Jump to navigation
- Després de cursar estudis literaris a la Universitat de Barcelona, decideixes tornar al Priorat. Com dius al llibre, decideixes quedar-te a casa. Va ser difícil prendre aquesta decisió?Acabo la carrera i em trobo en aquell moment de decidir si faig un màster o busco feina. Tampoc hi havia cap ofici que em cridés l'atenció i que estigués relacionat amb els meus estudis, ni tenia a Barcelona un entorn social que m'atrapés gaire. Vaig veure que no tenia cap pla de futur a la ciutat i que la vida hi era molt cara i no m'acabava de convèncer. Així que vaig decidir tornar al Priorat. Va ser una mica difícil pel fet de tornar sense saber què fer i perquè, de vegades, tornar a casa sembla que estigui mal vist. Un cop fas el camí cap a la ciutat i tens uns estudis, sembla que hagis de fer la teva vida allà. Però un cop prenc la decisió després d'uns mesos d'anar amunt i avall, em va permetre relaxar-me una mica. Vaig pensar, bé, ara ja soc aquí, ara, a veure què passa.
- El que va passar és que vas decidir ser pagesa, continuar amb l’ofici i els trossos familiars. Dius que ho fas perquè t’agrada, perquè vols, però també perquè és una opció política. Com es fa política a través de la pagesia?Quan vaig tornar, no em vaig posar a treballar directament al tros, vaig estar un any fent feines relacionades amb la cultura, però arriba un moment que decideixo fer el pas. A casa meva som de família pagesa i hi ha un moment en què has d'agafar el relleu. Els pares es fan grans i has de decidir què fer amb les terres. Tant de bo ho hagués pogut decidir al cap de vint anys, per tenir més experiència i més caixa! Això de l'opció política que comento és perquè ja sabem com està el món, que se'n va a la merda: tenim canvi climàtic, l'estem explotant entre tots i, socialment, no es pot viure enlloc. Tinc la sensació que ho sabem molt, que hi ha gent que té la sensibilitat d'adonar-se'n, que dediquem molts esforços a pensar com frenar el despoblament i l'abandonament del tros, o, fins i tot, quina agricultura ens agradaria fer i tenir. Crec que ho sabem, però hi ha molta feina a fer en aquest sentit. La meva opció de fer política és agafar aquests coneixements teòrics i baixar-los a la terra, fins al nivell més baix. El sector primari sempre s'ha vist una mica malament, però justament per això, a partir d'aquesta feina, cal fer activisme polític.
- Potser s'ha vist malament, però aquest sector primari és bàsic, essencial...És l'elemental, clar. També crec que la manera de veure l'agricultura ha canviat durant les últimes dècades, però igualment continua sent la baula de la cadena més desprotegida, tot i ser la feina més bàsica. És un doble joc.
- Al llibre, escrius una frase que, en llegir-la, la vaig subratllar: “Plantar és un començament i replantar una continuació, i no és fàcil discernir què és què.” Parles dels ceps, però si aquesta frase també parlés de tu, com et sents amb la teva decisió de tornar a l’ofici familiar: creus que has plantat o has replantat?Vindria a ser una mica aquest joc. Al final, no descobreixo res i soc una persona més que decideix continuar amb aquesta feina. La diferència en aquest cas, crec que és que, a vegades, et tocava per obligació, a causa de determinades situacions econòmiques, i jo ho he triat des de la voluntat. Potser les generacions que m'han precedit ho tenien més fàcil per quedar-se o per tindre una vida més estable. Una de les coses que més em feia patir d'aquest llibre és que jo no sé on seré d'aquí a un any o d'aquí tres. Potser em quedo al tros i venen anys de sequera o no puc aguantar l'empresa.
