Anna Malagrida: “Parlo d’una història a partir de la seva desaparició”

La fotògrafa exposa ‘Els aparadors’ i ‘Los muros hablaron’ al festival SCAN de Tarragona

Arnau Martínez

29/10/2018

Arts

Els aparadors de les botigues parisenques que tanquen a causa de la crisi i els missatges que deixen els indignats a les parets de les entitats financeres a Madrid i a Barcelona són els protagonistes de l’exposició ‘En-Trace’. La fotògrafa Anna Malagrida (Barcelona, 1970) exposa dues sèries al Museu d’Art Modern de Tarragona coincidint amb el festival SCAN: ‘Els aparadors’ i ‘Los muros hablaron’. Malagrida va estudiar Ciències de la Informació i en acabar va interessar-se per la imatge, el vídeo... Després de passar per un centre de fotografia, va entrar a l’'Ecole Nationale de la Photographie a França, una escola de fotografia i de pensament. Des de 1996 es dedica al món de la imatge i el 2002 es va traslladar a París. Aprofitant que passa per l’SCAN, a Surtdecasa ens explica com s’han gestat aquests dos treballs.

- Per què et fixes en els aparadors a l’hora de fotografiar?
És una sèrie que vaig començar a fer als inicis de la crisi de 2008-2009. He fotografiat moltes finestres i façanes, la pell de la ciutat; aquest espai limítrof entre l’espai interior, més íntim, i el públic. Són llocs on s’hi poden trobar traces, que es pot materialitzar. Una finestra és transparent, però si pintem, es fa palès que hi ha un vidre, com en el cas d’’Escaparates’. Al començar la crisi, vaig fixar-me amb els aparadors que els pintaven de blanc d’Espanya quan tancaven les botigues.

- I què vols explicar?
Aquestes pintades representaven un canvi d’ús o el tancament definitiu. Em vaig adonar que la gent escrivia coses, que era com una pissarra. Algunes vegades eren dibuixos molt infantils i d’altres, paraules molt agressives, però tenien un denominador comú, era un espai on les persones es manifestaven d’una manera anònima. Vaig decidir fer aquestes fotografies de gran format, amb els aparadors coberts de blanc d’Espanya i els missatges. Per a mi era una manera de materialitzar la crisi amb l’espai de la ciutat, com la crisi deixava la seva empremta.

- També s’hi poden veure traces de pintors reconeguts.
La gent que coneix la història de la pintura del segle XX, reconeix a pintors en algunes de les traçades sobre el blanc d’Espanya. L’exposició té dos nivells, un que parla de la crisi i un altre de com la fotografia pot evocar la pintura amb la seva capacitat de reproduir la realitat.

- L’altra sèrie, ‘Los muros hablaron’, se centra a Barcelona i a Madrid.
Quan va començar el moviment dels indignats a Espanya jo estava a París, ho vaig viure des de les xarxes socials. Un dia mirava la televisió i vaig veure que a Barcelona havien hagut molts enfrontaments, el maig de 2013. Des de lluny, tot es magnifica i semblava que hi havia molta tensió, així que vaig decidir anar a veure què passava.

- I què t’hi vas trobar?
A la tele vaig veure molts aparadors dels bancs que els havien estripat o trencat els vidres. Era una imatge que explicava el que estava passant, reflectia la disconformitat de la ciutadania amb aquestes institucions. Vaig localitzar alguns bancs, l’endemà vaig anar a Barcelona i estava tot perfecte! Aquesta imatge que tenia al cap no podia funcionar perquè és David contra Goliat, els bancs tenen els recursos suficients per tornar a posar el vidre en una nit. Això va ser el principi d’un projecte que es va allargar molt més.

- Finalment et decantes per fotografiar pintades.
Vaig anar seguint els escrits que la gent deixava a les bases dels bancs, a les parets, i que no els podien esborrar tan de pressa. Per internet trobava alguns missatges i quan hi arribava estaven ja mig esborrats, però com a mínim quedava la traça. Va ser un treball de seguiment d’aquestes veus que s’anaven apagant. La majoria són pintades a entitats financeres de Madrid i Barcelona. És una manera d’explicar com s’han anat esborrant aquests crits anònims de disconformitat. Parlo d’una història a partir de la seva desaparició.

- Han desaparegut aquestes veus indignades?
Crec que no han desaparegut, però la intensitat és molt més baixa i la situació molt més complexa. Tot el moviment dels indignats, les revolucions àrabs, va ser un moment molt intens i ha caigut.

- El que anomenes la pell de les ciutats és un reflex de la seva ciutadania?
És un reflex d’aquells que han deixat la seva traça, no parla de tots, parla d’alguns. És com quan caus, et fas mal i queda la cicatriu. Aquesta cicatriu pot marxar, però el senyal quedarà sempre. Potser la caiguda ha sigut greu o no, però hi ha hagut una caiguda i es veu.

- En els dos casos són conseqüències socials d’un problema econòmic.
El que passa m’importa. Sóc fotògrafa i la manera de parlar de qualsevol tema és a través de la fotografia. En el meu cas no busco la fotografia d’un moment decisiu, però sí que parteixo d’alguna cosa que he vist. M’interessa el context, passejo i intento que aquella imatge que he vist vagi agafant cos. No només m’interessa l’aspecte social, també la imatge en si i el discurs.