Godoy: "M'encanta mentir"

El còmic visita el Teatre Bartrina de Reus el dissabte 27

Gerard Arias

22/09/2014

Espectacles

En el seu DNI hi posa que es diu Wellington Ángel Romero Godoy, i que va néixer l’any 1942 a Uruguai, país on va estudiar art dramàtic quan era jove. Amb 26 anys va fer cap a Madrid i l’any 1974 va començar a viure a Barcelona. Des de llavors encara no s’hi ha mogut. Va començar amb això de l’humor bastant per casualitat, ha actuat sempre sol fugint dels estereotips actuals dels monòlegs i sempre s’ha sabut rodejar. Ara, Andreu Buenafuente li ha dirigit el seu darrer espectacle i Berto Romero li ha donat un cop de mà amb el text. El resultat és 'Verás que todo es mentira', un muntatge que el proper dissabte 27 es podrà veure al Teatre Bartrina de Reus.

"El teatre és la professió més meravellosa que pugui haver tot i l'inestabilitat que comporta"

- Com va començar la seva relació amb el món de l’humor?
Per casualitat. La meva dona treballava a un cabaret, Mister Dollar, de la plaça Calvo Sotelo (avui Francesc Macià). L’anava a buscar de matinada i el propietari una nit em va oferir explicar acudits a l’escenari del cabaret ja que jo era actor. “Li pagaré bé” em va dir, i vaig acceptar. Aquell setembre de 1974 no vaig començar amb acudits, vaig escriure un esquetx que vam fer entre la meva dona i jo. També vam ballar al final. Jo començava amb un petit monòleg de 5 minuts i llavors començava l’esquetx. Als pocs mesos el monòleg era més llarg. Després la meva dona va quedar embarassada de la nostra primera filla i vaig continuar sol fins avui, estimat amic. Compti vostè els anys que porto fent monòlegs.

- Ho va tenir clar des del primer moment o va dubtar?
Ho vaig tenir molt clar, a més, guanyava molts diners. Així que vaig deixar el teatre i vaig començar a treballar al cabaret, sales de festes, pubs, cafès-teatre... durant molts anys. El 1991 vaig començar a fer monòlegs als teatres.

- L’humor és una professió dura?
Molt dura i complicada però creguim, el teatre és la professió més meravellosa que hi pugui haver. Amb tota l’inestabilitat que comporta.

- A Reus ens porta ‘Verás que todo es mentira’ un espectacle que va començar el 2009 al Club Capitol i que definiu com a quasi dirigit per Andreu Buenafuente i Berto Romero. Com ha estat ‘quasi’ treballar amb ells?
Una gran experiència. Jo sempre ho feia tot sol però aquesta vegada tant l'Andreu com el Berto es van oferir a ajudar-me. El primer dirigint i el segon amb el text. Sempre els hi estaré agraït, són grans artistes i millors amics.

- Parlant de mentides, quina és la pitjor mentida que li han dit?
Que Déu existeix. Encara no l’he vist.

- I la pitjor que ha dit vostè?
N'he dit tantes que ara mateix no recordo quina podria ser. Li diré una cosa, m’encanta mentir. Visc de la mentida. Els actors som grans mentiders.

- A més, vosté ve d’Uruguay, un país amb el president més sincer del món en aquests moments. Política i mentida van donats de la mà?
Els polítics no menteixen, enganyen. Això és una altra cosa. A més, els polítics en sí no poden fer res. Avui els governs no manen, mana la gran banca i les grans multinacionals. Ho va dir el president Mújica: “no es el perro el que mueve la cola, es la cola que mueve al perro”. Gran metàfora. Va ser un president que no va poder fer tot el que volia fer.

- Al seus 72 anys encara segueix damunt els escenaris i de fet ara fa uns dies va estrenar l’espectacle ‘Godoy y Yo’. Menteix molt a hores d'ara?
I tant, i seguiré mentint. Mentir és fantasejar, imaginar, somniar, volar, ficcionar... D’aquesta manera sóc l’home més lliure del món. Somniant puc ser i fer el que em doni la gana. A més, no costa res, és gratis.

- Ha pensat com serà la seva retirada dels escenaris? O retirar-se és de covards?
Per més que volgués no podria retirar-me dels escenaris. Amb la pensió que em queda... A més, les meves vacances són l’escenari. No penso en retirar-me.

- Per acabar, que li agrada fer a Godoy quan surt de casa?
Surto molt poc de casa. Al teatre, a comprar al Mercat de la Boqueria, camino una estona per Collserola que és on tinc el tros... Surto a buscar al meu nét a l’escola i anem a jugar a futbol a casa seva. A les nits surto a sopar amb amics actors i camino pel Gòtic. Ja ho veu, surto poc de casa.