Sebastià Portell: "Són els lectors els qui desxifren i reescriuen els llibres"

L'escriptor mallorquí acaba de publicar 'Les nenes que llegien al lavabo', una història sobre l'amor per la lectura

Roser Regolf

22/04/2021

Llibres

Entre l'assaig i la narració, 'Les nenes que llegien al lavabo' (Ara Llibres) de Sebastià Portell (Ses Salines, 1992) és una crítica a l'elitització de la literatura, una reflexió cap a la idealització dels cànons i el qüestionament des de l'arrel de tot el panorama literari. Alhora, l'últim llibre del mallorquí, establert a Barcelona, és també una oda a la infantesa i al plaer de la lectura sense prejudicis que facin de punt de llibre. "Quin va ser l'últim cop que vas llegir el que realment et venia de gust?", ens pregunta només començar el llibre. Avui li robem uns minuts per preguntar-li nosaltres a ell.

Els escriptors lluitem contra una idea perfecta que hem tingut i a la qual mai arribarem

- Quin va ser l'últim cop que vas llegir el que realment et venia de gust?
Aquesta és precisament la pregunta que intent respondre en el llibre. Vivim en una societat que té unes dinàmiques pagades amb la pressa i el postureig, basada en el consum, i aquest no és el millor marc mental per parlar de cultura. M'agrada molt més parlar de llibertat, de descobriment i d'autodeterminació; perquè també existeix una autodeterminació lectora i d'escriptura. 'Les nenes que llegien al lavabo' m'ha ajudat molt a entendre perquè no llegia el que realment em venia de gust, així com a posar-hi remei. Just avui he acabat un llibre que m'ha agradat moltíssim, 'Una habitació amb vistes' d'E.M. Foster, que acaba de publicar Viena Edicions amb la traducció de Xavier Zambrano. Ha estat deliciós. En uns dies de voràgine abans de Sant Jordi ha sigut com estar de vacances.

- Al principi del llibre dius que tu també vas ser dels que llegien al lavabo. Quin record tens de les primeres lectures?
Fins que no vaig escriure el llibre eren records sense paraules, molt inconscients. I crec que aquí recau gran part d'aquesta felicitat que moltes persones recordam de la infància. En escriure 'Les nenes que llegien al lavabo' intent tornar a aquest espai de llibertat. D'altra banda, me n'he adonat també que vaig ser un nen molt privilegiat, perquè vaig créixer en una casa on hi havia llibres i on, exceptuant el pare i la mare, la resta d'adults eren mestres. Ells em van acompanyar en el procés d'aprenentatge i en el de fer-me meva la cultura per entendre que és de tots, i tots hem de poder dir la nostra.

- Gràcies al llibre sabem que el primer que compres amb diners teus és l'obra completa de Lorca. Què porta a un adolescent a escollir una obra d'aquestes característiques?
Devia tenir 15 o 16 anys... era un adolescent amb tots els tòpics, i imagín que vaig connectar amb Lorca per la intensitat dels seus versos i peces teatrals. Lorca escriu vivències esgarrades, molt dramàtiques, absolutes i alhora plenes de delicadesa. I supòs que el Sebastià adolescent va connectar molt bé amb aquest esperit. Ara Lorca és un dels meus autors de capçalera també, però m'interessa per altres qüestions com la innovació formal.

- Encara la conserves?
I tant. La tinc davant ara mateix. És una caixa negra amb set volums amb el llom verd. Una edició molt senzilla, però que em va fer molta il·lusió poder comprar amb els meus diners.

No hauria de caldre justificar un plaer tan gran com és la lectura

- Del Quixot a Matilda o Hermione, reculls un bon nombre de personatges literaris a qui, al llarg de la història, s'ha titllat de "bojos" pel seu amor per la lectura. Encara existeix aquest estigma?
Jo pens que sí. Tot i que les persones amb dos dits de front no acusaran les qui estimen a la lectura de boges, a vegades sent que els lectors ens hem de justificar pel fet de llegir. Vivim en un país, a l'Estat espanyol, on certes demostracions de cultura necessiten estar justificades, el que no passa amb l'esport o la gastronomia, per exemple; però una persona que ha superat l'adolescència i continua llegint moltes vegades se sent abocada a explicar per què ho fa. No hauria de caldre justificar un plaer tan gran com és la lectura.