- Per reafirmar la decisió de tornar al Priorat, comences un diari fotogràfic. Què buscaves, més enllà d’aquesta reafirmació, amb aquestes captures que fas cada dia i que comparteixes a les xarxes?Això ho vaig començar com una afició sense cap pretensió. Va ser una idea que va anar evolucionant a mesura que passaven els mesos. Era més com un joc més personal, que no pas un projecte artístic o vital. Però suposo que en aquell moment de tornar i des d'aquell sentiment de pèrdua, vaig decidir fer fotos. Vaig tornar al Priorat l'1 de juny del 2017. Va ser el primer dia que, oficialment, ja no tenia les claus del pis de Barcelona. Per tant, ja no tenia on tornar si no era aquí. Llavors, decideixo fer una foto cada dia. És una manera d'obligar-me a mirar sempre alguna cosa d'una manera diferent. Quan estàs en un poble tan petit, en un ambient també tan petit, sembla que sempre vegis el mateix i pot ser asfixiant. En canvi, suposo que el fet de fer cada dia una foto i de compartir-la hi havia la necessitat de buscar una cosa diferent. Va ser un gran aprenentatge. M'obligava a fer aquest exercici, de vegades sense saber massa per quina raó feia una foto en concret, però després la mirava i hi anava veient coses diferents. Va ser com fer-me un mapa d'imatges.
- Dius que la teva realitat és heretada i que és més un fet comunitari que individual, per això no t’agrada presentar-te com a pagesa...Jo he escrit aquest llibre i sembla que tot el que hi escric ho digui només jo. Les dic, però n'hi ha d'altres que no són pensaments només meus, són compartits a partir de tot el que he après a casa, com ara consells i maneres d'entendre el món. Són coses molt col·lectives, en aquest cas perquè a casa meva la unitat familiar és també la de treball. I aquests coneixements que em transmeten, a la meva família també li han arribat per alguna altra banda. És saviesa i educació que es transmet de generació en generació per transmissió oral. En aquest sentit, la pagesia forma part d'un col·lectiu que ha anat aguantant amb el pas dels anys. I això forma part de la seva màgia.
- Llavors, com et definiries?És complicat. Em costa definir-me com a pagesa encara. Tot i aquests dos últims anys m'hi he posat més seriosament i vulguis o no, fas un canvi. Adaptes la paperassa al teu nom, comences a dominar els números... I tota la vida he anat al tros, però ara hi ha feines que les faig més que abans i durant tot l'any. La manera que vaig trobar de presentar-me al llibre va ser “de la Figuera, del Priorat i de família pagesa”. I una mica ja és això. Els meus estudis no em defineixen. Vaig fer estudis literaris i els que els hem cursat tampoc tenim un nom que ens defineixi. Tampoc soc filòloga ni fotògrafa, però soc una mica de tot.
- Al llibre també expliques la realitat pagesa al Priorat. Què t’ha xocat d’aquesta realitat que comporta tants sacrificis i un retorn, almenys material, tan minso en molts sentits?Ja sabem tots com va la pagesia, però m'agrada remarcar que jo només parlo d'allò que conec i que, segurament, és molt diferent la pagesia del Priorat a la del Pirineu o, fins i tot, a la de la Ribera d'Ebre. I, per altra banda, dins del Priorat també és molt diferent la Figuera de Gratallops o d'Escaladei. Però m'ha xocat que quan tens els números al davant després d'enganxar un parell d'anys com els que portem, que han estat nefastos, continues i defenses l'ofici amb totes les ganes, però també et sorprèn que sigui així, per molt que t'avisin. I després, les traves que posa l'administració, la burocràcia, que és un pou sense fons. Quan t'hi trobes, de vegades penses que donaria per fer-ne un espectacle de monòlegs o d'acudits tristos.
- Reconeixes que parlar d’agricultura en termes de rendiment econòmic, fa que s’escapin altres àmbits que hi estan connectats i són cabdals, com ara la biodiversitat, l’afectació del canvi climàtic, l’equilibri...Exacte. Al Priorat, és impossible una agricultura competitiva pel que fa a quantitats produïdes, ja que l'orografia és complicada. Per tant, ja estem una mica expulsats d'aquest món, que l'has de tecnificar. Què aporta que tinguem aquí uns pagesos que mai faran els mateixos rendiments que en altres llocs on tenen més aigua i més bon clima? Alhora, però, un bancal llaurat t'estalvia un munt de diners en feines d'extinció d'incendis i en tasques de recuperar biodiversitat perduda. El fet que defensem aquest paisatge de mosaic que tenim, amb els seus conreus i els seus marges, també fa que propiciem aquesta biodiversitat. Aquest tipus de paisatge treballat et permet tenir una altra fauna. I totes les bèsties es relacionen amb tu i amb la teva agricultura perquè també hem de valorar quin paisatge tenim. De vegades, sembla que veure hectàrees i hectàrees de fruiters florits en un moment determinat de l'any és molt bonic, però això també t'ensenya quin tipus d'agricultura hi ha al darrere. Així que un paisatge com el d'aquí també t'està dient coses.
