,
14/10/2013
Poesia

Tremolors

(Caballero)
          “La soledad me salva de estar solo”.  J.M. Caballero Bonald.
 
 
(Tinta moguda)
 
         Es bufa l’orella ( faunes obscurs remuguen); cauen uns llibres; es despenja un quadret amb el cartellet d’una casa de menjars parisenca on anava Camus; la butaca pareix voler arrancar-se en els blaus humits del tango; la finestra cruix; la persiana fa la claqueta per a una escena de la qual no ens sabem el text... Els pardals guarden un silenci suspecte, dens, inquietant; la campana de la matinada rebla, indiferent a les temors ancestrals, la seu plata no menys vetusta. La impotència no sap a qui telefonar; la ironia – més defensiva que mai- cita Astèrix: “que el cel no es desplome sobre les nostres testes”. Amb la guitarra al pit, fent la darrera pipada, esperem la sentència. L’avidesa dels tramposos imposa la seua quota.    
         (La Ràpita, matinada del 2 al 3 d’octubre).
 
 
 
(Res de política)
 
         “Res de política”, deia, uns segons abans de decretar que aquelles jornades culturals havien de començar amb un missa. Amb aquests “divertiments” hem hagut de conviure a vegades. I encara, encara. Quina fatiga.
 
 
(Foulard)
 
         Li regalà un foulard amb motius neohippies, esmenats en “pijo”, amb blaus Matisse; l’anterior s’havia estripat en la darrera reconciliació. 
 
 
(Fragmentari)
 
         Fet - i desfet- de fragments. Els absoluts no prometen res molt millor, tampoc.
 
 
(Admirador)
 
         Se’l mirà, alt com un sant Pau, retallat al contrallum del llindar: ell s’agenollà amb el ram de clavells oferts. “T’admiro molt”. Ella va riure: “au, passa a la dutxa”.
 
 
(El to de la recepta)
 
         Tan sofisticadament senzill i eficient el baulat molecular de l’ADN. Atzar –pseudònim de les limitacions?-, o rellotger premeditat, potser el que compta o ens fa servei és intentar aproximar-se a la díficil lliçó del to de la recepta. 
 
 
(Humorismes)
         
         La comicitat a la curta, rasa i simple (ximple i primària, ben sovint) es fonamenta, des de la nit dels temps, en riure de les marrades i dissorts alienes. Però, l’humorisme de més quirats i fondàries –Kafka, Joyce, Beckett- comença i acaba en les dissorts, limitacions i absurditats del trànsit propi. Darrere l’humorisme de pes hi ha una ganyota  tràgica. La literatura de més alta volada va farcida d’humorisme, per això sorprèn tant que encara molts comentaristes li guarden displicent distància de prejudici com a ingredient menor.   
 
(El buit no és buit)                
         Sentit a un científic, a tall de la teoria dels quars i el bosó de Higgs: “el buit no és el no-res”. Es comprèn que el buit segueix diguem-ne vibrant. N’hem de prendre nota els de la lletra, per no posar un buit pensant que és silenci, inorgànica absoluta, i que ens quede vibrant i contradient.  
 
 
(Fatalitat)
         Mai no correràs prou – o aniràs prou ressagat- per a que no t’atrape “el teu temps”. No s’acaba d’entendre el suposat elogi de dir “és un autor del seu temps”. A la fatalitat li diuen mèrit. Després diran que la crítica no és generosa.
 
 
                                                      
(Foc follet)
 
         La il·lusió del lliure albir: un foc follet que ens alimenta i ens mata? 
 
 
(Oh, Shiva)
 
         Demanava bones vibracions a Shiva per compartir la botella de vi del Rhin. Tota ajuda és poca. I Shiva es marcà un detallàs afegit: després de la segona xarrupada ja s’havia tret la curta hindú i l’eix de la terra pareixia ben equilibrat.
 
 
(Poder)
 
         Volia poder i l’obtingué. Després se’n sorprenia de que una vegada ben espremut, d’una guitza seca el poder el retornés a la casella anterior. Juguen en taulers exigents sense saber-ne com es mouen les peces, que són ells, i no la mà que les mou. Poder és abús i desagraïda. 
 
