Jump to navigation
- Les dones que van viure i treballar a les fàbriques tèxtils de Catalunya són les protagonistes de l’obra ‘El silenci dels telers’, una adaptació del llibre del mateix nom d’Assumpta Montellà. La història, quan es revisa a través de la mirada femenina, varia gaire?Doncs sí... La dramatúrgia de l’obra parteix del llibre de l’Assumpta Montellà però també d’entrevistes que nosaltres vam fer a testimonis reals de dones que van viure i treballar en colònies tèxtils. La Història canvia quan s’explica des de l’òptica femenina. En aquest cas, des de l’òptica de les treballadores perquè elles, entre tota la feina que es feia a les fàbriques tèxtils, s’encarregaven dels telers i de la filatura, que era on es necessitaven unes mans més menudes per poder fer bé els nusos i tenir més agilitat a l’hora de tractar tots els teixits. Elles, tot i que eren majoria a les naus industrials i a les fàbriques, cobraven un sou molt més baix que els homes, qui tenien els càrrecs de més responsabilitat a dins de la fàbrica i de les empreses. Llavors, el punt de vista canvia perquè elles sempre han estat en un greuge comparatiu de salaris en relació als homes.
- Això no ha canviat gaire...No, no ha canviat gaire. A més, elles, en aquest context de les colònies industrials i de les colònies tèxtils, se’ls hi sumava tota la feina que es feia a les cases, perquè feien la seva jornada laboral. Va anar canviant però que al principi era de 14 hores i, després de fer-la, s’encarregaven de rentar la roba, fer el sopar, cuidar la família...
'El silenci dels telers' - La idea original d’adaptar la novel·la de Montellà al teatre és teva. Què et porta a dur-la a terme?La idea de portar aquesta història al teatre és per un lligam al territori en relació als meus orígens. Jo soc nascuda a Gironella, al Berguedà, terra de colònies. Des de petita, he viscut al costat d’una fàbrica tèxtil, he vist colònies al meu voltant. Jo jugava al costat de la fàbrica, anàvem a la resclosa, sentíem la sirena. La meva mare havia treballat en una fàbrica tèxtil i les seves iaies, també. A mi sempre m’havia com fascinat aquest món tan industrial ficat enmig d’un territori com el Berguedà, amb essència salvatge i feréstega. Tens vegetació i boscos i, de cop, allà al mig, aquestes construccions industrials. Era una cosa que em sobtava. A més, quan a l’escola i a l’institut ens explicaven les colònies tèxtils i ens deien que havien tingut un pes tan important en la industrialització catalana, em feia pensar que era un patrimoni molt ric a nivell de vivències, a nivell de contrastos, i penso que és molt teatral per explicar-lo. Com que jo soc actriu, vaig pensar com podia portar tot aquest món a l’escenari.
- Hi ha hagut algun aspecte que t’hagi sorprès especialment en endinsar-vos en aquests petits móns de les colònies tèxtils?A mi sempre m’havia sorprès aquest sentit tant en positiu del que parlen aquestes dones. Tot s’ha d’entendre des de l’òptica i l’època en què es va construir tot plegat però les colònies tèxtils eren unes estructures molt jerarquitzades de poder: hi havia un amo, que gràcies també a l’Església, té uns treballadors que estan fent avançar aquestes fàbriques i fan créixer la colònia. No deixa de ser, però, una estructura de poder. Tens el senyor que mana i els treballadors. És cert que això et dona una certa estabilitat perquè tens feina i les colònies et generaven certa comoditat a nivell social però també hi havia com una “pèrdua” de llibertats. També tenien uns horaris, et tenien molt controlat, sabien tot el que havies fet si marxaves fora de la colònia, etc. Funcionaven com petits microcosmos. Jo sempre m’he preguntat perquè aquesta gent no deia prou o exigia més drets o no es van rebel·lar. Llavors, entens, parlant amb aquests testimonis de primera mà, perquè tenim aquesta tendència a buscar aquesta comoditat en situacions de misèria. És un model que a mi em sobtava molt però que si ho penses, potser no hem canviat gaire. Generalment, sempre estem buscant aquesta pau social i comoditat per tenir certa estabilitat. El que més em va sorprendre va ser com en parlaven tant en positiu i l’agraïment que tenien cap a l’amo i vers tota aquesta estructura que tenien muntada.