- També et parla de l’arrelament que el pagès té amb la terra. Creus que tu també has arrelat així?Crec que estic bastant arrelada. Hi ha l'arrelament més social, però també l'arrelament del contacte amb la terra. El social a vegades potser és una tria, un conflicte sobre si et vols quedar al poble o no, si hi pots fer la teva vida com vols o si et veuen com un foraster. En aquest cas, jo crec que m'hi he situat bastant bé. I amb la terra crec que m'hi he arrelat bastant. Potser és un arrelament que, com les arrels que van creixent any rere any, encara es va fent. Però ara m'hi sento molt bé, molt còmoda i veig que ho necessito bastant per viure, per estar tranquil·la. Quan fa dies que no vaig al tros, encara que sigui per fer-hi alguna fotesa, em sento malament.
- Una sentència: “La pagesia que he conegut i de la qual formo part té els dies comptats”. Això et fa replantejar la teva decisió de tornar al tros o et desperta encara més compromís?Això fa que trobi el sentit de ser-hi, però també, sent realista, que el futur pinta negre i que segurament no podré tenir una vida com la que han tingut les generacions passades. Visc una mica pensant que dia passat, dia que ja tenim al sac. El que vindrà, ningú no ho ha vist. Al final, tinc trenta anys, veig que el poble no creix, està estancat en població, que els pagesos són grans i estan a punt de jubilar-se o treballen jubilats perquè al darrere no ve ningú. Per molt compromís que tinguis, un fet d'aquests pot fer resistir una xarxa que tinguis al costat de gent que també treballi en el mateix sector i et pugui ajudar? No ho sé.
- En tot cas, assegures que no podries treballar al tros si no fos ple de bellesa. Aquesta és la part més romàntica de l’ofici veient que totes les altres en tenen ben poc, de romanticisme?No sé si l'adjectiu és romàntic o no, però per a mi és un punt a favor. Potser hi ha gent que no ho sap veure o li és igual, o a qui els fa un bé i no en són conscients. Per a mi, és un dels punts més forts poder treballar enmig de la natura, perquè n'ets un element més. No hi ha una superioritat de l'ésser humà vers aquesta natura i tampoc estàs empresonat vivint enmig del ciment. De vegades, quan parlem de pagesia, ens dediquem a parlar del que és negatiu, i això és una de les parts positives, compensa totes les altres problemàtiques.
- Al final, dius que penses que la decisió de quedar-te al tros no l’hauries pres si no haguessis tingut l’oportunitat de marxar i tornar. Amb la perspectiva dels anys que fa des que vas tornar, prendries la mateixa decisió?Ara mateix, diria que sí. Estic contenta del camí fet. Necessites marxar, agafar aire i veure món, per buscar i fer el teu camí, i per tenir l'oportunitat de fer altres coses, però estic molt contenta d'haver tornat i d'haver pres aquesta decisió de quedar-me al tros. Haver tornat també m'ha permès redescobrir una comarca i uns aspectes de la vida rural d'aquest tros de món nostre que abans de marxar desconeixia.
- Com encares el futur?Em falta segurament una visió més empresarial per saber cap on anar i apostar-hi fort, però el futur... Qui l'ha vist venir? Crec que visc una mica a l'expectativa perquè fa uns anys tampoc m'imaginava ser aquí, ni haver escrit aquest llibre ni estar fent entrevistes. Tant de bo puguem continuar dedicant-nos a la pagesia i que cadascú pugui ser en el tros de món que vulgui. No és com em veig jo a mode individual, sinó més com a col·lectiu. Si jo puc ser aquí, des d'aquí puc ser i puc continuar aquest ofici que em fa feliç.
Web Vibop Edicions X Júlia Viejobueno
