Ivan Forcadell

Foto: 

Cedida
Ivan Forcadell al seu taller

Ivan Forcadell: "Ser pagès és igual d’abstracte que fer una obra d’art"

L’exposició ‘La Coentor’ de l’artista d’Alcanar es podrà veure fins a l’11 de setembre a les Golfes de Casa Canals i el Museu d’Art Modern de Tarragona
Helena Martín
,
03/08/2022
Arts
Si et donessin una llavor sabries fer créixer un camp? I si et donessin un pinzell podries crear art? Per a l’artista Ivan Forcadell (Alcanar, 1993) la seva feina és com la de la seva mare, que és pagesa: abstracta, prioritza la funció abans que l’estètica i el pes familiar i del poble hi té una gran influència. Després d’exhibir la seva obra per racons de tot el món, el creador torna a casa i presenta l’exposició ‘La Coentor’ al Centre d’Arts Contemporànies de Tarragona, el Mèdol, que es pot visitar fins a l’11 de setembre. En aquesta mostra, Forcadell exhibeix una mirada sobre ruralitat i tradició que ha anat afinant a força de dedicar-hi hores i de sobreexposar la seva manera de fer art fora de l’academicisme.
Una amiga meva que és periodista diu que les crítiques les has d’escoltar quan et generen un eco dins teu

- Després de voltar pel món, per fi aterres a Tarragona, ben a prop de casa, amb l’exposició ‘La Coentor’.
Sí, ‘La Coentor’ és la meva primera exposició individual institucional. El Mèdol és la institució que tinc més a prop de casa, i a un lloc que m’ha donat tant, també li he de donar jo coses. Recentment he exposat a Los Ángeles, però en una galeria privada. Abans la meva obra també ha passat per països com Portugal, Andorra, Espanya, i els Estats Units, i tinc peces a Londres, a l’Índia, als Emirats Àrabs, a Hong Kong i a Austràlia. Entenc que molta gent no es pot permetre anar a Los Ángeles a veure una exposició meva, per això penso que es mereixen que els ho posem fàcil.

- Has après a fer art a prop de casa?
Una cosa que vaig aprendre abans dels 18 anys és que, com que no tenia formació, l’única manera d’aprendre era ensenyar coses dolentíssimes per poder vendre. Aquesta sobreexposició m’ha ajudat a millorar i a ser cada dia més meu. Una amiga meva que és periodista diu que les crítiques les has d’escoltar quan et generen un eco dins teu. Tu no pots fer cas a totes les opinions, però si em dius que el concepte està equivocat i jo també ho penso, i em fa un ‘clec’ interior, potser ho he de canviar. Potser abans no disparava on havia de disparar, al cap i a la fi, tot està ben fet i res està ben fet, tot es pot millorar i de tot podem aprendre’n. L’aprenentatge vital és trobar un equilibri i tenir un concepte.

- I quin és el teu concepte?
Sempre treballo amb el mateix: petites comunitats, el món de l’artesania, les coses quotidianes d’un poble mediterrani… Tot el que m’ha vist créixer és la meva font d’inspiració. Jo ara visc entre Barcelona i Alcanar, tot i que fa poc he estat a Madrid i a Los Ángeles. No deixo de ser un nòmada, però tinc una base, que és el meu motor. M’agrada anar pel món buscant objectes i històries, aprenent del folklore, comprant mil coses, i arribar a Alcanar i treballar a partir d’aquí: m’agrada el contrast d’estar dins d’una coctelera i després, cap a casa.

 

Ivan Forcadell al seu taller | Foto: Cedida
- Per què li dediques tanta atenció artística al teu poble?
Més que el resultat, m’agrada el concepte que hi ha. El Delta de l’Ebre tota la vida ha estat vinculat al camp, durant molts anys no hi ha hagut recursos, aquí l’estètica ve donada per la funcionalitat de les coses, és a dir, les coses primer funcionen i després es mira si és estètic o no.

- Me’n pots posar algun exemple?
Un de molt clar: tu ets una persona que té 20 gallines en un corral i no tens porta. Comprar-ne una et costa 100 euros, però t’acabes de comprar un llit nou. Doncs el somier es transforma en la porta del galliner. Això és el Delta! Per aquest motiu, amb el diputat Sergi Miquel estem creant un estudi de disseny per parlar d’això: ell ve d’una zona rural i tots dos tenim una manera de funcionar molt mediterrània.

