Els catalans i Llatinoamèrica (s. XIX i XX). Viatges, exilis i teories

L’intercanvi cultural entre catalans i Llatinoamèrica ha estat possible gràcies al moviment de persones de banda a banda de l’Atlàntic, ja sigui temporal i amb retorn previst (viatges), amb retorn poc previsible (exilis) o sense retorn (migracions). Els textos que en deriven giren entorn del propi desplaçament, de les experiències que s’hi associen i del contacte intercultural en general. Relats de viatge, diaris personals i altres escrits factuals, com ara textos ficcionals narratius, dramàtics o lírics, no només deixen entreveure l’impacte social entre els dos mons, sinó també l’estètic (teories literàries).

La intensificació dels intercanvis catalanoamericans es constata a partir del segle XIX arran de l’assentament progressiu de l’emigració catalana de resultes del reglament del lliure comerç amb Amèrica (1778) promulgat per Carles III. Durant el vuit-cents, la literatura catalana d’Amèrica comença a articular un discurs autònom que, tot i seguir els models vigents de la pàtria d’origen, també queda vinculat al sistema cultural de la nova pàtria. El segle XIX també serà el d’estades a Barcelona de personalitats llatinoamericanes de primer ordre com Rubén Darío, el del catalanisme polític a la Cuba colonial, el de l’inici de la premsa catalana a Buenos Aires, i el del pes d’alguns  catalans en la vida intel·lectual americana (Santiago Rusiñol, Pompeu Gener, Eugeni d’Ors).

A partir del 1939, a causa de l’exili republicà a Llatinoamèrica, es dóna la segona onada d’intercanvi, d’importància major. Els exiliats foren acollits, principalment, a Mèxic, seguit de Xile i la República Dominicana. En aquesta segona època, la literatura catalana a Amèrica inicia el seu moment de màxima esplendor, gràcies a l’esforç de les plataformes creades pels escriptors catalans de la diàspora (Josep Carner, Pere Calders, Lluís Ferran de Pol, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca): es potencia la xarxa de centres catalans, s’incrementa la seva activitat, es creen noves revistes, es renoven els models literaris i emergeix una imponent xarxa editorial.

La investigació sobre la presència catalana a Llatinoamèrica va agafar una especial embranzida amb les activitats al voltant del cinquè centenari del viatge colombí, que va generar, també, una significativa implicació institucional de la Generalitat de Catalunya. Fins aleshores, l’enfocament de la recerca s’havia dirigit sobretot al fenomen de la literatura d’exili, i sobretot amb vista a la seva crucial importància per a la continuació de la cultura catalana de postguerra; n’és el senyal més visible La literatura catalana a l’exili (1976), d’Albert Manent.

Als anys 90, però, s’aborda el contacte catalanoamericà de manera més global, sistemàtica i des dels seus inicis. Aquí caldria recordar, en primer lloc, els cinc volums del Diccionari dels catalans d’Amèrica (1992-1993) i el volum representatiu Les Amèriques i Catalunya. Cinc segles de presència catalana (1992). En aquest mateix context, també van arrencar les Jornades d’Estudis Catalano-Americans (1984-1993), amb cinc volums d’actes publicats, el darrer dels quals, a cura de Joaquim Molas (1997), recull les contribucions sobre l’àmbit cultural.

I entre d’altres senyals d’institucionalització en aquest sentit, caldria destacar el I Congrés Catalunya-Amèrica (2004) ―organitzat per la Casa Catalunya-Amèrica de Barcelona―, els Casals catalans americans de llarga història, l’establiment de lectorats de català a Llatinoamèrica, i la fundació de centres de recerca a Jalisco (Mèxic) i Cuba, que ha culminat en la creació de l’Associació de Catalanistes de l’Amèrica Llatina (ACAL).

El que des d’aquí volem recomanar és la lectura del recull d’articles Els catalans i Llatinoamèrica (s. XIX i XX). Viatges, exilis i teories, editat per Corinna Albert, Roger Friedlin i Imma Martí Esteve (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2017). Es podria dir que cadascuna de les cinc seccions que conformen aquest volum reflecteix un nucli d’investigació: la literatura de viatges, la literatura d’exili, la premsa i el món editorial, la història de la traducció i, per últim, els fenòmens relacionats amb les teories literàries.

Una contribució per part d’estudiosos de la literatura catalana de primer ordre. En aquests moments, l’objectiu de la recerca catalanoamericana hauria de continuar essent, en primer lloc, un treball de base: per a molts autors, i a vegades de primera fila, encara cal establir trajectòries i corpus textuals ―aquest volum en demostra la necessitat, ja que, com veureu, hi havia llacunes en casos tan importants com Josep Carner o Josep Pla. En segona instància, caldria continuar amb l’anàlisi textual, sigui en els seus aspectes estètics generals o en els més específicament vinculats amb desplaçaments i contactes. I, en un tercer pas, caldria que la investigació catalanoamericana s’obrís més a la incorporació de les teories culturals, postcolonials en general, però sobretot llatinoamericanes, que reflexionen, en gran part, sobre el fet intercultural.

Fins ara, aquest importantíssim flux de teories no s’ha integrat del tot a la recerca, i el present volum no pot fer més que donar-ne unes petites mostres, per bé que tenen el mèrit de fressar el camí!

Núria León