Jump to navigation
- Trasllades el paisatge al plat?Jo treballo molt la idea del paisatge, paisatge entès també com a entorn on vivim. Pot ser urbà o no urbà. Tot i que jo aquesta separació no la considero tan estricta, i menys avui dia. Quan vaig pensar el tema de la Biennal vaig optar per vincular tots els temes que m'interessen. El primer que em vaig plantejar va ser fer una autoreflexió sobre l'art, perquè quan parlem de paisatge parlem d'una visió culturitzada de la natura, per tant, d'una representació.
- Paisatge com a gènere?En el cas de la gastronomia, l'art ha tractat molts cops el paisatge com un bodegó. El bodegó que mostra les sobretaules, els estris de cuina, els animals i les fruites. Però els bodegons són, en realitat, una reflexió sobre la vida i la mort. El vanitas, pensar que tot és efímer. Tenim totes aquestes coses de les quals podem gaudir, però en qualsevol moment es poden acabar. I això em servia per poder lligar-ho amb el canvi climàtic i totes les problemàtiques socials que se'n deriven. Perquè totes aquestes corporacions estan arrasant amb la natura. Ara s'està discuitint un altre cop el tema de la petroquímica al Camp de Tarragona i la contaminació al mar a través dels plàstics. Els plàstics estan acabant amb la flora i la fauna marina. D'aquesta inspiració surt la peça.
- Hi ha distopies vinculades als aliments i a la fi del món?Sí, a la mateixa exposició en tenim exemples. Ja s'estan fent aliments amb impressores 3D. Però la matèria primera ve de la natura, sigui del mar o de la muntanya. De les plantes, dels animals. Si no ens preocupem de cuidar la natura no podrem portar res a taula. I la quantitat de malalties que estem patint perquè l'alimentació està contaminada? Això passa a través dels microplàstics que ingereixen molts animals i que després passen a la nostra cadena alimentària. Penso que hi ha una interrelació constant entre molts elements de la nostra quotidianitat. La vida no funciona per departaments estancs. També penso que els gèneres artístics estan molt barrejats. Avui dia la gastronomia també és un art. Ferran Adrià va participar en no sé quina Biennal. La cuina pot ser art o pot ser només cultura, igual que una pintura o un text. Tot depèn de les intencions. Si hi ha un concepte al darrere, si es vol transmetre algun pensament o sensació. Crec que un aspecte que distingeix clarament la voluntat artística és el fet d'intentar anar una mica més enllà. És important el risc.
- Tu quan saps que estàs fent una obra que té risc?Jo ja fa temps que no em presento a convocatòries per un interès de currículum o econòmic. Durant els anys noranta vaig estar vivint de l'art únicament i em vaig atabalar molt. Després vaig estar molts anys sense fer res perquè vaig acabar molt cremat. Vaig entrar dins del mercat i aleshores sí que tens unes obligacions. Necessites uns ingressos, perquè has de pagar un estudi i et demanen una producció. A més, normalment, et demanen allò que has fet prèviament i que ha funcionat. Clar, això a mi em superava. Jo l'art l'entenc com un tema de lluita social i de compromís.
- Tens dubtes sobre la teva obra quan la presentes?Sí, sempre. De vegades em pregunto si allò no serà massa explícit o bé, el contrari, si no s'entendria. Dubtes sobre si estàs aportant alguna coseta, encara que sigui molt petita. O si és alguna cosa més que passarà a l'oblit perquè no està transmetent res. Jo treballo cada dia i tinc moltes llibretes d'apunts on escric els pensaments i les intencions. A l'estudi, estic sempre treballant, tot i que moltes obres no les exposo, les faig servir com una eina més de pensament. Si hi ha la possibilitat de poder-les compartir, en una Biennal o una exposició, les presento. Si ho faig és, bàsicament, perquè m'agrada compartir. Encara que guanyis un premi, el dubte sempre hi és.
