Carolina Ciuti: "Es necessita una mica de distància històrica per poder valorar l'evolució d'un moviment artístic"

(Suspès) La historiadora oferirà una conferència sobre art i l'era digital el 25 de març, al CaixaForum de Tarragona

Roser Regolf

11/03/2020

Arts

L'historiador George Kubler diu que l'art té com a objectiu representar "la forma del temps", constituint un registre viu de l'evolució humana. Però a partir del segle XIX l'art es veu immers en un procés de deconstrucció al voltant de les noves tecnologies, que generen noves formes expressives i debats sobre la seva legitimitat del mateix. Sobre totes aquestes noves fronteres reflexiona Carolina Ciuti (Pistoia, 1990), llicenciada en Història de l'Art per la Universitat de Florència i amb un Màster en Art Contemporani al Sotheby's Institute of Art de Londres. Entre altres, Ciuti és la directora artística del festival de vídeo art LOOP Barcelona i una de les fundadores del col·lectiu CRiB, on es dedica a crear projectes híbrids entre les arts visuals, el teatre i la performance. Ciuti oferirà la conferència 'La forma del tiempo. El arte contemporáneo en la era digital', el 25 de març al CaixaForum de Tarragona. Hem parlat amb ella.

"Crec que tota mena de novetats, sobretot si impliquen un qüestionament del sistema actual, són positives"

- En uns temps on la digitalització ha arribat a tots els escenaris de la nostra vida, com s'ha adaptat l'art contemporani a les noves perspectives?
Sempre quan parlo del desenvolupament dels mitjans artístics m'agrada parlar del llibre 'La forma del temps' del crític d'art George Kubler. En aquest llibre, títol del qual m'apropio a la conferència, explica que l'art no només és un mirall dels temps que habitem, sinó que també està atent als canvis socials, polítics i culturals i, evidentment, als canvis tecnològics. Això és especialment visible quan es pensa en l'evolució de l'art en els últims 50 anys, ja que si aquest es desenvolupa en un moment amb gran influència tecnològica, també ha d'evolucionar molt ràpidament per crear noves formes expressives que corresponguin al moment.

- I en aquesta evolució, quin paper assumeix o hauria d'assumir l'art contemporani?
L'art contemporani reflexiona sobre la dimensió digital des de fa temps, des del naixement i la difusió d'Internet. A banda, també reflexiona i s'apropia dels mitjans digitals com a eina creativa, com si fos la pintura o l'escultura, per exemple. I tot això perquè l'art té la necessitat de respondre als temps que vivim.

- Parlem d'un futur on la majoria d'artistes es desplaçaran al món digital?
Això ja ha passat, tot i que és difícil parlar d'un moviment generalitzat. Però sí que hem vist com Instagram, Facebook o fins i tot Twitter s'han convertit en espais per produir obres. Hi ha moltes generacions d'artistes, sobretot joves, que treballen exclusivament a Instagram, pel qual en certa manera, s'han apropiat dels codis de comunicació d'aquesta xarxa, alhora que intenten "hackejar-la" i qüestionar-la constantment.

- Per tant, el que sí que ha canviat ha sigut la forma de treballar dels artistes.
Sí, tot i que crec que no es pot dir que els artistes treballen en un sol mitjà, sinó que l'escullen segons el missatge que volen transmetre. D'altra banda, com estan atents als canvis que es produeixen al nostre voltant, segueixen utilitzant la pintura, l'escultura, la fotografia o el dibuix, però han incorporat altres maneres d'expressar-se com poden ser la performance, el vídeo-art i altres formes relacionades amb l'univers digital.

- El que és evident que ha evolucionat és la relació amb l'espectador.
Trobem que aquests nous mitjans permeten que l'espectador interactuï més amb l'art. Per això s'han generat també nous tipus d'espectadors que s'han interessat a entendre aquestes noves modalitats de comunicació i expressió artística. Si tot plegat ha produït un apropament a l'art contemporani, no n'estic segura. Potser sí. Una reflexió important que s'ha de fer és al voltant que l'explosió d'Internet i les xarxes socials. Si s'ha generat una democratització de l'art, que surt de la dimensió privilegiada, o no.

- Per tant, s'ha permès que tothom pugui escollir ser artista.
Sí, i és positiu per molts aspectes, però també ha generat debat sobre la legitimitat d'aquest tipus d'art. Molt sovint la gent diu que aquest tipus d'art el pot fer tothom. És un debat molt encès que té a veure directament amb l'evolució ràpida dels mitjans. Si mirem enrere, cal recordar que en el moment de les avantguardes històriques tampoc entenien als dadaistes o els impressionistes, pel que potser es necessita una mica de distància històrica per poder tornar a valorar l'evolució del moviment artístic.

- Però, en general, la inclusió del món de l'art al món digital porta avantatges a la difusió del missatge artístic?
Crec que tota mena de novetats, sobretot si impliquen un qüestionament del sistema actual, són positives. En l'àmbit institucional també hi ha molta atenció cap a aquests canvis, ja que s'estan adaptant espais per acollir aquesta obra. I són aquests espais que responen a la part didàctica, fent entendre que no és només un capritx dels artistes, sinó que estableixen ponts amb els espectadors.

- Parlant de les institucions, creus que els museus i les galeries estan treballant al mateix ritme que evoluciona l'univers artístic?
Depèn en quin ambient geogràfic. El MOMA va obrir el departament de nous mitjans als anys 70, el Pompidou també ho va fer al 76. Sí que és veritat que, pel que fa a programes públics i activitats, els museus en general estan molt atents a aquest tipus de canvis. També val a dir, però, que el canvi institucional sempre és més lent, per això ara no és tan evident segons el context, però crec que serà una evolució natural.

- Quins són els reptes que encara s'han d'assumir?
Considero que estem en una fase bastant avançada de la incorporació de l'art en sentit ampli dins del món digital. És molt important la relació que hi ha entre creació, difusió i educació, i cal seguir treballant en aquestes línies. S'ha de plantejar un procés de formació didàctica i pedagògica al voltant d'aquest nou tipus d'art.

- Canviant de tema, formes part del col·lectiu CRiB, on també existeix aquesta hibridació entre diferents disciplines i el món digital. Què és el que feu?
L'any 2017 ens vam unir tres amics que sempre havíem volgut treballar junts, ja que tots teníem algun tipus de formació artística, tot i que en disciplines diferents: jo al voltant de l'art contemporani i la història de l'art, una companya sobre actuació i performance, i un altre sobre la direcció de teatre i el cinema. El que volíem era trencar totes les etiquetes que la indústria cultural posa als productes artístics. Per això, quan plantegem un projecte sempre pensem en els espectadors i no en el context. Tot i això, sempre ens centrem en l'espai públic i urbà i en els museus, perquè per nosaltres és molt important reafirmar aquesta hibridació dels llenguatges i disciplines que es reprodueixen en tots els àmbits també de la vida, d'alguna manera.

- Saltem al Festival LOOP, del qual ets directora artística. Allí tracteu l'art contemporani a través de la imatge en moviment.
Els festivals tenen una naturalesa col·laborativa i de ciutat, pel qual són una manera per apropar a la gent a aquest nou tipus d'art. I com haurien de tenir la resta de festivals, ha de tenir atenció al territori, el que es fa computar pels seus ciutadans i ciutadanes. Per mi l'art té un valor que dialoga amb un context social, polític o econòmic, i això és essencial en qualsevol festival documental.