Quim Packard: "Per què no fem que els museus siguin com les biblioteques?"

Presenta l'exposició 'Col·lapsar millor' al Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona sobre el concepte de col·lapse ecològic i el paper de les institucions culturals

Anna Zaera

25/02/2025

Arts

Quim Packard (Reus, 1985) artista i gestor cultural presenta aquests dies 'Col·lapsar millor' al Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona (MAMT), on explora el concepte de col·lapse ecològic i el paper de les institucions culturals davant aquest escenari. A través d’un seguit de dibuixos i instal·lacions, Packard reflexiona sobre com els límits dels museus es dissolen en el seu entorn, creant una connexió simbòlica entre l’interior i l’exterior. L’obra utilitza l’analogia del museu com a element susceptible de ser contaminat i alhora contaminador, per qüestionar el model de vegades conservador d’institució artística. El projecte es complementa amb un cicle de converses sobre mediació i educació artística, amb Jordi Ferreiro, Ángela Palacios i Aida Sánchez de Serdio. Hem parlat amb ell.

L’exposició planteja preguntes al voltant de valorar altres tipus de ritmes, relentir, escoltar, aturar-nos, no ser tan productius

- Com a gestor cultural creus que les propostes que tenen lloc per exemple en aquest territori, el Camp de tarragona, han d'estar vinculades al context?
Des de la meva perspectiva, crec que sempre s’ha de tenir en compte el context quan pensem què posar en una sala. Jo crec que ho hauríem de fer sempre. On ens situem geogràficament, i a nivell de comunitat i territori. Això no vol dir que totes les expos i totes les obres hagin de parlar del context o hagin de ser d’artistes locals. No és el mateix fer-ho a Tarragona, que a Barcelona o a Berlín. Jo no soc partidari d’aquesta idea global. I seria el mateix amb altres aspectes com per exemple amb l’alimentació. Estar arrelat és important. Jo entenc l’art contemporani i la cultura com un element mediador. Que connecta diferents esferes: el públic, imaginaris, problemàtiques concretes i els artistes que podria ser el sector cultural català o europeu. Mediar totes aquestes necessitats, opinions o interessos. És un espai d’escolta del que està passant.

- Per tu què és la mediació, llavors?
Entenc la mediació no com l’activitat de mediació artística que seria una pràctica professional concreta, sinó la mediació com una cultura de pràctica col·lectiva com explica l'Angela Palacios. Un pensar arrelat a un context i una comunitat.

- Què implica saber escoltar?
Hi ha d’haver una voluntat i un reconeixement. Les persones i les institucions han de valorar la idea d’escolta. Quines maneres hi ha? D'una banda, hi ha maneres informals com sortir i participar. Anar a llocs i conèixer persones. Conèixer els espais culturals que hi ha al voltant. I d'altra banda, pensar en programes i maneres concretes d’obertura. Podrien ser organitzar activitats en què la gent pugui participa: espais de debat i de conversa, processos de cocreació i investigació en col·lectiu. I que tot això estigui acompanyat d’una institució que empari i faci de paraigües. Per exemple, una idea seria afavorir que una institució tingui un consell ciutadà, com explica Jordi Ferreiro, que es reuneixi mensualment amb persones de diferents sectors, com serveis socials, col·lectius activistes o educació.

- Creus que això s’està fent?
Falta posar més en valor aquests processos. Si ho comparem amb fa vint-i-cinc anys jo crec que la cosa està millorant, però ens queda molt per fer en el sentit d’obrir-nos més. Un aspecte que ens ajuda a saber què s'està prioritzant és saber quants diners es dediquen a mediació o a processos de reflexió col·lectiva i quants de diners es dediquen a produir exposicions? Molts més a produir! Hi ha molta desigualtat, i hi ha molt de camí a fer.

- Ets l'artista de l'exposició ‘Col·lapsar millor’, en aquest cas en concret, com has intentat afavorir aquesta obertura?
El que he volgut treballar en aquesta exposició és com es pot obrir el museu. Com les estructures d’un centre d’art poden ser més poroses i obertes. La reflexió parteix d’una urgència d’un col·lapse sistèmic. Ens preguntem si les institucions culturals poden tenir un rol important en mediar un col·lapse menys catastròfic, més humà. Com podem transitar cap a una manera de treballar que no sigui catastròfica. L’exposició planteja preguntes al voltant de valorar altres tipus de ritmes, relentir, escoltar, aturar-nos, no ser tan productius. No produir tant, sinó més d’acompanyar o pensar en grup. Des d’una amabilitat i un llenguatge agradable. Hi ha un punt de llenguatge juganer. En aquest cas, l’amabilitat i l’entreteniment no són gratuïts, sinó una manera de tenir un posicionament crític. Un tema important també es generar espais més accessibles per diferents tipus d’edat i altres tipus de cossos i maneres de ser.

Exposició 'Col·lapsar millor' | Foto: Cedida
- Hi ha equipaments culturals accessibles?
Jo soc molt fan de les biblioteques que són equipaments culturals públics, que tenen un funcionament rigorós, però que és molt accessible. Per què no fem que els museus siguin com les biblioteques? A més, hi ha biblioteques que també fan activitats paral·leles, tallers, xerrades, etc. Tu pots entrar i llegir el diari, hi ha espais col·lectius de contacte. Hi ha biblioteques que tenen fins i tot un programa de ràdio! De vegades també m’agrada comparar els museus amb les places. Què té una plaça que no tingui un museu i viceversa?

- Actualment hi ha moltes propostes culturals al voltant de la idea de crisi climàtica, què en penses? Estem col·lapsant millor amb tanta producció en aquest sentit?
És cert que és una urgència. Està acceptat que és un tema del qual hem de parlar. Però també parlar del col·lapse i temes ecològics és tenir la quota plena de plantejaments crítics, i de vegades, acabes per no posicionar-te en res. Des de la cultura, de vegades hi ha aquest perill. Com que hem de parlar de temes crítics i socials, parlem del que és ecològic que així no parlem de res específic i tothom està més o menys d’acord. Aquí hi ha un risc.

- Reflexions massa globalitzades?
És un dels riscos que hi ha, exacte. Ens hem de fer aquestes preguntes. Què hem d’intentar que vingui molta gent, o que en vingui poca, però sigui un procés de transformació real? Jo crec que es pot anar fent aquesta dicotomia. Aquesta pregunta s’acaba contestant sola depenent de les programacions o dels tipus de continguts. Fem un blockbuster i després fem una cosa més local? S’ha d’anar mirant els pressupostos per saber que està passant realment. Que no siguin projectes que durin un mes, i apa! Potser per treballar això necessitem tres anys! Són processos complexos i de llarg recorregut. Jo crec que acabem perdent tots a la llarga. Hem de qüestionar la cultura del consum, de la immediatesa, de l’individualisme. I després venen els problemes de salut emocional i els problemes ecològics. Jo visc al Priorat i tenim el tema del despoblament.

- Heu organitzat converses sobre mediació i educació artística vinculades a l'exposició, amb la participació de Jordi Ferreiro, Ángela Palacios i Aida Sánchez de Serdio?
S’ha volgut treballar amb persones actives i que tenen una visió panoràmica del que comporta la mediació i l’educació en els museus avui dia. Tenen un recorregut de quinze o vint anys i a mi em semblava interessant tenir aquesta visió més ampla. Són persones que tenen una experiència i que poden aportar una visió d'on venim i cap on anem. Estaria bé que es poguessin fer més xerrades d’aquestes, que són converses més que ponències.