Jump to navigation
L’exposició es converteix en un pretext per replantejar-se el feminisme en altres cultures o la relació nord-sud. Juntament amb la mostra, el documental i un llibre de relats recullen visions i opinions diverses de dones de països de l’hemisferi sud en relació a la igualtat de gènere. Contraposa realitats i experiències veus de dones de Guinea Bissau, Haití, Marroc, Nicaragua incloent-hi també veus espanyoles. La proposta cultural serveix de base per parlar sobre feminisme en diferents col·lectius, així com per introduir el tema en centres educatius. És el que han fet a l’institut Sant Pere i Sant Pau, que ha dut a terme activitats a l’aula sobre temàtiques de gènere i ha aprofundit en diferents aspectes que aborda l’exposició. N’hem parlat amb la professora Maria Martínez, tutora de primer de Batxillerat i qui ha dut a terme aquesta tasca de debat i de posada en comú amb els alumnes de quart d’ESO del centre.
- Com va ser l’experiència de portar el projecte amb els alumnes a l’institut Sant Pere i Sant Pau?Vam visitar l’exposició i vam respondre unes preguntes que ens proposaven. A l’assignatura de Cultura de Valors, vam fer una posada en comú sobre les respostes obtingudes i vam debatre quin paper podem jugar nosaltres des d’aquí en aquesta problemàtica. Vam arribar a la conclusió que és una qüestió política però que nosaltres hem de triar uns polítics que es comprometin a fer-ne alguna cosa. Una de les sessions també la vam dedicar a veure el documental i a parlar sobre les diferents situacions que viuen les dones en diferents llocs del món, sobre com la violència i el sistema patriarcal en certs països encara està molt arrelat i a l’ordre del dia.
- Al documental hi apareixen aspectes com ara jocs que preparen les dones pel rol de mestresses de casa o el fet que es vegi fora de la norma la possibilitat d’aprendre esports que, en un principi, estaven només reservats als nois...Ells ho veuen estrany ja que són grups d’alumnes amb una homogeneïtat que no existia quan jo anava a classe. Aquí les noies juguen a voleibol amb els nois i és un fet ben normal. Veuen aquest canvi perquè els avis els ho fan veure, per exemple. Amb el que els expliquen se n’adonen que són coses que passaven però veuen inconcebible que les noies hagin de jugar a una altra cosa. Jo els vaig contar que als anys seixanta, el meu pare estudiava un tipus de matèries i la meva mare, un altre. Ho veuen com una cosa de l’altre món, que no té sentit per a ells. De fet, els va cridar l’atenció que hi hagi països en què això encara segueixi així.
- En el cas d’Espanya, el documental se centra en la violència de gènere. Quines aportacions van fer?Bastants d’ells tenen una lluita personal contra això. Em van preguntar la diferència entre la violència domèstica i la violència de gènere, per quin motiu la legislació ho veu diferent, etc. De fet, la noia que apareix al documental ho vivia a casa i alguns alumnes van veure reflectida la seva situació perquè, en alguns casos, ho han viscut en la seva pell. Un alumne em va preguntar per què si una noia pega un noi es jutja diferent si un noi pega una noia. Els vaig explicar que això té una legislació diferent per una qüestió històrica i de discriminació cap a un sexe en general. Vam tenir un debat molt interessant perquè ho veuen un tema molt important i que els desperta molt interès.
- Al documental, una de les persones que hi apareix diu que moltes de les coses que passen és perquè les dones no són independents. Vau tractar aquest aspecte?Ho vam comentar quan vam parlar a principi de curs sobre la violència de gènere i el masclisme en general perquè vam fer diferents sessions sobre el feminisme. Vam comentar que les dones no poden independitzar-se, emancipar-se, si no tenen llibertat econòmica. Si et declares empoderada de tu mateixa però en realitat la teva dependència econòmica no és tal o no tens una feina és molt més complicat. A més, hi ha certes feines en què les dones no compten o si vas a una entrevista de feina moltes vegades et pregunten si tens família, si vols tenir-ne, si tens pensat casar-te... Els alumnes no eren conscients que aquestes coses passen a la realitat. Molts creuen que és tan surrealista que no pot ser. És una realitat que les noies viuen cada dia però ho veuen molt absurd.
