Júlia Rúbies Subirós: "Em vaig trobar amb deu anys d'història de la dansa desplegats per terra"

L'artista presentarà 'Cascades' el proper 17 de febrer en el marc del festival Sâlmon

Anna Zaera

15/02/2022

Espectacles

'Cascades', de Júlia Rúbies Subirós, és una de les propostes més estimulants del Sâlmon d'enguany. El festival d'arts vives de Barcelona arriba a la seva desena edició posant èmfasi en les comunitats i els contextos. Aquest projecte majoritàriament audiovisual que neix d’una necessitat de crear ponts i espais de trobada es compartirà el proper 17 de febrer. La peça surt d'un taller amb Quim Bigas a La Poderosa, a partir d'obrir unes capses de cartó que contenien l’arxiu de La Porta, arxiu que s’havia de reubicar perquè l’espai de La Poderosa prescrivia i canviava a un altre espai. A partir d'aquí, l'artista es planteja: Com ens trobem les noves generacions en relació amb el que ha passat 5-10-15-20 anys abans que nosaltres? És ja "Història"? Com formem una sensació de comunitat artística? Com formem vincles amb aquelles persones que no són les nostres famílies directes, però amb qui compartim molt? Com vivim un relleu generacional i creem una circularitat? Quines subjectivitats o formes de coneixement traspassen d’una generació a l’altra? Quines veus subratllem? Hem parlat amb ella.

La necessitat d'aquest projecte també té a veure amb la necessitat de generar una mica de comunitat entre persones de diferents edats. Perquè tenim la sensació que és difícil fer un encreuament més proper amb altres persones del sector

- D'on surt 'Cascades'?
El Quim Bigas estava fent un treball amb els arxius, primer amb l'arxiu del Mercat de les Flors i després amb el de La Poderosa. Vam fer una mena de taller on vam desempaquetar l'arxiu de La Porta. És un arxiu que havia estat en unes capses a l'espai de La Porta, que després va passar a ser La Poderosa, i ara ja no és ni un ni l'altre. Vam començar a obrir i a treure coses. De cop, em vaig trobar amb deu anys d'història de la dansa desplegats per terra. Això causa un cert pes. I no és una història de la dansa general, sinó molt específica, perquè hi descobreixes molts llenguatges experimentals, perifèrics. Però és un treball que s'ha fet amb molta cura. Són treballs més efímers que tenen més riscos, i a mi això és el que em mou.

- Aquest arxiu quins formats hi contenia?
Eren fotos, molts vídeos, fulletons de publicitat fets a mà, textos de programes o escrits teòrics que havia fet algun artista. Notes entre el Carmelo i l'Òscar que eren les persones que decidien la programació. La magnitud dels materials diferents em va causar certa commoció. També perquè en la meva història particular havia estat lluny d'aquests espais. Jo m'he format a Barcelona, però quan tenia setze anys vaig marxar a estudiar fora, perquè és aquesta cosa que et diuen que has de marxar a estudiar perquè aquí no hi ha res. I de sobte, veure que tota aquesta riquesa havia existit i que jo no ho sabia, em va generar moltes preguntes. Temporalment, és una mica estrany perquè van tancar el 2013 i vam obrir l'arxiu al 2019. Per tant, és un temps estrany perquè no és suficient temps perquè sigui històric.

- Clar, havia passat poc temps.
Sí, però per mi ja existia una certa distància. Bàsicament, perquè aquests espais ja no existien. Això és conseqüència de les polítiques d'austeritat que han canviat el sector. Un sector que va més enllà d'aquest arxiu en solitari. Vaig necessitar fer alguna cosa amb aquesta sensació personal que em va agafar. M'interessava l'arxiu, però el que més m'interessava eren les persones que hi havia al darrere. Com eren encara vives, vaig decidir contactar amb algunes d'aquestes persones. En un principi, jo ho vaig tractar amb un enfocament generacional. Perquè òbviament quan van tancar jo era jove. Hi ha una cosa d'espai i temps que em fa no pertànyer a aquest grup. És una altra generació de persones. Vaig triar quatre persones que havien passat per allà perquè em compartissin una pràctica artística que els hi fos important. M'interessava que fos al voltant d'una pràctica i no d'una producció escènica.

- Què vol dir una pràctica?
Per mi és una acció que es repeteix i el fet de reproduir-la aporta una mica de consciència d'alguna cosa. Les pràctiques les pots incorporar i compartir.

