Arnau Martínez
,
05/03/2018
Llibres

Coia Valls: “L’empatia és un art que requereix temps i molt sovint és el que no tenim”

L’escriptora ha publicat la novel·la ‘Si tu m’escoltes’ sobre l’emoció de l’empatia

Foto: 

Arnau Martínez
Coia Valls
L’empatia està a l’ordre del dia en un moment en què sovint hem oblidat aquest valor, aquesta emoció. L’escriptora reusenca Coia Valls (1960) assegura que l’empatia és una tècnica que es pot aprendre. Valls va sorprendre els lectors amb una novel·la curta, acostumats a les seves novel·les històriques de centenars de pàgines. ‘Si tu m’escoltes’ és un relat de la col·lecció ‘Emocions’ de l’editorial Comanegra. Per encàrrec, l’autor escull l’emoció i escriu el llibre. Coia Valls ha donat vida a John Cavage, un prototip de triomfador americà que es queda sense feina i es veu empès a acceptar un treball de comercial per mantenir la família. Ara mateix, l’autora també està centrada en una novel·la que publicarà a l’octubre. A Surtdecasa.cat parlem amb ella, qui a més d’escriptora, és mestra d’educació especial i logopeda.
"Cada període de la vida té les seves pèrdues i, si no les transformem en aprenentatges o reflexions, seran gratuïtes."

- Estem acostumats a escoltar?
No! No estem gens acostumats a escoltar, però és una habilitat que es pot desenvolupar. Hi ha gent que té predisposició a escoltar, però és una tècnica i s’escolta amb tot el cos. Només la postura corporal d’algú ja diu molt. Si tu saps escoltar, segur que ets una persona que t’has sabut escoltar abans a tu mateix. A logopèdia sempre diem que primer és la comunicació, després el llenguatge i per últim la parla. Evidentment que la parla és el que més veiem, aquestes petites errades fonològiques o les dislàlies, però sense escolta total no hi pot haver empatia.

- Què és l’empatia?
L’empatia és la capacitat de posar-te al lloc de l’altre sense haver d’estar d’acord en absolut. Per posar-se a la pell d’algú m’he de buidar de prejudicis, perquè si l’entens, és més fàcil que ens puguem entendre. Sempre ha fet falta l’empatia, però ara més perquè estem en una societat que és un mosaic de cultures, de creences o d’idiosincràsies. L’empatia és bàsica per la vida i per l’escriptura, perquè si no ets capaç de posar-te a la pell del personatge, no ets capaç de desenvolupar-lo de manera honesta i versemblant.

- És una emoció més activa que passiva?
Escoltar és un art, i com a art té les seves maneres de desenvolupar-se. Escoltar no és només assentir o intentar posar falca. Moltes vegades escoltem des de les nostres certeses, a la mínima diem: “a mi m’ha passat el mateix!”. En aquest moment deixa d’importar la seva història per passar a la teva. És com quan arriba un nen a casa i comença: “és que el professor és un tonto, perquè em té mania...”. Està enutjat i el primer que li diu la mare és: “al professor no se li diu tonto!”; és veritat, però deixa’l dir. Si tu condueixes la conversa, és ell qui acabarà dient: “bé, és que jo abans...”. L’empatia és un art que requereix temps i molt sovint és el que no tenim.

- Abans ho has anomenat, per què es parla tant de l’empatia avui en dia?
Suposo que és perquè hi ha moltes solituds contigües. Jo sóc molt visual, abans quan era menuda, ara tinc 57 anys, hi havia espais compartits on la família tenia temps per parlar i comunicar-se. Les cuines han estat espais de comunió, la iaia desgranava els pèsols mentre tu feies els deures, després venia el pare de treballar, s’asseia i es feia la pipa. Ara és: “a l’habitació a treballar!”. Cadascú té el seu espai de solitud i la comunicació no bidireccional. D’aquesta manera no podem comparar ni fer un procés compartit.

- Hauríem de retornar als temps d’abans en aquest sentit?
Hauríem de recuperar tot allò que ens hem deixat perdre i que fomenta una felicitat que està al nostre abast.