- D'altra banda, parles de la necessitat d'allunyar la literatura de l'esnobisme. Com pot, la mateixa acció, ser considerada com a culta i de bojos al mateix temps?
Supòs que la gent que viu la cultura d'una manera elitista és precisament perquè ha estat ferida per aquesta visió dels lectors com friquis. Crec que són persones que en algun moment s'han sentit estranyes o maltractades pel fet de llegir o formar part d'una cultura i que, en compte d'assumir-ho, estar-ne orgulloses i reivindicar aquesta evidència al món, es dediquen a fer la vida impossible als altres que no volen altra cosa que gaudir, entretenir-se i créixer. Crec que aquesta podria ser una explicació, però em costa d'entendre, de veritat.

- Parles dels cànons literaris, dels anomenats "imperdibles"... creus que aquestes estructures perduraran en el temps?
M'agradaria que no hi hagués imperdibles, llibres obligatoris, noms únics o obres indiscutibles en la literatura del futur. El cànon és un mal necessari, perquè al cap i a la fi el que fa és dibuixar un mapa, un panorama, una fotografia de la situació. Però aquesta imatge també serveix per parlar de les desigualtats, ja que quan fas una foto sempre hi ha algú que no surt, un altre que es mou o a qui la fotografia no fa justícia; amb els cànons passa el mateix. I amb 'Les nenes que llegien al lavabo' vaig intentar prendre consciència que els cànons no són una realitat objectiva, sinó una construcció dels lectors, els crítics, els escriptors i els periodistes. Per això està a les nostres mans que els cànons del futur siguin més igualitaris, més representatius i més amables amb la vida.

- Reivindiques també que "la lectura no és verdura". Què significa?
Aquesta frase dóna títol a un capítol del llibre i expressa un rebuig cap a les campanyes de foment de la lectura, com també cap aquesta actitud de molta gent de pensar que literatura ens fa automàticament millors persones. I sí que podem aprendre o ser més crítics gràcies a la lectura, però no és un procés automàtic. Hi ha llibres que són horrorosos i poden fer molt mal, com també n'hi ha que poden ser amagats com un secret meravellós i tenen potencial per canviar el nostre dia a dia. Per tant, la lectura no és com la verdura, que des de petits ens han assegurat que ha de ser nostra i ens han obligat a menjar-ne; la literatura és el plaer, el gust, la curiositat... per això ha de ser una altra cosa.

- Tornant a la democratització de la literatura, què en penses dels espais com bookstagram o booktube, on tothom té el poder d'opinar i compartir allò que llegeix?
A mi m'agrada molt la llibertat d'expressió i pens que projectes i plataformes com aquests són meravellosos. Em sembla fantàstic que la gent tingui ganes de parlar de literatura, d'encomanar els llibres a les seves amistats o fins i tot als qui encara no estan interessats. Què s'escampi el vici i el plaer de llegir.

- També és un espai on sovint es puntuen o es fan aquestes llistes de llibres "imprescindibles". És el mateix que fan els qui diuen què és bona i mala literatura?
Aquest aspecte en concret em preocupa. Les llistes d'imperdibles, de llibres necessaris o imprescindibles, igual que la mania de qualificar els llibres amb nota o estrelles em sembla preocupant, perquè la literatura no és un examen, un percentatge o una cursa cap a l'èxit. La literatura en si mateixa és un fracàs, els escriptors lluitem contra una idea perfecta que hem tingut i a la qual mai arribarem. Per tant, si fos una cursa, ja l'hauríem perdut fins i tot abans de posar-nos les vambes. A mi m'agrada molt que es democratitzi el debat de la literatura, però em preocupa que les maneres que tenim de parlar-ne prenguin formes pròpies del màrqueting, la publicitat o el capitalisme, al cap i a la fi. L'humanisme va per un altre camí.

