Carlos Olías: "La fotografia m’ha ajudat a conviure amb el dol"

El fotògraf exposa una sèrie relacionada amb el dol al Centre d’Estudis Riudomencs Arnau de Palomar

Arnau Martínez

21/09/2020

Arts

Vol parlar del dol a través d’unes fotografies que va fer a un cavall a Alemanya. L’any 2018, al fotògraf Carlos Olías (Madrid, 1991) van diagnosticar-li una malaltia degenerativa que causa pèrdua de visió. Un psiquiatre li va receptar una teràpia molt especial: parlar del dol a través de la imatge. Ara ha exposat la sèrie al Centre d’Estudis Riudomencs Arnau de Palomar després que el seu projecte fos seleccionat per l’entitat. L’exposició es podrà veure fins a finals de mes de setembre i des de Surtdecasa hem parlat amb ell.

- Com sorgeix la mostra de fotografies?
Em van diagnosticar una malaltia degenerativa i em costava parlar del tema. El psiquiatre em va recomanar que encara que no volgués parlar-hi directament, busqués altres canals com l’escriptura. Com que sempre m’he dedicat a la fotografia, vaig optar pel format visual i compartir aquesta vivència a través de la imatge.

- Per què l’has titulat amb el nom 'Unheimlich' que en alemany vol dir sinistre?
La meva parella és d’Alemanya i fent una excursió vam passar per un prat on hi havia el cavall que surt a les imatges. Vaig fer diverses fotografies, el paisatge era súper bonic, però jo tenia aquest dol intern a causa de la malaltia. Quan la meva parella va veure les fotos, va dir que no semblaven del mateix lloc, que les imatges eren un sinistre.

- Parles d’una malaltia degenerativa, però ho fas des de la bellesa de la fotografia. Com és aquest diàleg?
Sempre has de veure el costat positiu de les coses. Jo tenia pèrdua de visió i quan em van trucar de l’hospital per explicar-me el diagnòstic, aquelles 24 hores les vaig passar buscant malalties a internet. Et situes en el pitjor, em ressonava la paraula tumor o fins i tot la mort. Al final em van dir que tenia una malaltia degenerativa i em vaig sentir alliberat i tot.

- T’ha ajudat la fotografia a passar aquest dol?
Crec que el dol no l’acabaré de passar mai. La fotografia m’ha ajudat a conviure amb el dol, això sí. Jo no tenia l’objectiu d’exposar aquestes fotos, perquè com diu la paraula, és una exposició i, per tant, em mostro a mi mateix. L’exposició m’ha obligat a parlar d’aquest dol, però no sé si encara estic preparat per fer-ho.

- Per què esculls la figura del cavall?
La meva idea era transmetre la sensació de dol. És interessant fer-ho a través d’un animal que ha estat molt important en la història de l’ésser humà i amb el qual podem empatitzar. Les fotos són dures, però el cavall és bonic. És una dualitat molt potent.

- Les fotos són en blanc i negre.
Vull que el missatge sigui atemporal, fer una analogia del dol. Volia universalitzar el dol, fer un termòmetre de les sensacions que genera el dol i que qualsevol que ha viscut una situació similar s’hi pugui sentir representat.

- Comentaves que la malaltia t’havia fet perdre la visió i justament les imatges estan borroses.
A les fotografies hi ha una pèrdua de qualitat força interessant. Hi ha moltes imatges que estan desenfocades, mal enquadrades... És una pèrdua de qualitat a favor del missatge que vull transmetre.