Abadejo desmollat

CRÒNIQUES TRANSEÜNTS

Josep Igual

                                           ABADEJO DESMOLLAT

        Si l’atzar ho ha portat, i ajuda, que la voluntat sàpiga donar-li els suficients espais per tal que seguesca respirant.

* * * 

          Ens donar-nos la paraula, les divinitats ens ofrenen la possibilitat de conceptualitzar-les, de representar-les, de l’oxímoron de la malentesa. Donant-nos la paraula -i el dibuix-, les divinitats s’ocultaren eficientment.

* * * 

         Les contradiccions són les nostres fes de vida.

* * * 

         La saviesa d’amar, que aboleix els càlculs i frega la pedra amb aigua dolça.

* * * 

          Tornar a sembrar després d’un nou fracàs imposat pels elements. Recollir pot ser a vegades fruit aleatori. La sembrada és la voluntat, potser la dèria justificadora.

* * * 

         La cendra és l’esquelet de la flama.

* * * 

         Un paisatge bonic, serè, tocat per certa batalla. Una cosa és clara, el paisatge no demanava l’episodi de sang, i, a molts anys d’haver passat, segueix sense demanar-lo.  

* * * 

         És la reiteració de la gota de l’aixeta qui ens fa aixecar a tall d’insomni a fer-hi una ullada.

* * * 

         En les mans nues- el que en realitat ens emportem d’aquest absurd- caben tots els colors de l’amistat.

* * *

         L’absurd admet totes les coloraines. Les conjuntures escullen el sentit provisional de la vida.

* * * 

         Hi ha esternuts que poden funcionar com a oportunes onomatopeies.

* * *

         Era l’encarregat de posar-hi nom als ninets per jugar que ella li comprava a la seua gata.

* * *

( A Pep Gimeno “Botifarra”)

Un romanç de batre voldria saber fer.

De batre les runes a que volen reduir

els nostres batecs davant el temps i la vida,

en les intempèries del món, i enlairar-les,

amb la decidida trepitjada de la verema,

envers la plata escampada d’un dia nou

de fraternitats sobrepassant

tanta llopada estulta i criminal.

* * * 

          Assajant la versemblança, l’aproximació a la veritat, ja apareix, en la limitació i la marrada, l’accent propi, l’originalitat indefectible. Així es resol la dèria de les originalitats, que és prou convenient que no perdure massa –i no sol perdurar en els esperits conscients.

* * * 

             La indiferència és la seua millor policia.

* * * 

          No es veu, però et gira la cara a plaer, el vent. Senzilla, directa lliçó de metafísica.  

* * *

          L’emoció no sap traçar la cadena causal. No li fa cap falta. Comprendre no és el seu propòsit.

* * *

            Veure per a creure... I, en realitat, el que veiem és un construcció, no privada de adherències aleatòries.

* * * 

            Les ironies de l’espill, a primera hora, donen llicència per desmuntar o encarar el que siga de menester. Si algú o alguna cosa ens ha concedit la ironia, potser sí que hi té un fons misericordiós.

* * *

             ¿Podem fer alguna altra cosa que deixar-li criar pols a una llibreta de dubtes en un calaix oblidat?

* * * 

           El barroc cobra l’entrada abans d’entrar, el minimal en eixir.

* * * 

             Si ens prometen un paradís a la terra, tota demora en posar-se a córrer en sentit contrari és molt inconvenient.

* * * 

          Sí, és relatiu el temps. Però insubornable.           

* * * 

             La xamba intervé en la reeixida, i quasi mai en la fracassada.

* * * 

           El que l’envolta és més gran i gravitant que el signe o el mot.

* * * 

           Posar-li peus de pàgina al silenci. Potser això és el nostre relliscós, irregular ofici.