Jump to navigation
Porta’m allí on neixen les petjades
I conta’m qui ha dissenyat aquesta lluna
Tan plena que regalima de desig.
Camina’m ara que la gent no mira,
Mira’m quan aquesta foscor marxi
I t’explicaré la història d’aquesta llacuna
Si és que n’arribo a saber-ne alguna cosa.
Buscaré explicar-te-la amb els meus dits
Perquè no hi ha res millor que el silenci
Ni tampoc res pitjor que pell lluny de pell.
Balla’m entre els tarongers silvestres
O pinta a la meva galta els teus llavis;
No els esborris fins que jo no sigui vell.
Despulla’m la timidesa que em disfressa,
Que em condemna a no ser tan jo com vull.
Porta’m allí on et vaig conèixer a tu
I et contaré el conte de les olives nocturnes
Si es que no marxen volant a la llacuna,
Allí on l’aigua és llum de sol, nocturna
i tan càlida que fa de la neu un plugim.
Però sobretot balla’m perquè pugui ballar jo.
*Poema / diàleg entre un servidor i Cristina. Ella les imatges ballades i jo els sons llegits.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.