Susanna Inglada: "L'exposició juga amb la dolçor del desig i amb tots els perills que té"

Es pot visitar fins el 12 de novembre al Mèdol. Centre d'Arts Contemporànies de la Casa Canals de Tarragona

Oriol Lleonart

10/10/2023

Arts

Susanna Inglada (Banyeres del Penedès, 1983) s’interroga sobre el desig, el poder i l’individu a l’exposició ‘Is this desire?’, que es pot veure al Mèdol. Centre d'Arts Contemporànies de la Casa Canals de Tarragona. Què és el desig? Com ens mou i es materialitza en les nostres accions? És motor de les dinàmiques capitalistes? És una arma de doble fil en les relacions sexoafectives? En la seva primera exposició individual a Catalunya, l’artista establerta als Països Baixos, presenta una dotzena de treballs recents i d’altres inèdits que qüestionen l’impacte de l’imaginari i l’estètica del poder econòmic i polític en el desig, els rols de gènere i la col·lectivitat. L’itinerari plàstic, amb grans obres de paper com a protagonistes, posa l’espectador al centre de l’exposició i pretén implicar-lo directament en els interrogants que planteja. Hem parlat amb ella.

- Vas iniciar la teva formació artística a l'Escola d'Art de Tarragona. Has organitzat exposicions en moltes de les millors sales d'Europa, amb l'exposició monogràfica 'Is this desire?' és la primera vegada que tornes en solitari a casa. Com ha estat aquest camí, i què l'ha conduït fins a Tarragona?
Feia molt temps que volia tornar a casa. Estic molt activa a fora, però em semblava molt estrany no exposar aquí i que gairebé ningú de la meva gent propera hagués pogut veure una exposició meva. Exposar a Tarragona ha estat, per fi, poder ensenyar el que faig, i espero que sigui un inici per poder fer més projectes aquí.

- Les diferents obres que exposes provenen d'inspiracions diverses, i també de l'experiència viscuda en primera persona. També hi vesses la teva experiència acadèmica i en el teatre a l'escenografia i l'espai. Què uneix totes aquestes obres que formen part de l'exposició?
Cada vegada que he d'exposar en un espai, l'agafo com a inici, com el llenç on pinto i on la història es desenvoluparà. Partint d'això, vaig agafar obres que ja tenia fetes i en vaig fer de noves que tenia clar enfocar cap al concepte del desig. Així va sorgir el títol de l'exposició, que enllaça totes les obres. Cada obra, planteja preguntes amb una línia de concepte diferent, i això ho trobo interessant perquè és una manera d'abraçar el tòpic d'una manera molt més àmplia.

L'obra 'De un hilo' | Foto: Saskia Hardus
- Per què aquest títol, 'Is this desire?'
És una pregunta de condició humana i pròpia de la societat en què vivim. Ho qüestiono, perquè veig que hi ha molta precarietat, molta hiperproductivitat. I què ens porta a tot això? És el desig? És voler què? Què fem aquí?

- El desig, l'entens i el planteges no només com una pulsió eròtica i sexual, ni com una força alliberadora i trencadora, sinó també com aquesta tendència de què parles.
Reflexiono el fet que el desig es torni un empresonament, que no et deixa ser lliure. El desig al principi sembla un alliberament i acaba sent un empresonament. També, aquest concepte té aquesta dualitat de significat en la qüestió sexual. El desig d'unes mans, les que hi ha a l'exposició, inspirades i descontextualitzades d''El rapte de Prosèrpina' de Bernini que agafen un cos, però que per a l'altra persona està sent l'oposat. L'exposició juga amb la dolçor del desig que t'atrapa i també amb tots els perills que té. Com l'avortament natural i el fet de voler ser mare, i patir les dificultats que moltes dones tenen per concebre i que s'acabi amb un final dolent. Voler una cosa tan idealitzada per la societat i venuda de color de rosa que en realitat és bonica però molt difícil. Això no s'explica.

- Mostres la realitat darrere de les aparences.
Aquesta obra la vaig portar a una altra exposició. El diàleg que vaig tenir durant i després del muntatge va ser no només sobre l'avortament, sinó també amb relació al gènere en la maternitat i la paternitat, el que ha de fer la dona i l'home. El que jo, al cap i a la fi, vull és que es creï aquest diàleg, i a partir d'aquí espero que la gent comenci a buscar conclusions. Es tracta de posar les coses sobre la taula i dir: "ei, parlem d'això, mirem què hi podem fer". Obrir nous camins i noves respostes a partir del diàleg. Per això crec que l'espectador és el protagonista de l'escenificació, perquè és el que l'activa. S'hi ha de relacionar i buscar quina és la seva posició davant de totes aquestes preguntes.

L'obra 'Crowd X' | Foto: Saskia Hardus

- A 'Crowd X' (2020) i 'The City' (2023), mostres un retrat de la societat com una pugna entre individus que veuen desdibuixats els límits entre si mateixos i la massa. Com conceps tu la relació entre individu i col·lectiu?
Crec que hi ha una falta d'allò que és comunitari. La solidaritat. Encara que segons en quins nivells i cultures hi és. Aquesta peça l'he feta després de veure molts moviments socials que m'han fet reflexionar sobre què passa quan un és diferent d'aquest gran grup que es forma. L'individualisme està molt present, molt arrelat a la societat capitalista. Sempre és el 'jo primer'. En concebre la naturalesa com un germà nostre ja hi ha un element de col·lectivitat, però, igualment, nosaltres, com a individus, encara estem molt separats.

- Com és el teu procés creatiu?
Normalment, tot sorgeix de la lectura, d'investigació més teòrica, de l'interès i del que em succeeix. Hi ha algunes peces que parteixen d'una idea visual. Però la meva obra també té un caràcter molt espontani, que evoluciona en si mateixa i en relació amb l'espai. Vull que hi hagi un element de l'inconscient i del procés que porti sorpreses a la creació, i si veig que s'integren amb el concepte que tinc des del principi, hi segueixo.

- Quin interès i quines intencions hi ha darrere de l'ús del paper com a material principal a l'exposició? I el carbonet?
Vaig començar pintant, i em vaig adonar que era una dificultat per a mi. El dibuix té aquesta línia directa i aquesta espontaneïtat en la creació. Em connectava amb el que volia expressar, l'emoció que volia traslladar al paper. També perquè ho vull fer simple, que no hi hagi gaire complexitat en el material. És fràgil, però 'Warriors' és una obra gran feta amb paper. Busca el dualisme lligat al material. També m'interessava crear aquesta realitat i no realitat que té el teatre en el paper. Intentar portar el paper a la tridimensionalitat de l'espai, lluitant amb si mateix per ser-ho sense poder ser-ho.

- Tanques l'exposició amb 'De un hilo' (2023) un retrat molt escèptic, conscient de la realitat de la societat capitalista i que projecta el col·lapse, però que mostra l'esperança en la possibilitat del canvi, de transformació.
La peça que penja la vaig fer durant el primer confinament per la covid i volia veure una esperança. Hi ha canvis interessants en aquest col·lapse, com la contaminació de les ciutats, el silenci o elements dels quals hauríem d'aprendre i quedar-nos-les. Sí que són necessaris, potser, els col·lapses per recrear-nos, encara que sembla que el capitalisme es faci més fort. Veig optimisme en el col·lapse, una direcció cap a un camí més solidari i harmònic.