicada, com ara que la germana se n’hagi anat amb el noi que li agradava a la Rut només per sentir que podia més que ella. Aquestes coses passen cada dia i això és molt més complicat que no pas que el Martí es posi a cridar quan té un atac d’ansietat. S’ha de veure tot amb una mica de perspectiva i amb afecte. Adonar-nos de com les persones ens compliquem la vida i com de boig ens hem plantejat el món, que ens podem gastar 800 euros en un vestit que només durem un dia i, en canvi, coses com que un infant senti aquest terror, com el que sent el Martí, no ho tolerem. I això del casament que comentes que passa al llibre ve perquè el meu tiet, fa un parell d’anys i també enmig d’un càncer terminal molt ràpid, una setmana abans de morir va decidir de casar-se amb la seva parella de feia quinze anys. I clar, ens vam quedar de pedra. Vols dir? Ara? De veritat? És el moment? I això em va fer pensar: quan és el moment?
- Les dones estem programades per aguantar, cedir, obeir, no obrir la boca, però tot té un límit. El posem massa tard?Això si l’arribem a posar! Les dones patim moltes més malalties, com ara la fibromiàlgia o altres d’immunològiques, però de tant aguantar som capaces abans de fer-nos mal a nosaltres mateixes que de posar un malestar a l’entorn. A vegades, ho parlo amb amigues que em diuen que la seva parella els ajuda molt, però és que només és “ajuda”. Encara que participin de la vida a la llar igual o de maneres similars a les nostres, nosaltres fem una funció de pacificació de la família: si ell ve amb mal humor, nosaltres el calmem; els escoltem a tots, posem pau, intentem que els fills no es barallin... Jo, al final del dia, arribava un moment en què m’estirava i pensava: “qui t’ha preguntat a tu com t’ha anat el dia?”. La resposta era ningú, perquè la mare sempre està bé. I no és cert. Això connecta amb tota classe de dones, tinguem fills o no en tinguem. Sí que canvia molt quan en tenim, perquè és una altra història, perquè el nostre nivell de desplaçament respecte als altres és molt superior. Per als fills ho fem tot, però fins i tot quan no n’hi ha sempre pensem en l’altre. I això és molt esgotador i algun dia ha de sortir.
- Al final, expliques que aquest llibre és “un compostatge de tots els moments” que has viscut i de les persones que t’hi han acompanyat. I, com en el relat, una llibreria, una llibreta i un regal en forma de targeta: “Les tempestes fan que els arbres tinguin les arrels més profundes”. A banda de la del llibre, és la teva conclusió vital arran de ser mare també d’un nen neurodivergent?Això va ser molt bonic. Em van reconèixer en una llibreria d’Igualada i quan em van preguntar què estava escrivint, em vaig posar a plorar com una magdalena. La llibretera em va regalar aquesta targeta que comentes i l’he tingut davant meu tot aquest temps que he anat escrivint. Al final, quan les coses són difícils sembla que no tinguem força o que no estiguem fent res, però les arrels, en el fons, hi són, i són les que al final creixen i et fan més forta.
- Al maig de l’any que ve s’estrena l’obra de teatre basada en aquest llibre. Com ho encares?Doncs molt feliç, perquè hem tingut molt suport. La Montse Rodríguez, que és la codirectora de l’obra juntament amb la Laura Domènech, també en serà la protagonista. La vaig anar a veure en una altra obra que es diu 'Tot en ordre', que parla d’una nena autista i els seus pares, i després vam estar parlant. Li vaig explicar que estava escrivint aquesta novel·la, li vaig passar el text i ella es va emocionar. I mira, són aquelles coses que simplement són fàcils. Ens van donar una residència a l’Etc de Vic, i l’obra 'Perfectament imperfecta' s’estrenarà a l’Atlàntida, i també l’estrenarem després al Teatre Tantarantana, a Barcelona. Serà un monòleg que farà la Montse sobre tot el que va passant dins del seu cap. Va desmuntant les capes que li han anat posant com a dona al llarg de tota la vida i hem d’anar-les traient per poder descobrir qui és. Jo crec que serà molt bonic. Espero que us agradi molt.
Web Univers Editorial Instagram Carla Gracia
