Jump to navigation
- Com definiries aquesta sala de teatre ubicada al barri de Sants de Barcelona?És la primera sala teatral afrocentrada que posa el focus en les creacions de persones afrodescendents en concret i racialitzades en general, a Catalunya i a tot l'estat. És una aventura de Sílvia, Karel i Eli, que són les tres sòcies de la cooperativa. El projecte sorgeix a través d'una campanya de micromecenatge i gràcies als suports de persones de tot l'estat es va aconseguir obrir la sala. Era un projecte que ja s'estava gestant entre elles en petit comitè, i la necessitat de tenir un espai propi, va fer que tothom es bolqués en el projecte.
- Elles es coneixien del sector artístic?Sí, es coneixien del món de les arts. Sílvia és actriu i dramaturga, i Karel és gestora cultural, i Eli és artista visual. Elles es coneixien de l'àmbit artístic però també de l'activisme. Barcelona és petita i ens coneixem totes les que estem en els moviments antiracistes. Elles tenien la companyia de No es país para negras que és des d'on va sortir obres com la pròpia 'No es país para negras' o 'Blackface y otras vergüenzas'. Elles s'adonen que els espais que ocupen com a companyia són menys i sempre són molt específics. Molts cops, no es pot optar per espais més grans o més representatius de les arts escèniques. Llavors van veure la necessitat de tenir un espai propi per no dependre de les programacions i de les institucions a l'hora d'exhibir.
- La cultura afro està estereotipada a Occident, quines temàtiques creus que encara són tabú o és necessari tractar-les en profunditat a través de les obres de teatre?Aquí intentem oferir la diversitat de la diversitat. Perquè dins de la comunitat afro i persones racialitzades, hi ha moltes històries i molt diferents entre elles. Molts cops el que trobem en les sales convencionals de teatre és un relat únic de què és ser una persona afro, una persona racialitzada, o una persona migrant. Per tant, aquest és un espai obert perquè els artistes puguin explicar la seva història que probablement és molt diferent de l'obra que vindrà a continuació. Intentem tenir en compte tot el que abraça l'afrodescendència o l'africanitat. És molt diferent una creadora vinguda d'Àfrica que una afrollatina; o una persona que ha nascut aquí o una persona que ha viscut un procés migratori. També hi ha relats de mestissatge, de persones indígenes, etc. Hi ha molts relats que són invisibles i els volem posar a l'escenari.
- La base és la diversitat. Quan no coneixes tendeixes a fer un discurs molt general?Sí, el perill de la història única, com deia, Chimamanda.
- També teniu especial sensibilitat per representar identitats de gènere dissidents, per exemple, en l'obra, 'Soft and Fierce. El andar de la cunaguara'.Sí, és una creació d'Iki Yos i Cacao Diaz. Iki és programadora de la casa, i van crear aquesta peça amb la necessitat que no sigui el mateix relat de les persones transracialitzades. Cacao diu a l'espectacle que: Vosaltres espereu un típic show trans drag, però aquí estem explicant una història que no és només d'entreteniment. És molt potent a escala discursiva. En aquesta línia, també aquesta setmana tindrem un conta-contes per famílies i ho enfoca des d'una perspectiva transfeminista, migrant i racialitzada. Si aquests temes en l'escena general ja són tabú, imagina't per un públic familiar. I aquestes històries s'han d'explicar a tots els públics. No els podem privar d'aquestes realitats.
- Tenim necessitat de recuperar les històries de les nostres avantpassades?'El andar de la Kunauara' té molt presents a les avantpassades. A aquestes dones que ens cuidaven i que estan molt relacionades amb el camp i la naturalesa. Les cultures racialitzades i colonitzades han tingut un trencament en la transmissió del coneixement. Hi Ha hagut una aturada en el coneixement quotidià que ha deixat empremta. Crec que, en la part artística, quan parlem dels rituals, de la bruixeria, o la santeria, ens agrada molt, perquè són els temes que ens van robar, i que nosaltres, com a netes i filles, recuperem. I això és molt valuós. I és cert que van sortint cada cop més. Es fan moltes investigacions per reparar dins la comunitat tot aquest llegat que s'ha perdut. Bé, que s'ha perdut no, que ens han robat. I recuperar-lo per a nosaltres, no perquè és molt guai, sinó perquè és nostre, i l'hem de preservar.
