Pili Sanmartín: "De la vinya he après què és la paciència i la incertesa"

Saviesa femenina al capdavant d'un dels cellers amb més història de la Terra Alta

Anna Zaera

25/01/2017

Entorn

Pili Sanmartin (Gandesa, 1982) aporta la seva saviesa femenina a un projecte de tradició centenària, el Celler Bàrbara Forés de Gandesa. Filla de Carme Ferrer i Manolo Sanmartín, és la sisena generació d'una família dedicada al cultiu de la vinya i l'elaboració del vi. Diplomada en Educació Social i Màster d'Estudis de Dones, Gènere i Ciutadania, actualment es prepara per a ser sommelier, mentre aporta una nova perspectiva a l'ofici, establint diàlegs entre la cultura del vi, les arts i el paisatge. Hem volgut conèixer quines són les respostes que la terra i el vi han portat a la seva vida, sobretot des que va decidir tornar a Gandesa el 2014.

"A mi els vins m'expliquen coses, em traslladen a un paisatge, a un moment concret, a una vivència. M'emocionen. Alguns altres m'interpel·len. Altres estan carregats de misteris"

- Quan vas descobrir que la terra tenia les respostes que buscaves?
Es tracta d'un camí que vas teixint dia a dia. Com les preguntes que et fas. Diríem que hi ha alguns interrogants als quals he trobat resposta, d'altres que encara no i altres preguntes que s'han anat transformant. Per mi, la vida és un conjunt de camins, de confluències, camins que van endavant, camins que van endarrere, a vegades pots saltar el camí i altres vegades dones voltes de forma circular. Res és lineal.

- Tampoc els camins de tornada...
Tornar a la Terra Alta va ser una aposta personal i professional bastant intuïtiva. Fins i tot animal. Vehiculada a partir de l'emoció, però també amb por, perquè no sabia massa bé com ho havia de fer.

- Creus que els joves de la nostra generació han de marxar per poder tornar?
La meva experiència personal em diu que sí. Però això no significa que per a tothom ho sigui. Penso que si ets una persona amb inquietuds, amb ganes de viure experiències diferents de les que t'aporta l'entorn on vius i, sobretot, tens aquella sensació d'ofeg, ho has de fer. Has de buscar respostes a tot això que et demana el cos. Per mi va ser vital poder tornar a un territori que havia esdevingut paisatge. Havia esdevingut paisatge perquè hi vaig establir un vincle emocional.

- Per què creus que es provoca aquesta transició de territori a paisatge?
El món està ple de territoris. És quan establim un vincle emocional quan esdevé paisatge. Per tant, no tot territori esdevé paisatge, dependrà dels vincles que cada persona hi estableixi. Crec que quan parlem de paisatge parlem també de subjectivitat, almenys a mi m'agrada moure'm en aquestes coordenades.

- Què has après de les vinyes?
A respectar els cicles naturals, a observar, tenir paciència, a aprendre a viure amb la incertesa, que és quelcom molt difícil. L'època de la verema és un moment molt incert a casa nostra. No saps si plourà, si caurà una pedregada... Tens el raïm acabant de madurar i en funció de l'oratge que faci poden passar unes coses o unes altres. Aquesta incertesa et genera angoixa, por, nits sense dormir... Precisament la filòsofa Marina Garcés comentava en una entrevista que moltes vegades guanya la por perquè no sabem relacionar-nos amb la incertesa. Ella deia que cal aprendre a relacionar-nos amb allò que no sabem com acabarà i a travessar aquesta por.

- Ets filla d'un celler amb una història centenària. Quina relació estableixes entre el coneixement heretat i la innovació? El coneixement serveix per innovar?
Tot forma part del coneixement. Es tracta d'un tot que es retroalimenta. Cal una mirada al passat per aprendre, veure com treballaven abans de la mecanització de l'agricultura, de la industrialització. Això se suma a tots els coneixements que podem adquirir actualment, amb tota la informació a la qual podem accedir a nivell global.

