Jump to navigation
CRÒNIQUES TRANSEÜNTS
Josep Igual
ABADEJO DESMOLLAT
Si l’atzar ho ha portat, i ajuda, que la voluntat sàpiga donar-li els suficients espais per tal que seguesca respirant.
* * *
Ens donar-nos la paraula, les divinitats ens ofrenen la possibilitat de conceptualitzar-les, de representar-les, de l’oxímoron de la malentesa. Donant-nos la paraula -i el dibuix-, les divinitats s’ocultaren eficientment.
Les contradiccions són les nostres fes de vida.
La saviesa d’amar, que aboleix els càlculs i frega la pedra amb aigua dolça.
Tornar a sembrar després d’un nou fracàs imposat pels elements. Recollir pot ser a vegades fruit aleatori. La sembrada és la voluntat, potser la dèria justificadora.
La cendra és l’esquelet de la flama.
Un paisatge bonic, serè, tocat per certa batalla. Una cosa és clara, el paisatge no demanava l’episodi de sang, i, a molts anys d’haver passat, segueix sense demanar-lo.
És la reiteració de la gota de l’aixeta qui ens fa aixecar a tall d’insomni a fer-hi una ullada.
En les mans nues- el que en realitat ens emportem d’aquest absurd- caben tots els colors de l’amistat.
L’absurd admet totes les coloraines. Les conjuntures escullen el sentit provisional de la vida.
Hi ha esternuts que poden funcionar com a oportunes onomatopeies.
Era l’encarregat de posar-hi nom als ninets per jugar que ella li comprava a la seua gata.
( A Pep Gimeno “Botifarra”)
Un romanç de batre voldria saber fer.
De batre les runes a que volen reduir
els nostres batecs davant el temps i la vida,
en les intempèries del món, i enlairar-les,
amb la decidida trepitjada de la verema,
envers la plata escampada d’un dia nou
de fraternitats sobrepassant
tanta llopada estulta i criminal.
Assajant la versemblança, l’aproximació a la veritat, ja apareix, en la limitació i la marrada, l’accent propi, l’originalitat indefectible. Així es resol la dèria de les originalitats, que és prou convenient que no perdure massa –i no sol perdurar en els esperits conscients.
La indiferència és la seua millor policia.
No es veu, però et gira la cara a plaer, el vent. Senzilla, directa lliçó de metafísica.
L’emoció no sap traçar la cadena causal. No li fa cap falta. Comprendre no és el seu propòsit.
Veure per a creure... I, en realitat, el que veiem és un construcció, no privada de adherències aleatòries.
Les ironies de l’espill, a primera hora, donen llicència per desmuntar o encarar el que siga de menester. Si algú o alguna cosa ens ha concedit la ironia, potser sí que hi té un fons misericordiós.
¿Podem fer alguna altra cosa que deixar-li criar pols a una llibreta de dubtes en un calaix oblidat?
El barroc cobra l’entrada abans d’entrar, el minimal en eixir.
Si ens prometen un paradís a la terra, tota demora en posar-se a córrer en sentit contrari és molt inconvenient.
Sí, és relatiu el temps. Però insubornable.
La xamba intervé en la reeixida, i quasi mai en la fracassada.
El que l’envolta és més gran i gravitant que el signe o el mot.
Posar-li peus de pàgina al silenci. Potser això és el nostre relliscós, irregular ofici.
Josep Igual ha publicat una vintena llarga de llibres: poesia, narrativa, dietari i assaig.En íntima relació amb la seua obra literària, musica textos propis i aliens com a cantautor, i ha fet diversos enregistraments i nombrosos recitals arreu dels nostres països.