De com vaig conèixer la cervesa

Doncs devia tenir quinze o setze anys. No havia estat massa bon estudiant, aquell curs, i tenia exàmens de suficiència. Si els aprovaves et lliuraves de passar-te l’estiu anant a classes de repàs, i si els pencaves... Bé, és que més valia no suspendre’ls. 

 

Amb prou feines havia tastat l’alcohol, pobre de mi. Com a molt, m’havia mullat els llavis amb cava a les celebracions familiars. Aquells dies de juny, a l’Escorial del Passeig Misericòrdia de Reus, una colla d’adolescents nerviosos, histèrics i excitats a més no poder per la calor, passàvem les hores fullejant apunts i llibres. 

 

En una taula hi havia un grup de repetidors. Tots ells estaven prenent quintos a quarts de dotze del matí. No eren precisament, el model a seguir, d’acord, i no sé com va anar però el cas és que vaig acabar assegut al seu costat i de cop ja me n’havia fotut un parell, de quintos. I què voleu que us digui. No em va agradar gens, aquell gust amarg, que em baixava gola avall. No obstant això, quelcom m’empenyia a seguir bevent. La curiositat, potser. O la sensació d’estar saltant-me una barrera. 

 

 

L’examen era de filosofia. Encara recordo la felicitació de la professora: “Ara sí que t’has deixat anar”, em va dir. Ai, si ella en sabés el motiu. 

 

Dies després, però, vaig comprovar que el mètode Estrella (així el vam batejar amb la colla), no funcionava amb totes les assignatures. Amb les matemàtiques, posem per cas. Però aquesta és una altra història. A més, tampoc me l’havia preparat massa perquè la trigonometria no era el meu fort, precisament. 

 

Des de llavors, i per relaxar-me abans d’un compromís important (un examen, una entrevista, una cita) m’he pres una cervesa pel plaer d’assaborir-la i per evocar aquell calorós matí estiuenc en què vaig conèixer la cervesa i en què, diuen, em vaig saber deixar anar.