- La vida al camp ha determinat la teva obra i el teu pensament. És l’herència en vida de la teva família?
Hi ha una frase feta que deia ma àvia i que és molt del Delta que diu “el vell guarda el nou”. El reparar, l’intentar utilitzar la vida màxima de les coses, no deixa de ser una manera de fer ecològica, però és així per manca de recursos. Al final, la feina de la meva mare, que és pagesa, i la meva, és la mateixa. Ser pagès és igual d’abstracte que fer una obra d’art. Què faries si jo ara t’obrís el palmell de la mà, et donés una llavor i et digués "en els propers cinc anys, amb aquesta llavor, has d'aconseguir fer un camp"? Si no sabessis res de biologia no sabries com fer-ho. Jo tinc unes eines i a partir d’aquí he de treballar per crear la traducció del meu pensament. El que pretenc aportar és el meu punt de vista perquè la gent pugui especular i fer-s’ho seu.

 

Una de les sales expositives de 'La coentor' | Foto: Surtdecasa
- En una mostra anterior vas donar importància a personatges tan quotidians com els Simpsons perquè era la sèrie que veies mentre dinaves amb la teva família. Una barreja del mainstream amb la tradició!
L’Ivan Forcadell d’aquell moment tenia pretensions artístiques, però no tenia res, crear aleshores era com disparar, em basava a ser sincer i a dir "no en tinc ni idea i faig això". Ara les meves peces estan més treballades, són més meves. Quan ensenyem ens mostrem vulnerables, però és l’única manera d’avançar.

- Com has afinat la punteria?
Treballant molt, com un animal, de dilluns a diumenge, fins a la nit, sense parar. I sabent que si tu no saps fer alguna cosa, has de contractar algú que sí que ho sàpiga. Durant anys jo vivia al llindar de la pobresa perquè el que guanyava se n’anava a pagar a gent que em produís el que jo volia. Durant 4 anys de la meva vida pagava productes de 6.000 euros i havia de menjar arròs perquè no podia pagar-me res més. I va valdre la pena. Ara puc crear el que vulgui amb els acabats que jo vulgui. Conec gent meravellosa i molt interessant, m’arriben feines que em posen calent. Poder posar un estudi de disseny amb el plantejament de fer de tot sempre que el concepte ens agradi és genial.

- Fer de tot, però sempre amb la cultura popular al centre. Com compatibilitzes la cultura de masses amb la tradició més local?
Tendim a donar més valor a una llauna de Campbell de Warhol que a un bolígraf de la teva àvia, però és el mateix. Al final, el que per a mi és popular no ho és per a una persona de Wisconsin, però aquí està la gràcia. A les festes del teu poble, quan fan un concurs de magdalenes, això és cultura popular, i si hi hagués una pretensió artística seria ‘pop art’. Quan parlem de folklore i cultura popular, parlem el mateix, tot i que una cosa té més a veure amb l’artesania i l’altra, amb la fàbrica.

 

Una de les obres exposades a 'La coentor' | Foto: Surtdecasa
- Això és “la coentor”?
La coentor és un terme que s'utilitza a València, és difícil d’explicar amb paraules, és més visual. Unes falles són coentes i un conjunt d’una senyora de poble que porta el mateix estampat fins a les bragues és coent.

- La ruralitat i la tradició en la cultura s’estan tornant moda? En altres formats com el llibre o l'audiovisual el món rural s’ha posat al centre del debat artístic…
Si realment som conseqüents i recordem el que era abans l’art, veiem que no deixa de ser el testimoni del que està passant, la manera de pensar. I la gent està tornant als pobles perquè s’adona que en el món de la hiperconnexió, si ets enginyer, per què vols viure a Barcelona pagant 4 vegades més amb una qualitat de vida nefasta, si pots viure a Alcanar, amb una casa meravellosa i una comunitat que et farà sentir acollit? És una moda que és l’inici del canvi, però pot ser que ens xoqui més perquè no hi estem acostumats. No deixem de ser una societat híper esnob, d’aparences, i no és necessari. Quan ve gent a l’estudi i la porto a casa ma mare a prendre un cafè, veuen una casa de pagès que per a ells sembla que estigui decorada per Maria Antonieta: “gotelé”, làmpades de vidre dels 80… Són coses que per a la gent moderna són lletges, però que són fantàstiques perquè conten la història de cada família. Tot això s’ha intentat amagar i per fi ens hem adonat que no té sentit fer-ho.

- Com vincules la mirada a la ruralitat amb el que anomenes com a ‘pop brut’?
Això del pop brut és una broma! És explicar amb una paraula el que faig. Moltes vegades pretenem saber de tot i quan pronunciem “art brut” el primer que ens ve al cervell és una cosa fosca, la brossa, i no té res a veure. Hi ha artistes d’art brut que tenen peces de colors meravellosos: un referent de l’art brut a Espanya és el Miquel Barceló i jo no conec una persona que treballi millor el groc que ell. És la forma de fer. L’art brut és el de les persones que no venen de l’escola, amb problemes mentals, que fan coses que acadèmicament no tenen sentit. Tinc aquesta manera de treballar, però amb una inspiració popular.

Més informació: 

A

També et pot interessar