Arnau Martínez
,
28/08/2018
Arts

Toni Moreno: “El que jo pensava i el que sortia de la meva mà no era el mateix"

El fotògraf pictòric mostra la vida rural de la Conca de Barberà

Foto: 

Toni Moreno
Autoretrat
De jove pintor, ara fotògraf. Toni Moreno (Molins de Rei, 1957) va començar a pintar, però ràpidament es va adonar que s’expressava millor amb la fotografia. Es queda amb el retall d’una paret, d’un camí o d’un tros de terra per construir una altra realitat, la que ell vol mostrar. A ‘Orografies’ ha resseguit tots els racons de la Conca de Barberà per plasmar en una exposició la comarca a través de la seva mirada. A Surtdecasa.cat hem parlat amb el Toni Moreno, qui ens ha assegurat que la Conca és un territori encara per descobrir.
"Jugo amb les llums, les ombres i els reflexos. És una cosa per la qual sempre he tingut atracció. La mirada es pot educar i sempre busco aquests recursos a través de vidres, de miralls, de l’aigua o qualsevol altra cosa"

- Comences pintant, però passes a la fotografia.
Vaig començar a pintar de molt jovenet amb 12 o 13 anys i de seguida vaig veure que podia adquirir una tècnica, però que no ho portava a dins. El que jo pintava i el que realment volia pintar, no anava en paral·lel. Això va fer que anés cap a la fotografia perquè d’aquesta manera em podia expressar millor.

- Amb la fotografia pots expressar-te millor?
Quan faig una fotografia, queda plasmat el que jo he vist. Puc escollir l’enquadrament. No és que no m’expressés bé pintant, però el que jo pensava i el que sortia de la meva mà no era el mateix. 

- Encara que hagis deixat la pintura, la teva fotografia és molt pictòrica.
Sempre he pretès que sigui pictòrica, que pugui funcionar com una pintura. Jugo amb les llums, les ombres i els reflexos. És una cosa per la qual sempre he tingut atracció. La mirada es pot educar i sempre busco aquests recursos a través de vidres, de miralls, de l’aigua o qualsevol altra cosa. 

- Per buscar aquests recursos, cal buscar un enquadrament determinat.
L’enquadrament per a mi és fonamental. Quan tiro una fotografia sempre l’enquadro primer, mai en postproducció. La gràcia és que enquadris allò que et vols emportar. Puc retratar un paisatge, però no se’m dóna bé. En canvi, puc fotografiar un detall que en perdre la referència del context, es pot convertir en una obra d’art. Després, penjo aquella peça a la paret i a la gent li pot agradar o no, però no deixa indiferent.

- Enquadrar la fotografia no és una manera de manipular o, si més no, de crear una altra realitat?
No manipulo la realitat perquè l’enquadrament el faig sobre el que veig. Em prenc una part d’aquesta realitat cap a casa. Normalment sempre porto la càmera a sobre perquè en qualsevol moment pots trobar una cosa que et vulguis endur. El retall de la realitat gran és el que dóna personalitat a la meva fotografia. 

- Si ens fixem en ‘Orografies’, com va sorgir?
El Museu de la Vida Rural volia que reflectís la vida rural de la Conca de Barberà. Llavors m’he passejat per tota la comarca buscant camins, parets, terres, trossos... He intentat que, d’alguna manera, més enllà de funcionar com a obra fotogràfica i pictòrica, siguin una manera de veure la vida rural de la Conca de Barberà.

- Què té de particular aquest territori on hi has trobat tantes textures?
Ja coneixia alguns pobles de la Conca, però la majoria no. Hi ha paisatges molt diferents i m’han atret molt. La Conca de Barberà és com un petit país, menys mar hi té de tot. És un territori molt desconegut, més enllà de l’Espluga, Montblanc i Poblet. No està massificat pel turisme, arribes als pobles i trobes la gent tal com és. Són indrets molt atractius que es mantenen intactes des de fa molts anys. 

Més informació: 

També et pot interessar