- Actualment necessitem la recuperació del fet ancestral?Jo crec que la nostra generació ho està fent visible, però ja existia abans. Si ara es veu és perquè hi ha hagut molta feina darrere. Sempre hi ha hagut projectes on s'ha parlat de la santeria o la bruixeria, fins i tot, dins de les nostres cases, perquè les nostres àvies ens ho ensenyaven. Però diguem que no era tan visible a l'exterior. Nosaltres també vivim aquestes contradiccions del fet d'estar de moda. Per una part ens agrada, però per altra pensem, fins a quin punt això és real o és una moda passatgera. Però si ens serveix perquè aquesta moda faci que els missatges es quedin i perdurin...
Lucía Mendoza Leiva | Foto: Cedida- Teniu contacte amb els moviments feministes a Barcelona? Quin és el vostre posicionament?Som bastant crítiques amb el feminisme hegemònic. D'alguna manera, hem trobat un lloc propi perquè el nostre feminisme sigui un espai segur. Ester Mayoco, Desiré Bela. Tenim persones referents que ens han fet posar text sobre coses que nosaltres ja anàvem intuint. Creiem que no hi ha un feminisme únic, creiem que pot ser molt perillós que hi hagi un feminisme únic perquè no totes som iguals. A nosaltres, com a dones racialitzades, ens travessen moltes més coses que a les dones blanques. Molts cops no ens hem sentit representades. Quan es fan les demandes feministes, es fan les demandes d'un tipus molt concret de dona. Nosaltres tenim més demandes que inclouen temes d'estrangeria o de representació a les institucions o als mitjans de comunicació.
- Encara queda molt de camí en la representació social i cultural de la cultura afro per exemple en els mitjans de comunicació o la cultura?No solament als escenaris, sinó també en les parts de gestió, en la presa de decisions. De quina manera se'ns representa als escenaris? Sempre com a prostitutes o dones de la neteja. Sobretot quan es tracta de grans produccions. Tinta negra és un col·lectiu que ha fet una guia per a promoure que les produccions audiovisuals siguin inclusives. No m'agrada massa la paraula inclusiva, per cert. Va des de com està fet el guió, fins a com tracten a les persones al departament de maquillatge o perruqueria. Arribar allà i que moltes companyes no trobin el maquillatge amb el seu to de pell o que no les puguin pentinar.
- A Cimarronas, hi ha persones negres, persones marrons, així com altres identificacions. Com gestioneu la pròpia diversitat dins del col·lectiu?Som persones racialitzades totes. D'una forma o l'altra. La societat és racista i la societat és colorista. Per això, hem de ser conscients que jo, per ser marró, tinc molts més privilegis que les companyes negres. Dins de la comunitat, hi ha un respecte, i s'intenta ser molt conscient del que ens travessa a cadascuna. A mi, per ser mestissa, no em passa el mateix que a una companya negra. No és per jerarquitzar, simplement volem ser conscients de què passa al carrer. Si jo estic amb una companya negra al carrer, no em passarà el mateix que li passa a ella. Crec que aquesta opressió tan gran fa que, d'alguna manera, hi hagi una unió entre totes. Intentem totes ser molt conscients dels dolors que ens travessen i compartir-los.
- Què podrem veure pròximament a Periferias Cimarronas?Hi ha una peça que acabem de representar que es diu 'Yuyay', en llengua Quechua significa renéixer i memòria. La resposta a un procés d'asil polític. Parla sobre el conflicte armat de Colòmbia. Una artista que de sobte ho va haver de deixar tot per començar una vida des de zero. Aquesta obra explica la història real de l'actriu colombiana Eddy Laverde. Eddy ens submergeix en les seves vivències a través de les del seu germà que ja no hi és. Parla del procés d'emigrar i tirar endavant en un nou país. Amb un llenguatge proper al públic, Eddy ens va mostrant la seva humanitat amb un humor àcid a través de diferents situacions. Ens agrada que siguin històries de gent que viu aquí, a Barcelona.
- Heu creat un espai amb sofàs, socialitzar és important en aquest espai?Sí, això és molt important. Intentem que sigui un espai obert, perquè aquí la gent es ve a trobar. Molts cops, quan anem al teatre, ens trobem molt soles, perquè no trobem a gent de la nostra comunitat. Tots són capets blancs. És un espai segur, en el que volem reivindicar unes cures cap a les nostres comunitats. Dic comunitats perquè també hi ha propostes de persones asiàticodescendents. S'intenta que tota la comunitat racialitzada pugui fer pinya.
Web Sala Periferia Cimarronas
