,
24/08/2011
Filosofia

Algun dia (t')escriuré coses boniques

Jo sempre he tendit a veure la biga al meu propi ull. Això no vol dir que no vegi la palla a l’ull aliè però potser m’agrada més anar desbrossant la palla per mirar de trobar l’agulla que de vegades penso que s’hi déu amagar. Això em fa ser molt observador; innatament jugo a ser un detectiu de sensacions, de sentiments, de caràcters i també de temes.


Un tema que em fascina, per exemple, és el de la intimitat, allò que habita entre dues persones però que tanmateix no es pot explicar. Si es podés explicar passaria a formar part de l’àmbit de la privacitat i acabaria per fer-se públic. Fer explícit vol dir treure-li el caràcter volàtil i misteriós a les interrelacions. En poques paraules, hi ha coses a les que no se li pot posar nom perquè el fet de caracteritzar quelcom ho redueix o ho converteix en una entitat esperpèntica. Una mirada no és pot acabar d’explicar mai però de manera implícita pot matar o enamorar, inclús incomodar.


Una mirada explicada, però, li llevaria la força a l’acte. Imagineu-vos un acudit que una vegada  acabat de contar s’explica allò que fa riure. Amb lo tràgic tendeix a passar lo mateix. Quan dues persones volen ser amigues però són incompatibles i es van explicitant que o canvia la situació ho hauran de deixar de mantenir la relació que tenien alguna cosa comença a fracturar-se. Quan s’expliquen les regles d’un joc que es pressuposa entès alguna cosa ja no anirà mai més bé.


Quan això passa, en alguns casos es pot arribar a arreglar la situació, però en moltes altres passa que cada vegada més sovint el llenguatge acaba per significar alguna cosa diferent de lo que explícitament manifesta. Qui de vosaltres no recorda una conversa amb una ex parella? L’altra persona et diu “com estàs?” i tu respons “com vols que estigui si m’has deixat?”, segurament ell/a contestarà “però és que tu m’importes igualment i per això et preguntava” i tu podries dir “doncs si t’importés no m’haguessis abandonat” i així seguiria una espiral de retrets com els que  es produeixen quan l’engranatge emocional falla i s’han de fer explícites sensacions que abans eren íntimes i es donaven per compreses.


Explicar-ho tot acaba per destrossar. Per exemple, jo que sóc insegur i que, com he explicat, arribo a veure’m la biga podria explicitar “no vull fer-me pesat amb els meus escrits” o també “em fa por que em mal interpretin, inclús que em ben interpretin” però no ho faré entre d’altres coses perquè quan esgotes un text explicant-lo no deixes que el lector pugui fer les elaboracions necessàries i jo lo que pretenc és crear una intimitat entre allò que dic i allò que algun nàufrag textual podria arribar a llegir.
 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

26/07/2014
Hi havia una vegada un noi, quan jo era un xiquet, que dibuixava amb un estil tan elaborat i amb uns tocs tan Marvel que jo només podia fer que quedar-me perplex amb els seus traços.
11/07/2014
Porta’m allí on neixen les petjades I conta’m qui ha dissenyat aquesta lluna Tan plena que regalima de desig. Camina’m ara que la gent no mira, Mira’m quan aquesta foscor marxi
18/06/2014
De menut somiava a ser un superheroi. El meu poder... dibuixar tot allò que se'm passes pel cap.
25/04/2014
Acabo de mirar “El jefe”, no sé per quin canal, i tinc la sensació de què els realitzadors cada vegada són més bons.
14/04/2014
Avui compto amb què tinc dues hores d’autonomia. Potser una mica més però no molt. Preparo ben bé el que faré. No puc quedar-me tirat a meitat del carrer i vull aprofitar al màxim aquest temps tan valuós.
22/03/2014
Al principi semblava que plogués, més de 100 cordills penjaven del vestíbul del Campus de les Terres de l’Ebre de la Universitat Rovira i Virgili. Tot plegat, el conjunt era prou harmònic.