Foto: 

CEDIDA

Marta Sitjà: "Es pressuposa que el teatre de carrer és menys important que el que passa dins el teatre"

Street Arts Manifesto és una col·lisió de professionals de les arts al carrer unides per la transformació social
Anna Vilamú Bosch
,
17/08/2020
Espectacles
"Professionals que reivindiquem les arts de carrer a través del nostre manifest." Així es presenta Street Arts Manifesto a les xarxes socials. Una col·lisió de persones que davant la situació actual prenen partit i sobretot creen un posicionament respecte a les arts de carrer en forma de Manifest i d'acció que va tenir lloc simultàniament en diverses zones de la geografia internacional. Parlem amb la Marta Sitjà (Manlleu, 1980), artista i part del grup còmplice del manifest, encarregada de buscar col·laboracions i adhesions arreu de l'estat, perquè ens expliqui una mica sobre el que s'està coent.

- Com s'inicia Street Arts Manifesto?
Això surt de Money for Free, una companyia de Barcelona en la qual hi ha el Sergi Estebanell. Ells impulsen l'inici de tot plegat. El Sergi es va posar en contacte amb molta gent, entre la qual jo, per tal de crear el grup inicial per a la creació del Manifest. Després de treballar en la seva redacció i d'organitzar-nos vam començar a passar-lo a tot d'artistes que pensàvem que podien estar interessades a adherir-se. Per a després ja si, pensar a presentar-lo públicament a través d'una acció de carrer.

 

Imatge de l'acció realitzada a Barcelona | Foto: Street Arts Manifesto

- La necessitat d'escriure el Manifest i posicionar-se però, té lloc durant una situació política, social, econòmica i cultural excepcional. Enmig d'una pandèmia. El que reivindiqueu ja s'intuïa abans d'aquest fet i això ha estat la gota que ha fet vessar el got o bé tot plegat ha nascut des de la novetat, com a resposta davant d'un nou paradigma?
Una mica les dues coses. El que el Manifest posa sobre la taula són qüestions que d'alguna forma ja s'intueixen de fa temps. Per altra banda des del meu punt de vista però, la situació actual ho ha "facilitat". En general anem cadascú a la seva intentant sobreviure en un context com el del teatre de carrer. Perquè no és fàcil i necessitem dedicar gran part de la nostra energia a "anar tirant" i moltes vegades crear aquest tipus d'iniciatives des de la col·lectivitat resulta molt difícil. La situació actual que "ha parat el món de sobte" ens ha fet adonar clarament a les artistes que no tenim res. No hi ha una base forta a on sostenir-nos, unes polítiques culturals reals que ens donin suport, i això evidentment és quelcom que ve del passat.

- I a què creus que es deu que no existeixin aquestes polítiques culturals?
Perquè no es valora la nostra feina. Educacionalment per exemple, no es valora el que estem fent. El públic no ens necessita, és més, ha passat a Catalunya de veure manifestants dient "No volem cultura, volem sanitat" i això és molt perillós. Fa l'efecte que no fem falta, i això és el que precisament hem intentat desmentir a través del Manifest. Reivindicar i explicar el perquè sí que ho som. L'art en l'espai públic és important, ja no només per fer la vida més agradable a les persones, sinó també per pujar-los l'ànim i per ajudar a gent que està sola. De fet, Pallassos Sense Fronteres o els Pallassos d'Hospital en són exemples claríssims. El teatre en l'espai públic fa i faria la vida més bonica.


Imatge de l'acció realitzada a Tarragona | Foto: Street Arts Manifesto

- No se'ns ha ensenyat a valorar les professionals de la cultura i la cultura en si de la mateixa manera que valorem altres sectors.
És una roda. Caldria que des de l'educació es treballés de veritat l'expressió artística i els seus llenguatges, i que se'ns valorés socialment. Perquè com deies, avui dia tothom té molt clar que cal "salvar" per exemple les botigues petites, o que cal obrir les fàbriques perquè si no, no tenim sous. Una persona que instal·la aires condicionats, o arregla aixetes pot treballar i en canvi nosaltres no? No es veu que sigui una professió necessària. Tenen claríssim que les Festes Majors no cal que es facin enguany. I totes les persones que vivim d'això? No som considerades realment com a professionals, no hi ha tampoc una estructura jurídica que ens empari amb les nostres particularitats com a sector. A vegades fins i tot sembla que estem creant i vinculant-nos al carrer perquè "no podem fer-ho a un teatre" i no és així. Existeix a més, dins el context cultural una espècie de jerarquització que pressuposa que el que passa al carrer és menys important que el que passa dins el teatre.

- El carrer en realitat és un lloc molt més polititzat; amb moltes més tensions ja de per si.
No és tan elitista, d'alguna forma és accessible per a tothom. Qualsevol és potencialment públic d'allò que està passant, i a més és un espai que t'hi quedes si et vols quedar. Si no marxes. Això el converteix en un espai de creació difícil!

- Precisament al carrer és on es va fer un esdeveniment simultani a diversos llocs del món per donar a conèixer el Manifest. Com va anar, què va ser?
La idea era sortir al carrer i dir: "Som aquí". Estem disposades a fer coses, a què ens contracteu, a ajudar. I va ser molt bonic que tingués tan bona acollida i que es duguessin a terme accions a tants llocs del món. Penso que el fet de sortir al carrer en si, en la situació que vivim, suposava també un gest de dir: "Ei, podem fer la nostra feina de forma segura, adaptada a les distàncies de seguretat i a l'ús de mascareta". En realitat, tant l'acció en si com el Manifest els hem plantejat en tot moment des d'un punt de vista molt positiu i constructiu.

 

- És esperançador veure el ressò internacional que va tenir l'acció mirant al mapa on van succeir les activacions. És possible però crear un teixit que "funcioni" a una escala tant macro?
Ara per ara el vincle entre les persones que han col·laborat amb la creació del Manifest i amb la seva difusió no s'ha materialitzat en forma de plataforma associativa ni res, però realment existeixen associacions internacionals d'art de Carrer i de Circ que funcionen. La Federació Internacional d'Artistes de Carrer, o Patea, que és l'Associació Estatal d'Arts de Carrer. És possible i a més és necessari. Perquè l'intercanvi d'informació és bo i donar-nos mútuament pistes per millorar la situació de les artistes de carrer arreu del món fa molta falta. StreetArtManifesto però, sí que ha estat un "boom" que ha succeït mentre estàvem totes tancades a casa i per tant, podíem dedicar molt temps i energia a la proposta. Ara que a poc a poc es va tornant a engegar l'engranatge costa molt més poder-li deixar espai dins la teva vida a l'activisme, que per altra banda és tan necessari. I és fàcil perdre'l de vista pel que deia abans, per la necessitat d'anar tirant endavant cadascú per si mateixa.

- I doncs, ara què?
No hi ha res previst de moment. Però tinc la sensació que valorant el que ha suposat fins ara aquesta mobilització de persones aixoplugades sota una mateixa finalitat, de moment veig que ha creat grups i teixit vincles. I això és molt important. De sobte et trobes que allà on treballes hi ha més artistes de carrer que potser ni coneixies i que tenen ganes de fer coses. Ja veurem què passa!

Més informació: 

A