- Aquestes pràctiques tenen una autoria?
Bé, això és la capitalització que s'ha fet de les pràctiques, però la meva idea no era que l'artista hi portés un jo-marca, sinó que certs moments en el temps provoquen certes estratègies apreses. I que seria interessant veure quines estratègies han acumulat aquestes persones. Això és una hipòtesi, perquè després s'ha trencat una mica. A través d'aquesta investigació me n'he adonat que tots estem més en una situació de present. Les pràctiques que compartíem ens situaven en un lloc bastant horitzontal. Ens preguntàvem si la informació ja havia anat circulant d'altres formes, encara que no ens haguéssim trobat físicament les diferents generacions.

- Cada generació té una espècie de missió o propòsit en el món de la dansa? Creus que té sentit la visió generacional?
No és tant que una generació té un coneixement que l'altra no té, sinó que si tu estàs viu en un cert moment en el temps on les condicions estructurals i de context determinen la teva pràctica. En tot aquest procés m'interessa la part estructural. Com conèixer altres experiències passades. Per exemple, la gent que sortia de l'Institut del Teatre i anava directament a una companyia on tenia un sou cada mes. Això per la nostra generació no és una realitat. El que me n'he adonat és que ara mateix tothom està en les condicions del present. I volíem compartir des d'allà perquè és d'on té més sentit compartir. Tinc una altra hipòtesi, que és que avui dia s'ha precaritzat molt el sector, hi ha la sensació que tothom és sempre artista emergent. Les condicions estructurals ens afecten a totes d'una manera bastant similar. Com que tothom està en el present, hi ha coses que a mi ja m'han transmès, i llavors és com si les trajectòries s'haguessin atrapat. Les preguntes que ens fem ara segueixen sent interessants per la gent més gran. També ens preguntem fins a quin punt estem fent aquest gest generacional. Molta gent em diu, no cal mirar enrere, heu de mirar endavant.

- En el món de l'art sempre es busca la novetat, aportar el que és inèdit.
Sí, el mercat t'ho demana. Per mi, la necessitat d'aquest projecte també té a veure amb la necessitat de generar una mica de comunitat entre persones de diferents edats. Perquè tenim la sensació que és difícil fer un encreuament més proper amb altres persones del sector. No és que no hi hagi espais, perquè hi ha espais com el Sâlmon, i estem molt agraïdes, però així i tot, hi ha ganes d'acabar de creuar més enllà de saber el nom d'algú. Tenim ganes d'estar i de compartir des de la vivència i la quotidianitat.

- 'Cascades' és un esdeveniment o un projecte en forma de vídeos?
Primer estava plantejat en format audiovisual com un seguit d'entrevistes. Ens trobàvem en un estudi i aquestes quatre persones compartien la seva pràctica. Es va convertir en un taller amb una convocatòria oberta a artistes joves de menys de trenta-cinc anys. Estàvem dos o tres dies compartint.

- Llavors es va convertir en un taller?
Vam fer una reflexió de com presentem aquestes propostes que no són una proposta escènica. Em vaig decantar per una proposta participativa, on vaig convidar a quatre artistes de la meva generació que havien vingut als tallers, a que donessin un tast del què estan fent ells. La idea era donar un petit univers de què els ocupa ara mateix. Va ser una forma d'obrir a un públic general el que havíem estat fent. He après a través d'aquest projecte a tornar a l'arrel de la necessitat i després de la trobada amb moltes persones el discurs s'ha anat estirant, i s'ha tractat des de punts de vista sociològics i filosòfics.

- Creus que s'ha aconseguit regenerar aquesta idea de comunitat?
Jo crec que sí. És cert que a curt o llarg termini no sé si ho puc sostenir, perquè tampoc soc una gestora cultural i no em vull posar aquesta responsabilitat. Però en el moment en que ho hem fet jo crec que sí que hem generat una comunitat, i encara seguim en contacte i ens estem donant suport mutu. Jo diria que sí que ha generat un moviment. Perquè ha estat el primer cop que ens hem atrevit a anar a certs llocs.

- Com trasllades tot aquest treball d'historiografia i de recuperació de vincles intergeneracionals al cos.
Això és el que m'interessava investigar al Sâlmon. M'he trobat molt amb el barret de producció i em venia de gust sortir i tornar-me a posar el barret de persona, d'artista i tornar a pensar des d'allà. Des d'aquesta necessitat és des d'on va sorgir el projecte.

- Com descriuries aquesta necessitat?
Crec que té a veure amb connectar amb una comunitat. Una comunitat que té molt d'interès perquè compartim llenguatges i inquietuds. I era dir: anem a parlar, anem a conèixer-nos. Una cosa més d'afinitat. Crec que és la cerca d'un lloc, buscar una comunitat amb la qual t'hi avens.