- És un equilibri entre la tradició i la creativitat?
S'ha de decidir com treballem la terra, què volem transmetre amb els vins que elaborem. Això implica una necessària mirada al passat, però sense perdre de vista el moment que vivim i cap a on volem anar. Et posaré un exemple. L'últim vi que hem fet al celler ha estat un vi brisat, hem recuperat la forma d'elaborar els vins com abans es feia a casa, una manera d'elaborar que s'havia perdut perquè donava vins de color molt pujat, gairebé taronja, astringents i amb molta graduació. Hem adaptat aquesta forma de fer vi a l'actualitat, amb la "tecnologia" que disposem - derrapadora, premsa, equip de fred - i ho hem ajustat als gustos actuals. Aquesta forma d'elaborar responia a uns interrogants que tenia i els havia de buscar una resposta. Per trobar aquesta resposta vaig haver de buscar endarrere i vaig trobar aquesta forma d'elaboració tan antiga.

- Què ha de tenir un vi per ser bo?
Aquesta pregunta és molt difícil (riu). A mi els vins m'expliquen coses, em traslladen a un paisatge, a un moment concret, a una vivència. M'emocionen. Alguns altres m'interpel·len. Altres estan carregats de misteris... N'hi ha que no els entenc ara, però que potser en un altre moment sí.

- Quina diries que és l'essència dels vins de la Terra Alta?
Aquí hi ha una barreja de subjectivitat i possible objectivitat a la qual tinc verdaderes dificultats per entrar. No obstant això, crec que és indiscutible que la Terra Alta és garnatxa blanca: mediterrani, frescor, flor blanca, herbes de marge, préssec, albercoc, records del mar llunyà, un punt d'amargor, longitud, versatilitat... Podem elaborar un munt de tipus de vins amb la garnatxa blanca! Vins joves i afruitats, vins brisats, vins de criança, vins dolços, misteles... Un vi és paisatge: el paisatge de la terra on creix aquell raïm.

- Com veus el territori d'aquí a 10 anys? Creus que es produirà una revalorització dels valors de la terra i dels pobles petits?
El pedagog Paolo Freire deia que havíem de lluitar per la utopia. Ell era del Brasil i defensava l'educació com quelcom alliberador. Tenint en compte aquesta filosofia i les línies imaginàries que podem traçar, a mi m'agradaria veure un territori alliberat. Sí bé és cert que hi ha hagut canvis molt positius en aquesta comarca, especialment en tot allò relacionat amb el món del vi. Fins i tot sembla que som una comarca de moda. Però no podem abaixar la guàrdia i ens queda, encara, molt camí per recórrer. El meu somni seria veure una comarca sense por, autònoma i que pugui viure dignament de la terra. Respectant el paisatge, la terra, els mosaics de cultius, els murs de pedra seca i tots aquells sabers que formen part de la nostra gent i la nostra història. La verdadera revolució la tindrem quan tot el raïm que produïm a la comarca es transformi amb vi per part de les persones que habitem aquest territori. I aquesta idea és extensible també al món de l'oli i altres fruits que es fan al territori. Penso que només d'aquesta manera hi haurà aquesta revalorització de la terra i els pobles petits que tu esmentes.

- Quina vinculació veus entre el vi i la poesia, una altra de les teves aficions?
Tant el vi com la poesia són llenguatges que em serveixen per comprendre, per expressar la quotidianitat, des d'allò més tangible. Fins a totes aquelles emocions, sentiments, que es creuen en el teu camí. És un suport comunicatiu que traspassa tot allò racional i obre portes a allò intangible. Trobo que estem massa saturades de tot allò discursiu. Explorar altres llenguatges com pot ser l'art, la literatura o el món dels sentits ens aporta noves maneres de comunicar més enllà del discurs hegemònic.