,
30/10/2012
Filosofia

Ara fa un any, la meua patètica castanyada

Sóc més aviat lleig i damunt tinc una conversa feixuga, quasi horripilant. Sovint diuen que el meu humor és com el de Marx. No es refereixen a Groucho. Potser l'escriptura m'ajuda a no semblar tan banal como en realitat sóc. No en tinc ni idea dels temes que realment importen en aquesta vida. No en sé res de la premsa del cor ni tampoc de xafarderies i molt menys de parlar de coses que estan de moda. Que no en sàpiga no vol dir que no m'agradin. Al contrari, m'agrada parlar del Código da Vinci i també em va agradar parlar de Titanic, en el moment del seu boom, però es veu que no l'encertava. Jo no sé captar l'essència de les coses.

 

Sóc banal i per això em va estranyar molt que, a la festa que vaig organitzar la passada castanyada, vingués Joana Gallego. La veritat és que no m'ho esperava. Sóc un freak de la Joana, m'encanten els seus llibres. La trilogia de Tú no tienes la culpa, pero ¡joder cómo duele! és la bomba. També em va semblar genial el seu article a La Vanguardia sobre l'Operació Emperador. Impressionant, el Govern està oferint una amnistia fiscal per a rics corruptes i els xinesos no se n'adonen, segueixen estafant i els hi cau la de Déu. Parafrasejo les seues brillants darreres línies: “M'ho posen a ou, els han enganyat com a xinesos i tot per no aprendre un poc de castellà. Serà que els xinesos són més independentistes que els catalans? Aquests no es deixen espanyolitzar ni en temes de llengua. La incultura surt cara”.

 

Perdó, no m'he presentat. Sóc Eudald. Treballo a una multinacional, sóc llicenciat en pedagogia i exerceixo de Recursos Humans. És a dir que faig dinàmiques de grup perquè els empresaris se sentin com nens i perquè els treballadors rasos se sentin estúpids sense poder dir ni piu al respecte. De vegades se m'infla l'ego quan faig que els candidats, per triar a qui contractaré, es posin a fer d'astronautes nàufrags com si estessin a la lluna amb material suficient per viure tres dies. “Què faríeu?” Pobres, a callar i a fer l'astronauta per trobar feina.

 

Doncs a lo que anava. Fa un any que Joana Gallego, noia de qui em vaig enamorar a la infància i periodista a qui segueixo i que sempre ha passat de mi, va acceptar venir a la festa que jo organitzava. Sorpresa. Mai n'havia acceptat cap de convit meu. Ni m'afigurava. Jo l'esperava amb la il·lusió dels pretendents que busquen feina (aquella il·lusió trencada pels “Recursos Humans”). Però ella va passar de mi. No venia a la festa per veure'm. Venia pel Ricard, editor i amic meu. Joana va acudir a mi per poder vendre's. Ni tan sols va parlar amb mi. Joana en sap molt d'escriure i també de vendre's però lo que és de tenir sensatesa i sensibilitat per les relacions humanes no en té ni puta idea. Però potser un paio (jo) que veu a una persona com un “recurs” no hauria de parlar d'aquests temes, així que millor callo.

Joana, t'estimo.

 

 Eudald Casadevent

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

26/07/2014
Hi havia una vegada un noi, quan jo era un xiquet, que dibuixava amb un estil tan elaborat i amb uns tocs tan Marvel que jo només podia fer que quedar-me perplex amb els seus traços.
11/07/2014
Porta’m allí on neixen les petjades I conta’m qui ha dissenyat aquesta lluna Tan plena que regalima de desig. Camina’m ara que la gent no mira, Mira’m quan aquesta foscor marxi
18/06/2014
De menut somiava a ser un superheroi. El meu poder... dibuixar tot allò que se'm passes pel cap.
25/04/2014
Acabo de mirar “El jefe”, no sé per quin canal, i tinc la sensació de què els realitzadors cada vegada són més bons.
14/04/2014
Avui compto amb què tinc dues hores d’autonomia. Potser una mica més però no molt. Preparo ben bé el que faré. No puc quedar-me tirat a meitat del carrer i vull aprofitar al màxim aquest temps tan valuós.
22/03/2014
Al principi semblava que plogués, més de 100 cordills penjaven del vestíbul del Campus de les Terres de l’Ebre de la Universitat Rovira i Virgili. Tot plegat, el conjunt era prou harmònic.