Quim Torres: "Quan el graffiti deixi d’estar estigmatitzat, desapareixerà"

‘Del carrer a l’estudi’ és l’exposició sobre graffitis i art urbà que es pot veure al Museu de Valls fins al 26 de setembre. La mostra repassa la història del graffiti i el contextualitza en el Camp de Tarragona i Valls, reflexionant sobre com aquest art marginal ha influenciat l’art contemporani. Encara massa estigmatitzat i associat al vandalisme, moltes generacions són les que han deixat les seves pintades en murs de pobles i ciutats com Zek, DandeZenta, Donk, Tseb, Esbelto o Mëgan, entre altres. Ara, una nova generació que ha begut d’aquests graffitis i de l’art urbà, treballen altres llenguatges artístics contemporanis com són exemple Adrià Batet, Albert Gironès, Lluc Queralt, Honeykill, Oriol S. Enguany, Cristina Lavilla o Arnau Casanoves, per anomenar-ne alguns. Tots ells tenen obra exposada al museu de manera temporal i des de Surtdecasa aprofitem per parlar-ne amb el comissari de l’exposició, Quim Torres (Reus, 1993).

- L’exposició es divideix en dues parts, primer es contextualitza històricament el graffiti i després hi ha obres d’artistes contemporanis.
A mi m’interessava molt exposar la doble visió dels creadors de graffitis perquè sovint tenen un vessant diferent segons treballin al carrer o a l’estudi. Els graffitis i l’art urbà han impulsat la creativitat de molts joves que han derivat cap a l’art contemporani o cap al disseny gràfic.

- Quina diferència hi ha entre el graffiti i l’art urbà?
L’art urbà i el graffiti són disciplines diferents amb orígens diferents, tot i que tenen moltes similituds. Les dues es fan al carrer per iniciativa pròpia del creador, però la diferència recau en cap a qui estan dirigides. El graffiti està fet per als mateixos grafiters, entre que l’art urbà està enfocat a atraure públic més divers, amb un missatge i una component més estètica.

- En la primera part de la mostra hi trobem esbossos, documents... evidenciant que darrere un graffiti hi ha tota una preparació prèvia.
Això és per dos motius. En primer lloc, perquè als artistes els hi agrada pintar i igual que ho fan al carrer, ho fan a casa. I en segon lloc, perquè per pintar al carrer has d’estar preparat, sobretot si ho fas il·legalment per actuar en rapidesa i fer-ho bé.

- Hi ha algun denominador comú en els grafiters del Camp de Tarragona?
A Valls hi ha molts graffitis purs, de lletra. De fet, molts grafiters s’anomenen a si mateixos escriptors en lloc d’artistes. En canvi, a Reus trobem artistes que inclouen més figuració i s’apropen a l’art urbà i a Tarragona hi ha moltes persones que fan art urbà a través de pintades amb plantilles o papers encolats.

 

Visitants a l'exposició | Foto: Ajuntament de Valls
- Quin és el moment de més efervescència de graffitis al Camp de Tarragona?
Entre els anys 2002 i 2004, i 2008 i 2010. El graffiti al Camp de Tarragona arriba a finals dels anys 80, és una primera gestació que va creixent. A partir del 2002 hi ha un boom que coincideix amb l’auge del hip-hop. Després, l’any 2008 i amb la popularització d’internet, molt joves agafen idees navegant per la xarxa i el 2010 es comença a institucionalitzar el grafit i l’art urbà programant exposicions, ajuntaments que cedeixen murs per fer pintades, que organitzen tallers...

- Durant molts anys el graffiti ha estat molt estigmatitzat, era un art marginal i fins i tot perseguit.
El graffiti neix des de la marginalitat, als barris de Nova York i de Filadèlfia, entre els joves que es volen fer un lloc en una ciutat que els ignora. Estar al marge, ser gairebé una contracultura, són dos trets que defineixen el graffiti. Encara està estigmatitzat per la seva relació amb el vandalisme, però no és dolent; el graffiti ha nascut per anar a contracorrent. Les exposicions estan molt bé per donar a conèixer un moviment que ha influenciat l’art contemporani, però en el moment que el graffiti deixi d’estar estigmatitzat, desapareixerà.

- Per acabar, on està el límit entre art i vandalisme?
És un tema curiós que he intentat tractar a l’exposició a través de l’obra d’alguns artistes. El límit està on el posi la justícia, però a la creativitat tant li fa si és legal o no.