Foto: 

Arnau Martínez
Bet Díez és la il·lustradora d'Anduluplandu

Bet Díez: “Si no hi ha galtes vermelles, no és el meu dibuix"

La il·lustradora tarragonina Anduluplandu es caracteritza per pintar galtes de color vermell
Arnau Martínez
,
21/11/2018
Arts
La il·lustració viu un moment dolç i concretament la que està feta per dones. Bet Díez (Tarragona, 1983) és la creadora que s’amaga darrere la marca Anduluplandu. Díez, llicenciada en Publicitat, és il·lustradora. Diu que si no hi ha galtes vermelles no és el seu dibuix. Ha fet alguns dissenys per la Directa, bosses de roba, contes, llibres, cartells, retrats i fins i tot ara ha comprat una màquina de cosir per fer peluixos. Actualment és professora de disseny gràfic a l’Escola d’Art i Disseny de la Diputació de Tarragona i ens ha obert les portes del seu estudi per parlar amb ella.
"Encara que ara la il·lustració feta per dones està de moda. És un punt àlgid, però tots els projectes marxen cap a Barcelona o cap a València"

- Anduluplandu és la cançó d’un joc de mans.
És un joc de mans, una cançó infantil que jugava quan jo era petita amb la meva germana que té dotze anys més que jo. Primer vaig començar a publicar amb un Fotolog, tothom n’ha tingut... Allà vaig posar els primers dibuixos i molts escrits vinculats a l’època intensa de l’adolescència. Després va anar evolucionant tot plegat.

- Com ha evolucionat?
Sovint he treballat per diverses empreses com a dissenyadora i publicista i vaig veure que la majoria de coses que feia eren il·lustracions. És el que més agradava i vaig anar deixant el disseny gràfic a banda per entrar dins el món de la il·lustració. He dibuixat des de sempre, però fa set anys que tinc la marca registrada i que he entrat al fantàstic món dels autònoms. 

  • imatge de control 1per1

- Quin estil tens?
És bastant infantil perquè són colors plans, amb fons molt blancs, acostumo a deixar molt d’espai perquè respiri el dibuix, si faig línies les acostumo a pintar gruixudes i el que més em caracteritza és que pinto les galtes i el nas vermells. Suposo que em ve de quan era petita i veia les il·lustracions de Pilarín Bayés. Per a mi la Pilarín és un referent. És com una distinció meva, si no hi ha galtes vermelles, no és el meu dibuix.

- Per què optes per la il·lustració infantil?
És el que em surt. No he estudiat acadèmia pura d’il·lustració, primer vaig fer publicitat, després disseny gràfic, un màster de disseny editorial i em vaig decantar cap a aquest tipus d’il·lustració perquè és el que em resulta més còmode a mi. És un estil una mica naïf.

- Ara també fas dibujaleos, t’agrada inventar paraules!
Sempre m’ha agradat escriure i he fet alguns contes. Utilitzo paraules inventades i en el cas de dibujaleos és la barreja de dibuix i “jalar”, fer soroll. Sovint barrejo idiomes en les paraules, no només català i castellà, també francès i anglès, i no miro tant la sonoritat, sinó que m’agradi el que representa per a mi. 

- Fins i tot has fet algun llibre.
Tot va començar amb el Joan Rioné de l’editorial Piscina Un Petit Oceà de Tarragona. Ell aposta molt pels autors locals i els llibres de quilòmetre zero. Primer vaig fer les il·lustracions d’‘Una cosa tan petita que cap a la butxaca dels pantalons’ i l’any passat vaig fer ‘Mapa de ciutats somiades’. També la Colla Gegantera del Sagrat Cor em va encarregar ‘En Teo i la Quima’. 

- Una altra proposta que ofereixes són els retrats. En què et fixes a l’hora de fer-ne un d’una persona?
Al final és que la persona s’hi senti reconeguda. Jo faig un dibuix i es pot assemblar a la persona retratada, però si ella no s’hi veu, l’has de corregir perquè la persona s’hi ha de trobar. Em fixo amb els ulls, amb la posició corporal... El meu dibuix és molt esquemàtic i amb taques, res de grans virtuositats artístiques.

- Costa reivindicar l’ofici d’il·lustrador?
Moltíssim i més en aquesta ciutat! Encara que ara la il·lustració feta per dones està de moda. És un punt àlgid, però tots els projectes marxen cap a Barcelona o cap a València. Fa uns anys vaig organitzar la Nit de la il·lustració, hi havia molt d’interès i de públic, però les facilitats per muntar-ho van ser força difícils.

- La societat considera que la il·lustració és un art?
Jo sí, a la societat encara li costa. Cada vegada s’equipara més a la pintura. No deixa de ser una forma plàstica més i no té per què adreçar-se sempre a nens, també pot ser per a adults. Ara acabo de fer una portada d’un llibre per a adults. No només compren llibres infantils els nens.

- Per acabar, què és el millor de la feina d’il·lustradora?
El que més m’agrada és fer coses que la gent pugui comprar, però no pel fet de comprar-les, sinó perquè les pengen a casa. La gent m’escriu a les xarxes socials per compartir que han penjat una il·lustració a la seva habitació. Em fa una il·lusió bàrbara! Amb això ja sóc feliç. 

Més informació: 

Web Anduluplandu
Facebook Anduluplandu

A

També et pot interessar