Jump to navigation
1. Aranya i geometria
L'aranya elabora unes teles d'una geometria excepcional. Si hi ha onze seccions, aquestes seran totes iguals. L'aranya elabora sense realitzar llicenciatures ni màsters. El talp, sense quasi ni beure és capaç de cavar passadissos estables i segurs. Aquests animals treballen sense preguntar-se si ho fan bé o no, simplement ho fan i els hi surt.
Les persones hem d'aprendre, no venim programades per filar ni per enfilar. Menys per a reflexionar. Ho fem perquè ens eduquen, som programaris formatejats capaços d’adquirir qualsevol programa. Aprenem a filar teles, a fer ponts i murs. Murs que separen i ponts que uneixen. També boscos, boscos de sentit. Les persones ens preguntem per què ens sentim tan fràgils quan alguna cosa no ens surt com esperaven,.
L'aranya fa. La persona fa i pot gaudir del fer, també patir-ho. Si pensem i reflexionem és perquè tenim el privilegi d'entendre el que estem realitzant i del que estem aprenent. Si tot se'ns donés fet a priori no gaudiríem. La nostra fragilitat, la nostra incapacitat d'afrontar el món sense educació i formació ens fa que reflexionem i entenguem el procés.
Pensem, sí, pensem. Però ho fem per gaudir d'allò que fem i no per patir d'allò que encara no acabem de fer del tot bé. Aquesta història li va contar un noi a la seua amiga fotògrafa perquè ella buscava un sentit a les seues fotos i el sentit, va començar a entendre, es conforma mentre es van fent, no pensant ni queixant-se de no estar a l'alçada. L'ésser humà és una aranya i també és la seua tela i sobretot és la pau de saber que a cada pas es va teixint no només un fil sinó que també una història.
Que aquesta història t'enfili cap a tu.
2. Dedicatòries
Sovint els llibres, molts discos i alguns films porten dedicatòries. Dedicar en aquest cas implica obsequiar i obsequiar és com escriure una història en dues línies o una. L’obsequi conforma històries que, si són sinceres, són tan silents com carregades d’una trama interessantíssima. Escriure atorga certa immortalitat i escriure el nom d’alguna persona o d’alguna cosa la fa perdurar.
L’artista, si és bo serà recordat, però les persones que figuren en les dedicatòries viuen la seua eternitat de manera més humil i anònima. És l’entorn de l’artista qui ha configurat una constel·lació de sentit que ha de ser exposat infinitament però que es conforma a l’ombra; tal i com ho fan els personatges més secundaris d’una història o els extres.
Dedicar vol dir fer aparèixer com un extra però implica atorgar la transcendència del personatge més principal. Extra en tant que està a part de la història i principal perquè surt a l’inici tot denotant que el seu pes és important. Principal encara que sortís al final. Hi ha gent que li dedica el que fa a la seua família o amics, d’altres com Arrabal que li dediquen a la seua mà dreta per escriure.
Dedicar també vol dir ocupar-se d’alguna cosa o retre culte i a mi em fascina que les dedicatòries signifiquin tant obsequiar com dedicar-se perquè sovint se sol obsequiar lo més preuat a aquelles persones que es dediquen a natros al mateix temps que natros ens dediquem a elles omplint de vida la nostra vida; inspirant i transpirant sentits. Perquè la gent de les dedicatòries és l’atmosfera d'aquell qui elabora alguna cosa. Perquè sense atmosfera respirar i inspirar és impossible. És per això que quan llegeixo un llibre miro a qui està dedicat i li agraeixo que hagi possibilitat el moviment.
I no seràs perquè ja ho ets.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
