Les Roques de Benet, una experiència entremig dels núvols

Fa setmanes que hem quedat per fer una sortida a les Roques de Benet per la part posterior, una ruta poc transitada pels excursionistes que, atrets per l'encant dels Ports, realitzen l'ascens als illots de conglomerat calcari més emblemàtics del Parc Natural. Així que, tot i ser dissabte a la nit, anem a dormir ben d'hora per estar descansats i gaudir de la jornada excursionista que ens espera.

Quan ens despertem i mirem per la finestra veiem que plou. No fa gaire cosa però ens destempta. No obstant això el mòbil ens indica que no serà res i decidim continuar sobre el previst. Anem tard i fem un whats anunciant la nostra demora. Davant de la piscina municipal d'Horta de Sant Joan ens espera la Marta, directora de la Cursa de les Roques, amb qui hem quedat perquè ens faci de guia aprofitant que ha de marcar el camí on el proper diumenge passaran els corredors d'aquesta dura prova de muntanya. Finalment arribem a l'hora pactada.

Després de passar per l'estació de servei a omplir el dipòsit ens endinsem cap als Ports. Passem pel mirador del Salt de Ferrassó on s'aixeca el monument als bombers que van perdre la vida durant l'incendi de l'any 2009 i, més endavant, trenquem per la pista forestal en direcció a les Eres. Deixem enrere el punt on està indicada la senda que puja directament cap a la roca grossa i seguim amunt fins a la Pineda, on deixem el cotxe. I, des d'allí, continuem a peu fins arribar dalt de tot a la plana, passada la Moleta del Salvatge.

Agafem la senda a mà esquerra i anem resseguint el pic tot marcant amb cinta vermella i blanca el circuit de la cursa. El dia, definitivament, no ens acompanya perquè la fina pluja del matí continua caient incansablement i, a més, un tel de boira cobreix les puntes dels gegants rocallosos. Sabem que les vistes han de ser impressionants però no veiem més que els pins negrals que tenim al davant. El paisatge se'ns presenta tenebrós i no seria d'estranyar que algun exèrcit dels Lannister o dels Stark ens aparegués entre la broma. Però la companyia és bona i la conversa engrescadora. La Marta ens explica les dificultats tècniques de la cursa de les Roques i tota la logística que implica organitzar un esdeveniment com aquest. Se la veu contenta de com van les coses i agraeix la predisposició dels socis i sòcies de Cara Nord, l'associació esportiva d'Horta de Sant Joan que ella mateixa presideix, i la implicació de tot el poble en general. Aquest any, com a novetat, hi haurà un premi per al descens més ràpid durant una part del recorregut. Realment s'ha d'haver nascut per fer la cabra, com ells mateixos diuen, per participar-hi.

Seguim endavant fins arribar al peu de les Roques de Benet i ens trobem situats entre la roca grossa i l'anomenat cap de gos. És realment impressionant. La fina pluja fa que les parets verticals regalimin d'aigua i la mica de vent, sumat al fet que estem amarats després de gairebé una hora de camí, ens transporta als paratges humits i freds d'Irlanda (fet paradoxal amb la sequera que estem patint des de fa mesos).

Després d'un esmorzar sota la pluja (fructosa, pa integral i fruits secs per agafar energia), seguim amunt fins al cim. Malauradament no veiem res més que una extensió de blanc que ens aporta la impressió d'estar entremig dels núvols i envoltats de precipicis que porten al no-res. La sensació és gairebé mística però el fet de començar a tenir els dits encarcarats ens obliga a tornar cap al cotxe.

El descens el fem pel sender habitual, la canal de pedra solta per on baixaran els corredors a salts i a bots el proper diumenge. Com que la Marta és biòloga aprenem també a conèixer algunes de les plantes que ens envolten i descobrim que la riquesa natural dels Ports és extraordinària. Detectem uns quants exemplars de teix i una manta de bruc d'hivern florit cobreix el camí de baixada. Automàticament ens ve la dita que diu: "florit el cepell, com s'anomena aquest arbust a la Terra Alta, rovellons al cistell". L'època ho és, sí senyor, però de rovelló aquest any no en plegarem cap.

A mesura que anem baixant el dia s'aclareix i podem veure, al nostre davant, la Pena del Gall, on els ibers hi van deixar rastre del seu pas. Quedem doncs, que serà la nostra propera aventura. Això sí, haurà de ser un dia que estigui ras i puguem gaudir de les vistes del privilegiat entorn en el que vivim!