Jump to navigation
Els gossos ja borden d’emoció: saben què els espera. Va fent-los entrar al remolc, que té tres nivells i fa tres metres per dos; amb el seu pare hi ha dormit diverses vegades. Quan ja hi són tots, arrenca el 4x4 i emprèn el trajecte fins als ventiladors. En baixar del cotxe, els lladrucs ja són continus, d’absoluta adrenalina. Com més fred, millor. Com més ràpid, més feliços: la felicitat és uns gossos corrent, amb el vent de cara i sense mirar endarrere.- Jo era entrenador de tenis, fins que vaig pujar a una moto i vaig començar amb el motocròs.Kiko mira el cafè, el remena amb la cullera. Després, s’ho repensa i no beu.- Però vaig passar tres anys per quiròfans amb diversos problemes, un d’ells, al genoll. El metge em va dir que potser no podria doblegar la cama, que fes bicicleta o natació. Així que vaig pujar a Mont Caro vuit o nou vegades amb bicicleta i vaig començar a nadar. Vaig veure que el triatló era més saludable que la moto... De fet, vaig ser el primer ebrenc en fer l’Ironman de Lanzarote, l’any 1994.- I com vas començar amb el múixing i els gossos? Aixeca la vista; el seu somriure de trapella sense rastre de caducitat.- Va ser l’estiu del 2004. Jo anava de Rasquera al Perelló en bicicleta, i a mig camí, em vaig trobar amb un husky que estava perdut i en un estat terrible. Al principi vaig dubtar, però li vaig veure cara de “bonachón”. Li vaig donar de beure aigua i em va començar a seguir. Vaig trucar la meua dona i li vaig dir: “vine’m a buscar, que he punxat”.- I te’l vas quedar?- Sí, ens el vam emportar. Vam buscar els propietaris, en va, i vam portar-lo al veterinari. Es va recuperar de tot i li vaig posar de nom Tro. Prompte vaig veure que el gos corria. Me’l lligava al cinturó de musculació i sortíem a córrer per la platja de l’Arenal de l’Ampolla. I llavors, el vaig lligar a la bici. I el gos empenyia i empenyia...- Aleshores, tot va vindre per aquest husky perdut...?- Aquell mateix desembre vam fer la travessia dels Monegros. I vam quedar segons.- Però abans ja havies sentit a parlar del múixing, dels trineus...?- Abans de Tro? No.- No?- Ni idea. Kiko no sap xiular, així que els va cridant d’un en un pel nom. Els gossos corren, tornen, salten, el llepen. Va col·locant-los l’arnès, lligant-los a la corda que tiba davant del quad. En entrenar en terra i no en neu, només pot col·locar màxim vuit gossos: perquè amb ell frenant i amb les rodes del quad derrapant encara serien capaços d’arrossegar-lo. És la gràcia: el gos no frena, és el múixer. D’aquí com d’important és entrenar també la comunicació amb ells. “Gi” és dreta, “Ha” és esquerra, “Bec”, mitja volta. Algunes vegades ha de baixar del quad perquè un dels gossos s’ha enredat una pota amb la corda i els altres no han esperat i s’ha hagut de llençar en planxa al quad a l’últim moment.En teoria els mascles són més potents i les femelles, més obedients i ràpides. Però la veritat és que elles estan igual de boges per córrer i borden sense parar. L’entrenament d’un gos no és tan diferent del d’una persona, tot i que amb els ritmes més avançats: entrena més ràpid, però també es desentrena abans.Els col·loca en funció del seu criteri. Hi ha de mal avinguts, alguns van millor a la dreta, altres a l’esquerra... Els del mig funcionen com acaçant al de davant, així que el líder ha de ser extremadament ràpid. Posa a Drac. Drac és un gos molt especial. Ja té deu anys, però és el millor que ha tingut mai i deu ser el gos espanyol que té més títols. Ona era la segona husky que va tindre i va morir l’any passat. No en té més de huskys, tret de Tro, que ja comença a ser vell. Va adonar-se que la mescla de caçador i de gos nòrdic era ideal.Els gossos comencen a contagiar-li l’eufòria per sortir. No hi ha mai un entrenament igual a un altre, fins i tot la climatologia o el pas fortuït d’un porc senglar altera la quotidianitat. A vegades es pregunta què és exactament el que l’empeny a aixecar-se cinc cops a la setmana a les 4 del matí i a córrer pel Coll de l’Alba, tot a fosques, sol, darrere de vuit gossos.