Jump to navigation
- Et quedes amb infermeria o periodisme?A mi no m’agrada escollir. Jo penso que la gent pot fer dues coses. Ara bé, si realment em diguessin blanc o negre, diria infermeria.
- Ho enyores?Molt.
- Què enyores més?Jo és que era molt petita i ja tenia la dèria que volia ser metge. Volia ser infermera. La necessitat d’ajudar als altres, bàsicament. Enyoro això. És una mena de malaltia. De totes maneres, vaig agafar periodisme perquè penso que, en el fons, també pots ajudar. Tot i que ara renego molt del periodisme, pels moments que estem vivint. Són dues maneres d’ajudar: una és física i l’altra, metafísica.
- Ara estàs estudiant criminologia, què t’ha motivat a fer-ho?Podria fer criminologia, humanístiques, filosofia, psicologia, podria fer moltes coses… Què m’ha motivat? Necessito estudiar i demostrar-me constantment que el meu cervell funciona. És la necessitat d’aprendre coses noves i de poder-les aplicar. Estudiar sempre ha sigut una de les meves dèries. Penso que qualsevol cosa que estudiïs, sigui amb una fi professional o no, sempre t’aporta coneixement i riquesa.
- Creus que s’aprèn amb els mitjans de comunicació?Sóc molt crítica amb els mitjans de comunicació. Quan tens un amo i et deus, per desgràcia, la gent, ja no dic que digui mentides, però sí que descontextualitza les notícies. O treus una sola frase i la col·loques a un altre lloc. El periodisme era el cinquè poder i continua sent-ho. No sé si aprenc o no, ara penso que més aviat fan mal. Tal com està el pati.
- Si parlem d’imparcialitat, se segueix?Jo penso que no. Bé, nosaltres, penso que tenim la sort de tenir mitjans bastant lliberals, comparat amb el que veus. O més lliures, perquè quan dius ‘lliberal’ ho associes a un corrent polític i tampoc és correcte, no? La resta, d’imparcials, crec que no. Tinc una amiga a Espanya... A Espanya? A Madrid (riu).
- Això ja s’ha definit una mica...Sí. Bé, jo ho he fet sempre això de separar, però vull dir que ara ja està més clar. L’altre dia m’ho estava explicant i em deia: "És terrible. Aquí les informacions que arriben són des de manipular les fotos..." És que no cal manipular les fotos, només cal retallar-les una mica i els milions (de persones) es converteixen en 300. Vull dir que no costa res. Imparcial, res de res.
Pla detall de l’ordinador portàtil de l’Angelina. Foto: Anna Vila
- Dimarts passat, 16 d’octubre, va fer un any de l’empresonament dels Jordis. Veus algun canvi o solució de la situació en un futur immediat?No sé si tenen alguna carta molt ben lligada i amagada, però com que la majoria de coses, de moment, encara depenen d’Espanya, no veig un canvi ràpid, ni de bon tros. Suposo que en algun moment Europa haurà d’actuar... Ara, si parlem del PSOE, de Sánchez, si el meu pare fos viu, que ell era socialista, se’n faria creus. S’ha de ser coherent, no es pot dir que ets republicà i després enviar una moció del Parlament de Catalunya, reprovant la monarquia, al Constitucional.
- Tornant a la teva trajectòria professional i personal, destacaries algun moment que t’ha fet ser com ets ara?Els nens, un dia m’ho va dir la meva filla, aprenen del dia a dia. Jo sóc com sóc perquè els meus pares eren com eren. El meu pare era una persona que sempre estava a punt per ajudar.
- Així et van marcar els teus pares.Ells i els meus amics. A mi, l’esforç dels catalans, me’l van ensenyar des de petita. Però no matxucant-me.
- I això ho vols inculcar als teus fills?Sí, però els meus pares no m’ho van inculcar!
- Però tu ho vas veure a casa.I veig que les meves dues filles ho han vist. A les meves filles, no els falta temps perquè algú els hi demani ajuda. No és un problema de guanyar diners, és un problema de realització personal.
- La història es repeteix.Sí. Un dia ho parlava amb la meva filla gran i em va dir: "Mama, som com som perquè és el que hem mamat". Són esponges i absorbeixen el que els interessa.
Angelina Salut durant l'entrevista. Foto: Anna Vila
- Què visualitzes al teu futur?Jo aquesta gent que té el xicot i el futur ideal, no. No sé què vol dir això. Ser feliç i intentar fer feliços al màxim de gent possible, això és el que vull.
- I al futur de Catalunya?El que voldria o el que veig?
- Les dues coses.Ara ve una època dura. Les coses han de canviar per bolets, però no sé com, perquè tenim una paret dura davant.
- I el que voldries?Ser independents i tenir un govern menys burocràtic, menys paperassa i més eficaç. I que el govern s’adoni que està al servei del poble i no al revés.
- No és una utopia?És una progressió i ara ja no es pot tirar enrere res. Els polítics es pensen que hem d’acatar les seves ordres i haurien d’aprendre que els hem votat nosaltres, els estem pagant nosaltres i ells estan per facilitar-nos la vida.