- Com ha estat la feina de posar sobre l’escenari i a través de dos personatges -la Pilar i la Carme- un recorregut de cent anys donant veu a les petites històries de les dones de les colònies?A partir de la Pilar i la Carme resseguim tot el segle XX. Comencem a finals del XIX i acabem als anys vuitanta que és quan hi va haver tota la crisi del tèxtil i moltes d’aquestes indústries van tancar. Ens trobàvem que la colònia va anar evolucionant a nivell històric però va anar evolucionant de forma trepidant tot el segle XX. Era un segle en què no paraven d’haver-hi esdeveniments que feien que la vida anés canviant molt ràpid. El que ens va sorprendre, quan ens vam posar a fer tot això, era com aquestes colònies es mantenien una mica al marge de tot el que estava passant. És a dir, és com que la Història avançava a grans passes i les dones que vivien a les colònies rebien aquestes conseqüències. Era com si diguessin, hi ha un gran engranatge que ho mou tot i nosaltres rebem gotetes de tot el que està passant a fora però tampoc ens n’estem assabentant massa. Volíem retratar-ho en l’obra, és a dir, com de vegades la Història fa aquests grans avenços i nosaltres som com les formiguetes que anem rebent les grans decisions que es prenen a fora. Les colònies, com que són un món en miniatura, ens permet reflectir tot això a nivell social però més global.
- Per aquest recorregut tan llarg que feu, suposo que per això heu ampliat els testimonis que surten al llibre de Montellà i, a més, acompanyeu l’obra amb una exposició fotogràfica. Què hi heu volgut mostrar més enllà del que passa sobre l’escenari?L’exposició es un recull de fotografies del procés de creació i d’aquestes entrevistes que vam realitzar per construir la dramatúrgia. La fotògrafa és la Clàudia Portús, que em va acompanyar a entrevistes que fèiem a aquests testimonis i hi ha imatges que il·lustren com són aquestes colònies, com és el cas de la Colònia Vidal. La gent que no ho coneix, si ve a veure l’obra, té aquest suport audiovisual i gràfic que ajuda a ampliar aquest context del qual estem parlant.
'El silenci dels telers' - La part menys amable d’aquesta producció han estat les circumstàncies, ja que s’havia d’estrenar el 15 de març a Gironella i no va poder veure la llum fins al passat mes de juliol a Manresa. Com heu viscut aquesta incertesa derivada de la crisi de la covid-19, que ha afectat especialment el món cultural?Amb molta fragilitat i amb molta incertesa, com bé dius. De fet, ara mateix se’ns presenta una bona temporada a la vista perquè tots els bolos que no es van poder fer es van posposar, no es van cancel·lar, però la situació t’ho fa mirar tot amb inestabilitat perquè d’un dia per l’altre van canviant les coses. El moment en què no es va poder estrenar l’obra tal com estava prevista va ser un xoc molt fort. És una producció que parteix de mi i tota la inversió prèvia partia de recursos propis que havia de recuperar amb l’estrena i amb els bolos que teníem al març, ja teníem la previsió. En no ser-hi, tots els números que s’havien fet es van desmuntar. Va ser un xoc fort a nivell econòmic i a nivell emocional perquè no has pogut tenir la sensació de tancar el procés. Havíem fet la inversió en l’escenografia, el vestuari, en tot l’equip, però no havíem pogut ensenyar-ho. Ara confiem que, com que la temporada arrenca, es puguin fer tots els bolos i poder recuperar tot el que s’hi ha invertit.
- T’uneixes al clam del sector que afirma que la gestió de la situació potser no ha estat la més encertada?Hi ha hagut ajudes i s’estan fent coses però tot és molt lent. La situació ha canviat i pensar que tot serà com abans... No sé quan això podrà ser. Ens hem d’adaptar. El que no podem fer és tancar teatres i quedar-nos de braços plegats esperant que tot torni a ser com abans. Potser no ho tornarà a ser i per això hem d’intentar que l’activitat cultural no s’aturi i continuar-la amb les mesures necessàries i adaptar els espectacles, que és el que estem fent a tots nivells. Amb voluntat és possible. En aquest cas, sí que es necessiten ajudes a nivell institucional perquè aquestes produccions amb què abans tenies un benefici establert perquè tenies un taquillatge important, ara necessites una ajuda per poder-les anar adaptant a aquesta nova situació.
Web Maria Casellas Instagram El silenci dels telers
Web Ajuntament de Berga Web Ajuntament de Gironella
