Montserrat Carulla: "El teatre català és un malalt agonitzant que no s’acaba de morir mai"

L'actriu s'acomiada dels teatres amb l'obra 'Iaia!' dissabte 24 de maig a El Morell

Gerard Arias

21/03/2014

Espectacles

Una curiositat abans de començar, a la Carulla no li agrada gens que la defineixin com "la gran dama del teatre", prefereix autodefinir-se com "la dona treballadora del teatre". Amb aquest pretext queda clar que als seus 83 anys, la Montserrat Carulla és una dona plena de vitalitat. Tot i això, ha decidit acomiadar-se del teatre, i de quina manera: amb una obra fet a mida, escrita pel seu fill Roger Peña i interpretada al costat del seu net Aleix Peña. Ella és la 'Iaia!', i visitarà el Camp de Tarragona més d'un cop, començant per dissabte 22 de març al Casal Riudomens de Riudoms, o també dimarts 25 i dimecres 26 de març a sobre de l'escenari del Teatre Fortuny de Reus, el 9 de maig a Tarragona i el 24 de maig a El Morell. Nosaltres no podiem perdre l'ocasió de parlar amb una actriu històrica del teatre català, coneguem-la una mica millor...

- Ara en perspectiva què pot dir que ha significat el teatre per vostè?
Una part molt important de la meva vida.

- Va debutar professionalment al teatre el 1960. Com recorda els seus inicis en el món de la dramatúrgia?
M’he de remuntar als meus anys de joventut a l’Institut del Teatre, anys d’il·lusió per arribar a ser actriu. A tots els anys al teatre amateur i a les llargues temporades interpretant 'Els Pastorets' i altres rondalles al Teatre Guimerà, una petita sala que hi havia al carrer del Pi. I després, al Romea, és clar. Com he dit, anys d’esforços i d’il·lusions.

- Si tingués l’oportunitat de tornar a començar, tornaria a escollir aquesta feina?
Sí, la tornaria a escollir sense dubtar ni un segon perquè m’ha proporcionat molta felicitat, ha reafirmat la meva manera de ser, m’ha fet forta i m’ha fet superar la meva timidesa. I, a banda, he tingut la satisfacció de guanyar-me la vida amb una feina tan meravellosa com la de fer teatre.

- Si hagués de destacar alguna cosa que li hagi aportat aquesta professió, què diria que s'endurà al final de la seva trajectòria?
A banda d’un gran bagatge de sentiments familiars, personals i professionals, el que m’enduc és la màxima felicitat que només tenen les persones que poden dedicar-se a la feina que els agrada i per la qual estan dotats i, a més, guanyar-s’hi la vida amb il·lusió.

- Quin ha estat el moment més dolç de la seva carrera?
En destacaria tres, les estrenes, respectivament, de 'Pigmalió', 'La Filla del Mar' i 'El Temps i els Conway'.

- Als 83 anys ha quedat algun paper que se li hagi resistit?
Doncs sí, les protagonistes de 'La Visita de la Vella Dama' i de 'Santa Joana dels Escorxadors', de Dürrenmatt i Brecht respectivament.

- És curiós perquè vostè ja havia decidit plegar dels teatres i justament quan li explicava al seu fill, ell li va proposar l’obra 'Iaia!'. Així que aquesta és una peça escrita pel seu fill Roger Peña i que interpreta juntament amb el seu nét Aleix. És l’obra més important a nivell emocional en la que ha treballat?
No puc negar que en termes d’emoció familiar sí, sens dubte; en termes d’emoció teatral hi ha hagut moments més intensos, naturalment.

- I com es porta barrejar família i professió?
Es porta estimant de tot cor tant família com professió, i mirant sempre de fer el doble esforç perquè cap dels dos ambients no perjudiqui l’altre.

- S’acomiada dels teatres, però a la TV la podríem tornar a veure?
Sí, naturalment. Només dependrà de si em contracten.

- Com veu l'estat de salut de la cultura en general, i del teatre català en particular?
El teatre català és un malalt agonitzant que no s’acaba de morir mai. Sempre, des que faig teatre, he sentit dir allò de “això s’acaba”, perquè el cinema o la TV se’ns havien de menjar. Però no, el teatre continuarà resistint. El cinema pateix la invasió de la TV, abans el vídeo, ara la pirateria, perquè el cinema és un art que pot socialitzar, però que també es pot veure (tot i que no tan bé) a casa. El teatre, a més de ser un fet artístic, és un fet social, hi has d’anar, l’has de viure, i això et fa veure i conèixer gent, establir relacions, i formar part de la societat i de la cultura del teu país. Mai no es lluita prou en general. Per la cultura, tota feina és poca, és la base de la nostra identitat.

- Després de patir 40 anys de franquisme, un desig pel futur podria ser que Catalunya sigui un país lliure?
Després de 40 anys de feixisme, 40 anys pesats i soferts que vaig viure en la seva integritat, ara resulta recomfortant lliurar totes les meves il·lusions i tots els meus esforços per aconseguir una Catalunya lliure i independent, i estic convençuda que no trigarem gaire a aconseguir-ho.

- Mai ha tingut cap problema per expressar les seves opinions públicament. Quin missatge els hi donaria als polítics d’avui dia?
Que pensin en la gent, i en el país. I que s’oblidin de l'encotillament dels partits polítics.

- Per últim, aprofitant el nom de la nostra web li preguntem, què li agrada fer quan surt de casa?
Passejar, un bon àpat, anar al teatre o al cinema... i badar.