Quan la taula és el paisatge | Foto: Cedida- El menjar o els rituals al voltant de la cuina es consideraven un tema artístic menor fins ara. Sembla que en els darrers temps, s'ha revalorat la cuina com a fet cultural.La literatura també s'ha fixat en el tema de la gastronomia. La consciència social, ecològica i de gènere hi ha fet molt. Per què les mares eren les úniques que havien de cuidar d'aquesta esfera? Penso que la responsabilitat és compartida en totes les esferes de la vida. Totes les lluites estan connectades i, per això, ens han d'interessar. Si ens estem carregant el món, ho pagarem tots. Aquest context legitima que la cuina s'estigui estudiant des d'altres punts de vista. No només com una necessitat fisiològica.
- El paisatge de la Conca de Barberà t'ha influït a organitzar la teva proposta a la Biennal?A la meva obra es veu un paisatge marítim. M'està preocupant moltíssim l'escalfament global i la hidrografia. Que pugi la temperatura del mar vol dir que moltes espècies estaran en perill d'extinció i moltes ja han desaparegut. Volia vincular-ho amb la tradició marítima i pesquera de Cambrils. Com un homenatge. M'agrada lligar l'obra al context on s'exposarà per establir una mica de complicitats. El fons marí també és un paisatge i el podem contemplar artísticament i extreure'n unes reflexions.
- Continuaràs reflexionant sobre el menjar i la cuina com a parts del paisatge?Sí, perquè m'interessa molt. Quan estudiàvem el famós llibre de Lévi Strauss Lo crudo y lo cocido, ja veiem que molts antropòlegs s'havien fixat en el tema del menjar. I també des d'un punt de vista dels estris utilitzats i dels espais on es dona el fet de cuinar. M'interessa molt l'arquitectura dels espais domèstics i tinc altres projectes en curs al voltant de la casa. Com l'arquitectura condiciona rols de gènere o de superioritat. Com el capitalisme i el masclisme es poden imposar a través d'elements més subtils com per exemple a la casa o a la cuina. És una manera de veure com els espais domèstics et venen donats i condicionen la seva funcionalitat. Però, per a fer això, necessitem una anàlisi i una crítica.
- Creus que la teva reflexió intel·lectual provoca canvis en la teva vida diària. Hi ha contacte entre pràctica intel·lectual i quotidianitat? En les compres, en què menges, en la manera de cuinar?Sí, en el meu cas sí. Crec que és molt difícil desvincular-ho. Arran de les reflexions i del que veig que han fet altres artistes al llarg de la història, vaig prenent notes. Vull ser conscient del que estic fent, i que no sigui fruit de l'atzar, o només perquè sigui una obra maca. Ahir vaig fer un calamars i quan els estava descongelant, en algun moment vaig veure el que havia fet en aquesta obra de la Biennal. Aquest gravat sobre vidre. La nostra responsabilitat pel que fa als microplàstics. I també on decidim comprar. Hem d'apostar pel petit comerç, que està desapareixent, i no per les multinacionals amb el perill que quatre cadenes alimentàries acaben decidint què hem de menjar i els nostres rituals gastronòmics. Jo penso en com s'ha produït aquest aliment, en la cadena de transport i com ha arribat a les nostres mans.
- Com veus la Biennal de Cambrils?Hem d'agrair a l'equip de cultura perquè s'ha implicat moltíssim. El que he trobat a faltar és que els artistes ens puguem vincular més amb el territori, amb les escoles. Puguem parlar amb la gent i afavorir aquest diàleg i aquesta reflexió. La pràctica artística no hauria d'estar tan separada de la vida. Hi ha artistes que pensen que anar a un institut és degradar-se o que no és la seva feina. Jo no li veig sentit a portar un objecte a una exposició com si fos una relíquia que s'ha d'adorar. El més interessant és l'intercanvi i això enriqueix l'artista. La comunicació, d'aquesta manera, no és unidireccional, és bidireccional. I penso que el futur de l'art, si és que té algun futur, anirà per aquí. L'artista no s'ha d'aïllar de la societat. Ha d'aportar al territori i el territori li ha d'aportar a ell.
Web Ajuntament de Cambrils