- Quin és aquest camí?
El del caos, de la naturalitat, de la promiscuïtat d'interessos, el fet imprevist... uns trets que, d'alguna manera, la pandèmia ens ha robat o ens ha dificultat. La literatura té molt d'imprevist. Els llibres que trobem a una llibreria i que ens criden són imprevistos, igual que els llibres què recomanen altres llibres. Crec que el meu model de lectura i literatura, perquè n'hi ha molts, s'acosta més a aquesta idea.

Està a les nostres mans que els cànons del futur siguin més igualitaris, més representatius i més amables amb la vida

- Quin llibre, que no sigui teu, ens recomanaries?
Us podria recomanar 'Interseccionalitat' de la professora Maria Rodó-Zárate (Tigre de paper). És un llibre que, a grans trets, parla de la teoria de les lluites compartides: de quina manera ens interessa a les persones aliar-nos quan parlem una llengua minoritzada, quan patim discriminació de gènere, per la nostra sexualitat o per la raça o classe. De quina manera hem de reivindicar allò que compartim en compte de retreure'ns el que ens diferencia, perquè així les minories som majoria.

- Aprofitant l'ocasió, i sabent que aquesta setmana vas de bòlit signant llibres i fent entrevistes, què en penses de tot el que comporta actualment la diada de Sant Jordi?
Hi ha de tot. Per mi és un dels millors dies de l'any, perquè tinc l'oportunitat de parlar amb lectors i amb gent que s'ha interessat per la meva obra. Tinc la sort de no ser un autor mediàtic, el que em permet tenir temps per parlar una mica amb ells. Per a mi és un dia dolcíssim i fantàstic, però també és veritat que Sant Jordi treu també el pitjor de cada casa. És un dia que les editorials posen tot el seu material per vendre llibres al millor postor. Però també pens que això depèn molt dels valors de cada editorial i plataforma, i els lectors som intel·ligents i hem de saber destriar allò que ens interessa d'allò que no. Jo convid la gent a refiar-se dels seus instints i mirar-se amb una mica de distància la crítica, el que diuen els mitjans i fins i tot el que compartim els escriptors. Són els lectors els que fan la gran feina de desxifrar i reescriure els llibres.

- Tornant al llibre, l'acabes amb una carta al teu jo de fa vint anys, però que li diries al Sebastià de 2041?
Li demanaria si segueix viu i si ha valgut la pena tot aquest viatge, perquè jo visc amb l'esperança i la certesa que sí, perquè intent passar-m'ho molt bé. Ostres! No sé què li diria... li desitjaria molta sort i li diria que si hi ha alguna cosa que he fet, dit o decidit ara mateix que l'any 2041 no li agrada, que entengui que sempre he actuat amb la millor intenció, amb passió, entusiasme i amb ganes de viure bé i fer la vida fàcil als meus.

- Si més no, ja has descobert que avui som moltes "les nenes que llegíem al lavabo"?
Sí, la resposta dels lectors i les lectores és una de les alegries més grans que m'ha donat aquest llibre. En les meves obres anteriors també havia tingut molt bona rebuda, però m'escrivien per dir-me què opinaven dels meus llibres. En canvi, a 'Les nenes que llegien al lavabo' la gent ha anat més enllà i m'expliquen experiències seves d'infantesa, secrets lectors, vicis, neguits... i això és un tresor immesurable. Realment pagaria la pena fer un llibre col·lectiu de "les altres nenes que llegien al lavabo", perquè està sent molt especial i em fa molt feliç que el llibre faci que la gent torni a moments de goig i plaer.

- Passada la diada, seguiràs amb la resta de projectes que tens engegats?
Sí, ara mateix estic treballant en la traducció a l'espanyol de la meva darrera obra de teatre, 'Transbord', que sortirà aquesta tardor. I fa dos anys i mig que també treball en la meva última novel·la. Estic intentant avançar en la seva escriptura i, tot i que aquest mes he fet una parada feliç, després tornaré a escriure, a patir, i a donar el millor de mi mateix per aquesta història.