- Tro s’escapa sovint. Cada cop que el veí se’l troba a casa seua, m’envia pel Whatsapp una foto com a prova. Un cop li va matar dues cabres. I una vegada es va escapar i va arribar a l’altra punta de Tortosa. Se’l van trobar enmig de l’escola del Temple, a les cinc de la tarda. Tots els xiquets i pares fent-li festes i ell, feliç.Kiko obre el mòbil, busca imatges del husky i en troba d’altres interessants.- Mira. El meu handler és el meu pare. M’acompanya a absolutament totes les curses. És un entusiasta, sempre té a punt la maleta per marxar, i m’ajuda moltíssim amb tots els preparatius. Has d’entendre que per al múixing necessites una infraestructura enorme: el remolc, el quad, la petita caravana. Mira, mira aquesta foto, aquí està la caravana, i això és el remolc... Una vegada, a l’última corba del coll de l’Alba vaig tindre un ensurt. Una mica més i els gossos prenen mal. Es va partir la barra del remolc. I a les cinc del matí, a qui truques? Això és el que fa ràbia. Quan es trenca la barra del remolc, quan no puc marxar més dies abans per entrenar a la neu.... Factors que no depenen ni de mi, ni dels gossos. Al principi ho portava molt malament.- I què prefereixes, terra o neu? Kiko no dubta, i torna a somriure.- Neu. Sempre. La neu té alguna cosa especial, en no sentir el motor, en anar lliscant. Estàs integrat al paisatge i notes que no contamines. I no és fàcil arribar a la neu. A banda de les infraestructures, ens hem de pagar els viatges. La Pirena ja fa dos anys que no se celebra, per falta de pressupost. Ja ho diuen... El múixing és un esport de rics practicat per pobres. El que més li agrada és córrer amb el quad i que els gossos vagin al darrere, sols, sense lligar. Lliures. Ho acostuma a fer a l’estiu, quan la calor comença a accentuar-se. Un entrenament més suau i agraït. Els gossos envoltant-lo, les carícies de després, el reconeixement que ho han fet bé. Són un equip. De vegades, a casa, els deixa solts pel terreny i trau la seua bicicleta d’spinning al jardí. Així, mentre ell entrena amb sèries explosives, també els té a prop.Si avui torna a casa d’hora, cap a les 7, els prepararà el menjar amb algun recuperador de forces extra i donarà d’esmorzar als seus fills, de vuit i sis anys, que s’acabaran d’aixecar. Després, tots cap a l’escola. És tutor de la classe de sisè del col·legi de Remolins. A vegades és difícil combinar la seua faena de mestre amb el múixing, però l’escola també és reconfortant. El 99% dels seus alumnes són immigrants i d’ètnia gitana. L’excursió a l’Ampolla a veure el mar és la que reben amb més entusiasme: potser no tornaran a la platja fins l’excursió de l’any següent. A vegades, la gratitud i la il·lusió d’aquests xiquets el commou. I a les deu de la nit, avui, ja estarà dormint. Fa uns anys encara mirava el Polònia, ara ja deixa estar la televisió i se’n va al llit per poder aixecar-se aviat a entrenar.Els gossos ja estan massa inquiets i el vent va intensificant-se en qüestió de segons. Mentre puja al quad, es pregunta què està fent a les 5 del matí, tot a fosques, sol, corrent darrere de vuit gossos.Però avui li arriba una resposta, o potser milers de respostes, a través dels lladrucs i del que sent ara mateix. Llença al buit de la nit el seu crit de guerra, els gossos arrenquen a córrer i ja estan a meitat del camí.
QUI ÉS? Kiko Vallespí (Tortosa, 1970) és mestre d’escola i campió de múixing. Que a Tortosa només faci vent i que no acostumi a nevar no són impediments prou descoratjadors. La passió per l’esport i els animals i el seu afany de superació diari l’han portar a proclamar-se campió d’Espanya en incomptables ocasions, la darrera al Pla de Beret amb quatre gossos, i enguany també s’ha classificat 5è al Mundial d’Alemanya en la categoria il·limitada