- Que la seva visió sigui això, potser és un pas endavant. La seva realitat demostra una igualtat que no existeix a tots els àmbits però és important perquè la situació es vagi normalitzant...Tracto el feminisme a tots els cursos, des de primer de Secundària fins a segon de Batxillerat, i sí que hi veig aquesta maduresa per part seva. Per a ells, aquestes desigualtats no tenen sentit. Què diferencia la meva companya de mi? Ells això ho tenen molt clar. Per això, moltes vegades, quan tractem el feminisme em demanen quina necessitat hi ha de parlar-ne. Per a ells és molt obvi que cadascú és diferent pel simple fet de ser diferent, no pel sexe que tenen. Moltes vegades sorprèn i et diuen que no cal debatre-ho però cal parlar-ne per ser conscients de la realitat que vivim. És un punt a favor. Quan vaig començar a treballar, no m’ho trobava. Ara parlo de feminisme des d’una perspectiva diferent perquè em diuen: “profe, no fa falta, que això ja ho tenim clar”.
- En aquests debats, els teus alumnes han aportat solucions a problemes que han vist?Els de Batxillerat, sobretot. Tenen clar que hi ha certs sectors de la societat que estan còmodes amb aquesta situació i que fins que aquests sectors no deixin de trobar-s’hi còmodes, no es podrà solucionar res. Cal, sobretot, escoltar. I cal fer-ho en temes tan quotidians com el de les persones transsexuals. Al centre, per exemple, tenim una alumna transsexual i per a ells això no té cap significat. Quan ho vam comentar, una noia va explicar que tenia un amic transsexual i que una vegada no el van deixar entrar en una discoteca perquè no anava vestit del seu sexe. I s’enfaden perquè veuen que la societat no pot canviar si ells, que són el futur, no normalitzen situacions com aquesta. Els molesta que la gent gran no vegi que pel fet de ser transsexuals no deixen de ser persones. Ells veuen que són els que han de canviar aquesta perspectiva perquè són el futur. Si ells no ho canvien, no ho pot canviar ningú. Això ho tenen molt clar.
- La mostra explora el sud però la necessitat d’alliberar-nos de trets masclistes o de reivindicar-nos és més global...De fet, al vídeo surt Espanya. És el primer que els vaig dir quan vam acabar-ne el visionat. Us heu fixat que Espanya també hi surt, que no és només una problemàtica de països pobres? No som rics, no som pobres, però també sortim al vídeo. El problema també és nostre. Hem de tenir clar que no podem dir que se n’ocupi un altre. El tenim a casa, tenim l’enemic a dintre. Això és una cosa que els alumnes no s’havien plantejat. És molt fàcil veure la situació des de fora però la tenim aquí. Tinc alumnes que el pare ha maltractat la mare, que la mare no troba feina perquè ja té una certa edat... S'ha de tenir clar que la discriminació a la dona no es troba només als països pobres.
- Després d’aquesta experiència de fer el treball amb els alumnes, quina seria la teva valoració o recomanació per anar a veure l’exposició?S’hi ha d’anar amb la ment oberta però també sabent que els problemes d’aquestes dones no estan aïllats de nosaltres, sinó que són problemes que també ens trobem aquí. S’ha de veure i llegir de forma crítica, no només cap als països que ho permeten, sinó també cap al nostre país, que també ho permet. És molt fàcil dir que ja ho arreglaran ells, que tenen els seus polítics però el problema no se soluciona així. Vivim en un món globalitzat i hem de ser conscients que el problema també és nostre i tancar els ulls al problema no és la solució.
Web Tarragona Jove Facebook Tarragona Jove
