Jump to navigation
Quedem a un cafè de la Rambla, a tocar del balcó del Mediterrani. Vesteix fosc, de color negre, i en cap moment es treu les seves característiques ulleres de sol. No sé si volent-ho o per casualitat, ha creat una imatge iconogràfica en la seva pròpia persona física. Diuen que la seva obra és crítica i fosca, dos adjectius que assegura que han “assentat càtedra” a l’hora de descriure’l. A mi em sembla una persona oberta i afable. En l’hora llarga de conversa, cita tot tipus de personatges de la cultura underground dels anys 70. Uns anys en els quals l’heroïna es va endur molts dels seus amics a Barcelona. A mitja conversa em fa notar que la gravadora amb què enregistro l’entrevista s’assembla a una càmera Minox “dels espies”. No sé si és espionatge, però d’entrevistes n’ha concedit poques. Diu que és la quarta que ha donat en tota la seva vida.
- És molt polifacètic: fotografia, poesia, cinema i arts plàstiques…Vaig començar escrivint poesia, però l’any 72 em va començar a interessar el que es va anomenar "llibre d’artista". D’aquesta manera vaig poder introduir la poesia en un format més artístic. Pel que fa al cinema, la narrativa no em cridava l’atenció, m’interessava més un format de lectura vertical com la poesia. M’agradava el cinema underground americà com el que feia Andy Warhol. Ell o d’altres cineastes, utilitzaven el format cine per fer una cosa totalment diferent de la que s’entén avui en dia per cinema.
- És més important el missatge que l’estètica en la seva obra?La peça artística em continua interessant. Hi ha una part estètica que no s’ha de perdre, encara que el missatge sigui contundent. Les peces dels meus primers llibres d’artista com ‘Silver Screen’ o ‘Blood’ tenien un gran contingut polític, però la forma de presentar-les era molt estètica. Hem de tenir en compte que als anys 70 l’art conceptual havia derivat cap a l’art sociològic.
- Amb els anys ha abandonat el missatge en benefici de l’estètica?Crec que la meva obra no s’ha tornat comercial, però amb l’edat, començo a veure les coses d’una altra manera. Ja no són tan radical com quan era jove. L’art que s’està fent ara per a la gent jove està molt vinculat amb l’art sociològic dels 70. Ara, però, l’art necessita que l’artista expliqui què vol dir el contingut de l’obra. Si mirem l’obra de l’Eulàlia Grau, queda clar que parla de la discriminació de la dona, de la violència de la policia, de la guerra... Ara els artistes expliquen el mateix, però necessiten l’explicació. Una peça ha de poder-se explicar ella mateixa.
- En el bon sentit de la paraula, és una espècie en perill d’extinció en la societat actual.A la gent jove no li interessa ni l’art contemporani, ni el cinema, ni la literatura, ni res. Estem vivint una època molt narcisista, encara que jo no tinc res en contra i fins i tot, durant una etapa també ho vaig ser. Als joves els interessa veure’s a ells mateixos i no als altres. Però no és només això, la gent ha deixat de llegir, el cinema s’ha convertit en un art molt comercial, igual que la música.
- A vegades l’han etiquetat com a artista de pop art, però aquest tipus d’art també és molt comercial.Jo vaig conèixer Andy Warhol a finals dels anys 60 en un catàleg en blanc i negre editat als Estats Units. En aquell llibre hi havia cadires elèctriques, suïcidis, accidents de cotxe... Allò era pop art, però va arribar un moment que tota la seva obra es va començar a comercialitzar en paper cuixé i a color.
- A la inauguració de l’exposició ‘The Burning Blade’, la comissària Assumpta Rosés va dir que la seva obra “comunica un missatge fosc i crític”.Això ho ha dit tothom des de fa quaranta o cinquanta anys! La crítica està molt bé, però el que passa és que una persona diu una cosa i assenta càtedra. Allò es va repetint una vegada i una altra. Podria ensenyar desenes de reportatges que m‘han fet i en realitat tots diuen el mateix, excepte el Manel Clot que era un visionari. Amb l’Assumpta Rosés ens coneixem des dels anys 70 i també diu altres coses de mi força interessants.
- Els anys 70 i 80 van ser letals per la cultura underground, sobretot a Barcelona.El David Castillo va presentar fa poc temps una obra a Barcelona dels poetes dels anys 70 i tots estan morts. O van morir de sobredosis, de sida o del que sigui, però no en queda ni un. Jo també estic en aquesta obra i un dia una dona em va preguntar que per què jo no estava mort. És senzill, perquè vivia a Tarragona. Tarragona m’ha permès fer una obra al marge de la que es feia a Barcelona.
- Ha pensat mai com hagués sigut la seva carrera artística a Barcelona?Imagino que la mateixa pel que fa a l’art. Com a poeta no ho sé, perquè som una espècie una mica rara. Les drogues van fer molt mal a Barcelona, molts amics van morir per culpa de l’heroïna. Jo mai he sigut heroïnòman, però inevitablement n’he parlat. Als anys 70 l’heroïna va arrasar amb tot a Barcelona. Si hagués estat a Barcelona als anys 70, estaria mort. Durant aquella època es van mitificar molts artistes que consumien drogues. L’artista que pujava a l’escenari i no s’aguantava dret era com una espècie d’heroi. Interessaven més els antiherois.
- La cultura underground és marginal per definició.Jonas Mekas va dir que una pel·lícula era més bona conforme més persones del públic s’aixecaven a la meitat del passi i marxaven de la sala. L’underground busca la marginalitat, el que passa és que la gent no entén l’art que no segueix cap narrativa.
- Se t’ha reivindicat poc?Des dels anys 70 fins ara, m’ha passat dues o tres vegades, de sobte es comença a parlar de mi. Se’n parla durant un temps, se m’oblida i després torno a aparèixer. No crec en la fama, és una cosa estúpida. Avui pots ser molt famós i demà ningú es recorda de tu. Mai he fet res perquè la gent es fixés en mi. No he obert galeries, no he demanat beques, ni he anat a cap institució a demanar res.
- Per què no ha fet mai res per reeixir?M’interessa més l’underground que l’overground. A l’underground s’hi està molt bé. A l’overground estàs en mans de crítics, de galeristes i a les boques de tothom. M’agrada fer el que em vingui de gust en cada moment.