 
(María Dolores dixit)
 
         “Un tracte territorial igual per  tots”, sento que ha dit – 8 d’octubre- la mare superiora María Dolores de Cospedal. Calla, que ens ho arreglaran, al final: tots amb tractes fiscals com el País Basc i Navarra! Sí, ho pregonen i serà cert: deixarem, a no tardar, bocabadat el món sencer.        
 
 
(Rarets)
 
         Volen matar-te l’idioma matern. T’han ocultat o tergiversat la teua veritable història. Odien la cultura i els seus esperits: decreten polítiques en conseqüència. Et neguen el dret a la terra ( i la fereixen amb les estaques tòxiques del seu pòquer descansat i avantatgista). Et recorden que un canó, si cal, t’esborrarà del mapa; i que les urnes només serveixen quan ells determinen quan han de servir; o que tenen certs documents per tornar-te ninot del pim-pam-pum i la sentència catòdica... I, en acabant, fins et pregunten com és que no estàs còmode, que hi ha que vore si en som de rarets...  
 
 
(Què ens queda?)
 
- Per què, digues, quant et sents impotent, què ens queda?
- El sarcasme?
 
 
 
(Canvis?)
 
         Tota l’escenografia per a que ploga. S’escauria fins una obertura wagneriana per envernissar l’emparrada tristoia. Però, hem oblidat les danses per la serp amb plomes, l’ofrena pel més sagrat, la pregària que no espera torna ni cova suborns desmesurats. Hem oblidat coneixements i intuïcions que llegien en els quatre elements primordials i entre les seues clivelles subtils. No sabem. Saber és recordar-se’n. Ens hem donat una desmemòria de plàstics i xips, i potser el clima també copia els simulacres, i qualla una escenografia com per a que ploga amb la bona seguida que assaona els terrosos i no gita la collita, però se’n desdiu.
 
 
(Sonet blanc per reprendre el fil)
 
On ens havíem quedat? 
Lòbul temptador i abraçada mamífera,
els submergits provant de fer foc
fregant cantells de frustracions i ajornaments.
 
L’escata fluvial llisca pel marbre clivellat
de l’espera revellida, rastres de la mel
i del rom en el boscatge de ribera,
arena a les butxaques i brasa als ulls.
 
Què dèiem quan la fosca ens protegia?
Era aquesta la saliva fecunda 
de les velles promeses o és un record de records?
 
Quina continuïtat pregona la intermitència incendiària?
Era aquest el tribut per tenir les audàcies desencaixades?
De què parlàvem en el silenci gronxant de la marinada?
*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Josep Igual ha publicat una vintena llarga de llibres: poesia, narrativa, dietari i assaig.En íntima relació amb la seua obra literària, musica textos propis i aliens com a cantautor, i ha fet diversos enregistraments i nombrosos recitals arreu dels nostres països.

28/05/2014
Amposta ha presentat avui la campanya turística La ciutat del riu que gira al voltant d'un curtmetratge de ficció que explica la història d'un grup d'esportistes que decideixen fer una estada a Amposta i al Delta de l'Ebre que canviarà le
16/05/2014
TEORIETA DELS COLORS   Rosassa plaent, policromat calidoscopi de l’encanteri... i, sense molles transicions, un gris infern negant-te sencer, destenyint el dret de la joia,
13/05/2014
Us presentem el primer single de Respirant/Respirar, el nou àlbum de la cantant tortosina Eba Peransi que veurà la llum el proper 20 de maig. Sabeu qui l'acompanya en aquest tema?
06/05/2014
El realitzador de Deltebre Albert Vidal juntament amb Josep Ramon Guallar presenten l'últim videoclip del grup Riu en So basat en un dels poemes de Gerard Vergés "Parlo d'un riu mític i remorós".
05/05/2014
Si et vas perdre la visita del Foraster a Godall, aquí pots tornar a veure les aventures de Quim Masferrer en la seva visita al poble, coincidint amb el final de la recollida de l'oliva i amb un dels carnestoltes més sonats de les Terres de l'Ebre
02/05/2014
El proper 6 de maig veurà la llum el nou disc de Crator, "Cendres d'un món perfecte".
28/04/2014
Encara amb la notícia recent de la mort del poeta tortosí Gerard Vergés, un dels més grans de les lletres catalanes, recollim algunes de les cançons que músics de les Terres de l'Ebre han cantat i composat , musicant lletres de l'estimat i gran po