- A l’inici de ‘Si tu m’escoltes’ cites una frase de Dickens: “Cada fracàs ens ensenya alguna cosa que necessitàvem aprendre”. Les pèrdues també poden ser guanys?
Si no és així el que fem és desaprofitar ocasions molt valuoses perquè hi ha moltes pèrdues que no podem obviar. Cada període de la vida té les seves pèrdues, en el cas de John Cavage és la feina, però pots perdre la salut, un amor, la vida d’algú que estimes molt o la d’un mateix. Si aquestes pèrdues no les transformem en aprenentatges o reflexions, seran gratuïtes.

- Passant-hi de puntetes, si ens fixem en el context polític actual, ha faltat empatia a les dues parts?
Segurament. El que passa és que aquesta situació ara ja és una qüestió que el poder més gran no té cap tipus de sensibilitat. Sí que és cert que nosaltres, els que no podem decidir res més que obrar en conseqüència d’acord amb allò que creiem, hem de practicar molt l’empatia amb els nostres veïns per no crear enemistats. Segur que parlant i traient-nos capes, en el fons no som tan diferents. Cada vegada que tenim un fracàs sentimental diem: “no ho entenc”. Aquest “no entendre” és el que et trenca per dins. Potser després no estem d’acord, però t’has apropat a la seva realitat. Això és un acte d’amor.

- Es treballa poc la intel·ligència emocional?
Es treballa molt poc des de tots els àmbits. Jo penso que si no s’aprèn des de l’alegria, no s’aprèn, es construeix. L’aprenentatge ha de ser des de l’emoció. Els grans professionals de l’ensenyament sempre són aquells que fan créixer amb el nen les ganes de saber i d’escoltar. Aquelles mestres o àvies que al pronunciar “hi havia una vegada” desperten als nens, és la màgia de la comunicació. Això ho hem perdut, les àvies estan a les residències i els pares tenen poc temps perquè treballen. A més, el temps que tenim és de molt mala qualitat perquè estem cansats. I a les escoles ens deixem emportar per programes que no tenen res a veure amb les necessitats reals.

- I per on es comença?
Comença per poder escoltar, compartir sensacions, perdre la por a emocionar-nos i que l’altre sàpiga que no és un fluix si et diu “t’estimo”, que el rosa no és un color de nenes... A vegades és complicat...

- Per què?
Amb la situació política actual de la qual parlàvem, aquells mestres que s’han atrevit a arribar a l’escola i parlar de l’1 d’octubre han acabat denunciats. Els nens es van trobar amb realitats molt fragants de por, de plors... No cal prendre partit, però podem parlar-ne? No estem tan lluny l’escola de la realitat.

- Fixem-nos en ‘Si tu m’escoltes’, és una novel·la que explica com un comercial ha de tornar a començar després de quedar-se sense feina, és un context força real actualment…
Aquí és on està la gràcia, que ens puguem sentir identificats. El que passa és que la vàlua de John Cavage no estava en ell, sinó en tot el que l’envoltava. És la típica família del somni americà: un home guapo, amb un cotxe que val una milionada, una bona feina, una dona preciosa... Però de sobte la vida l’atura per la feina. Quan cauen les barres sobre els quals et recolzes i estàs exposat a tot, pots canviar la manera de mirar les coses. És una oportunitat perquè de seguretats n’hi ha molt poques.

- Acabem pel principi, per què vas escollir l’empatia?
Perquè com a persona, com a mare i com a mestra, sempre l’he posat en un rànquing molt alt. Penso que no hem de compartir-ho tot, però sí que hem de ser capaços d’entendre’ns. A mesura que ens fem grans per exemple, dius: “ara entenc a la meva mare”. Mentre fas aquesta associació, vas creixent com a persona.

- Què ens pots avançar del llibre que estàs acabant i que es presentarà a l’octubre?
És un llibre que parla d’un personatge històric, un home, que se situa al segle XIX. Buscant, vaig trobar un personatge relacionat amb la meva feina professional. Jo treballo amb persones especials, alguns els hi diuen deficients, però em molesta perquè tenen una sensibilitat diferent. He volgut fer una part experimental, posant-me al lloc del personatge i redimensionar-la.

També et pot interessar