Jump to navigation
- Quin interès tens en el relat curt? M’ha sortit de forma bastant natural. És un gènere que no considero que sigui menor que la novel·la. Hi ha gent que, un cop has publicat el recull de contes et pregunten "i la novel·la per quan?", com si fos un assaig del que després faràs, més llarg i sòlid. Sempre he sigut lectora de contes, a més em venia de gust explorar diversos temes i diverses formes, i amb el relat curt pots fer una mica més de degustació.
- Què ha suposat debutar amb un primer llibre? Això ho estic vivint ara mateix i està sent fantàstic i alhora difícil de processar. Tot té un punt una mica irreal, d’aquí a un parell de mesos suposo que podré veure com està anant tot. Per mi el més sorprenent és que abans escrivia a porta tancada i de cop, que tothom et pugui llegir és molt bèstia. És passar de l’esfera privada al fet que tothom pugui completar i interpretar els contes. La idea que tu tenies d’un conte, els altres la llegeixen de moltes maneres, se separen de tu i de les teves intencions.
- T’ha sobtat la reacció de la gent en llegir el llibre? El que m’ha sobtat i m’està agradant moltíssim és que la gent em diu coses molt diferents, suposo que els contes donen força espai per a la interpretació. Hi ha gent que em diu que ha rigut molt, d’altres que no, alguns em diuen que els ha semblat grotesc i d’altres que molt natural… Tampoc esperava res de la gent, no sabia qui era el lector ideal dels contes, però m’ha agradat que hagi provocat riure, m’omple bastant de joia.
- En el procés d’escriptura vas cuidar especialment algun detall? Una de les coses més importants ha estat tenir temps per poder anar reescrivint. Hi ha alguns contes que els he canviat de forma completament mentre anava avançant. Al principi veia un esquelet del conte i a partir d’aquí anava polint la idea. Amb aquests contes, reescriure m’ha anat molt bé, n’hi ha que la idea del principi no té res a veure amb la del final. Amb el de 'La malparida', per exemple, al principi la forma era clàssica i després la vaig canviar completament.
- La reescriptura t’ha semblat dolorosa o alliberadora? No m’ha semblat gens angoixant. En aquests contes m’ha anat molt bé perquè en molts no tenia molt clar on estava anant. Amb el de 'L’últim sopar' vaig crear l’escena del moribund i els familiars, però no hi havia tant de menjar, i un dia vaig veure que podia funcionar el contrast entre la mort i el menjar, i la reescriptura va ser exagerar-ho. Quan tens l’esquelet fet, pots allunyar-te i afegir més de símbol i millorar el conte.
- Un dels grans temes que sobrevola el llibre és la mort. A vegades sembla que en parlis per treure-li importància… Quan portava uns quants contes vaig veure que la mort estava allà. Segurament era un neguit que tenia i m’estava sortint així. Està al darrere, la mort està per allà però no acaba d’estar al centre dels contes. Quan pensava en el recull, pensava en la idea de l’amenaça i en els finals, de l’amor i de l’amistat, però és veritat que la mort va apareixent com a amenaça. Era un tema que volia explorar i per això apareix de diferents maneres. No crec que ens haguem de prendre la mort de conya, m’ha sortit així com una reacció o una necessitat de naturalitzar-la o treure-li ferro. M’interessava com la veiem: en general fa molta por i ens passa a tots però ningú en parla, és bastant absurd. Al principi, quan vaig veure que sortia molt el tema de la mort, vaig fer un d’aquests cursos online de la Universitat de Yale que es deia 'Death' i que s’acostava a la mort a través de la filosofia. Al final, no el vaig acabar però sí que vaig explorar el tema més activament.
- L’humor negre, sobretot al voltant de la mort, és un recurs que utilitzes molt. Els lectors catalans hi estem acostumats? Fa de mal dir perquè potser sí que es fa i jo no ho he llegit. A vegades els catalans podem tenir un punt d’humor negre britànic que pot entonar bastant. Tinc fe en què a la gent li faci més gràcia que incomoditat, però és una cosa molt de gust personal. Tant et pot fer gràcia com et podria semblar ofensiu.
- Algunes històries del recull estan al límit de l’absurd, del real i del surrealista. La vida és bastant surrealista. Si et fiques a mirar amb lupa com vivim i com ens relacionem, tenim molt protocol interioritzat, hi ha coses que no tenen sentit. Això em sembla interessant, el que considerem normal no ho és molt, les normes per les quals ens regim són invencions una mica arbitràries. Per exemple, el fet de no poder dir res dolent d’un mort.
- I tu jugues a tensar aquesta corda de la versemblança... M’agrada buscar la inversemblança, volia allunyar-me de la realitat. Pel que fa a contistes catalans i humor negre, Calders ho fa moltíssim: planteja una situació normal i de cop i volta la porta a un extrem que no pot ser veritat. M’agrada perquè t’apropes a la realitat des d’un altre lloc, et fa adonar que la normalitat té coses molt hilarants. El contrast entre el quotidià i que una situació se’n vagi de mare m’anava bé perquè volia emfatitzar que era ficció, que no són contes costumistes, i m’anava bé per crear un desencaixament entre el realisme i l’absurd. El recurs que m’ha funcionat és l’exageració. Al conte d’'Els consells', per exemple, trobem molta gent que et vol solucionar la vida dient "tu el que has de fer és…", que a la vida real n’hi ha molta, però em feia gràcia portar-ho a l’extrem.
- L’atzar al recull 'Els desperfectes' té cert protagonisme. Escriure sobre fets que podrien passar i que depenen de l’atzar és també una estratègia per treure-li ferro a la vida? Sí, totalment d’acord. Els contes 'Els homenets verds' i 'No va passar' són la cara B de quan t’adones que tot i tenir il·lusió de control sobre la vida, no tenim control sobre què ens passarà. Tothom ho gestiona a la seva manera, però em sembla una idea bèstia acceptar que hi ha coses que passaran i que les hauràs de veure venir, o no, i lidiar amb elles. Davant d’aquest punt de frustració, pots tirar cap a l’acceptació de l’atzar, fet que et pot alliberar o et pot frustrar, o pots donar-te a una creença i pensar que estàs emparat per dos homenets verds que et guien i et diuen què fer. La fe i l’atzar també estan relacionats amb la mort.
- Com encares el salt a ser una escriptora coneguda? Com puc! (riu). D’una banda, és un privilegi immens perquè costa fer-se un lloc a la televisió i a la premsa, i més abans de Sant Jordi. Tenir-hi un lloc és una meravella, i això és perquè el Documenta és un premi que té molta visibilitat. Ens ha donat un altaveu bastant bèstia. Ara estem dins de tot, jo tinc un sentiment d’irrealitat i fins que no hagi passat un temps no ho processaré. Falta temps de digestió.
- Per últim, podries recomanar un llibre per Sant Jordi? Durant la pandèmia vaig llegir els contes de 'L’home il·lustrat' de Ray Bradbury. Mai havia llegit res d’ell i sóc d’aquestes esnobs que em feia una mica de mandra, i em van encantar. Fins i tot més que les 'Cròniques marcianes'. Tenen una humanitat increïble.
Twitter Irene Pujadas Web L'Altra Editorial
