Jump to navigation
Si no trobes la teua estrella en la fonda neutralitat del cel nocturn , pinta'n una al gust i segueix-la. Una mica de capteniment ajuda a passar per les asprors de l’absurd, i fora del teu fràgil continent no deixa residus no biodegradables.
* * *
Les profilàctiques infidelitats a l’amor propi.
Mirant a la petita porció d’univers que ens pertoca, ningú no és alt.
L’adulació lliga amb tot ( o gairebé tot).
Embriacs. De vida, joc seriós o sobrevida.
De literatura. De succedanis de paradís.
Embriacs. Recorda Baudelaire.
El do de les obertes portes de la percepció.
Sobris no es poden aguantar les gàbies
sembrades de cepets que ens han parat.
Do d’ebrietat. Però sense oblidar despertes dignitats.
Embriacs. No abdicants. Espurna entre la cendra.
Joc seriós. Irrenunciable recerca de veritat i bellesa.
La perfecció no té límit. I nosaltres som limitadíssims.
Refuseu la facilitat dels nous temps de ser pervers. Ja fa cursi i tot.
El violí, sempre perillosament atansat a l’abisme del calfred o el mal de queixals.
Ditets de xiqueta
assenyalaven
els tels sorrencs
enmig del temporal.
De joia la llàgrima confosa
– pudor injustificat- amb el constipat
de l’hivern, de l’etern,
o de forçades abdicacions.
La pinassa, ballant el foxtrot
del mestralot, emmarca
l’instant en que les edats
del dolor s’aquieten en ambre.
I rere l’abundant farsa hi ha el pròxim i la possibilitat d’estimar-lo.
Mirar el món, sabent que l’hem de perdre. Animals d’amors impossibles.
Mantenir gimnàstiques imaginatives per eixamplar els horitzons que els ulls marquen.
La visió que en tenia del món, més que no les estrictes opinions, és el que ens acosta a un autor o autora del passat.
El dubte comporta vertigen. No es deixa lligar per cap mètode.
El substrat i organització romana. El platonisme, i la imatgeria de Dant... Posats a combregar amb faules més o menys sublims i transcendents més val quedar-se a casa. Francesc Pujols va voler inventar una nova religió, quan ja teníem la més dúctil, i a sobre esplèndidament mediterranista.
Tota nostàlgia prové, al capdavall, d’un exili o altre.
Cantarem la rosada a la murtra
i els fanalets de la joia compartida.
Queda verema pedregosa per fer, però el ferment
és despert i promet badar el roquer mascarat.
Foragitats alguns enterramorts pertinaços,
el dret de pas de la dignitat arrenca matolls infectes.
Plou mansament en la terra de l’assedegada travessia.
L’aroma d’herba fresca desentumeix els peus pelegrins.
Segurament abracem fes que reforcen els nostres defectes. Potser és la poètica més freqüent de la condició humana.
No perdre el dret universal a la mirada escurada que s’enamora d’una olivera -de la mateixa edat muda de l’esfinx entre dunes-, que dibuixa una carranca sobre les pedres grises, destrenant serpentins entre consignes ermes
de mercaders deshabitats i parquets d’apocalipsi banal.
Reprendre la foragitada del rèptil enemic en el propi cap. Rebentar per elevació els parquets de les borses de pors. Plantar-li poemes negadors al taulell de la Sense Rostre. Posar-li llevat de somni sense objectiu a la misericòrdia.
Orejar les galeries en l’amor del maig que s’expandeix d’esquena al balanços quadrats i les cartes de navegació dels dominants. Rosegar la calç de l’emblanquinada ajaguts en l’estora sense culpabilitats ni déus amb metralla.
Escatar la gangrena insistida de les víctimes necessàries.
Josep Igual ha publicat una vintena llarga de llibres: poesia, narrativa, dietari i assaig.En íntima relació amb la seua obra literària, musica textos propis i aliens com a cantautor, i ha fet diversos enregistraments i nombrosos recitals arreu dels nostres països.
