Benvinguts a l'hotel Herido Lorca

Jaume mirarà la porta de l'entrada de l'Herido Lorca, es gratarà el clatell, dubtarà, no sabrà si la porta s'obre empenyent o estirant. Agafarà aire, assumirà responsabilitats i en menys de cinc segons ja estarà davant de recepció. Tocarà el timbre amb una mica de pressa.

Marina s'asseurà a la cadira, quasi ni mirarà a Jaume, no tant per apatia com per timidesa. Es posarà a bellugar el ratolí de l'ordinador per evadir el seu nerviosisme i preguntarà: “Podria ajudar-lo en alguna cosa?”.

Jaume començarà a suar i no, no es desnuarà la corbata. Posarà les dues mans al damunt del mostrador, mirarà a banda i banda per assegurar-se'n de que ningú, a part de Marina, l'escolta. Li demanarà si disposa d'alguna habitació lliure, barata. En realitat només voldrà un llit ben còmode on poder morir tranquil. Jaume vol suïcidar-se. D'aquí uns dies Jaume no voldrà res perquè un mort poca cosa pot desitjar.

Marina el mirarà sense sospitar, gens ni mica, que el suïcida també serà un morós. Els morts no tendeixen a pagar les seves despeses i en aquests casos tampoc se solen reclamar pagaments. La recepcionista amb tanta amabilitat com inseguretat li explicarà quines habitacions romanen lliures. Els dissabtes poca gent va als hotels. En caps de setmana la majoria de les persones prefereixen anar al llit amb la seva parella i prefereixen fer-ho a casa per no haver de barrejar el plaer amb el deure.

Jaume triarà l'habitació número 36, entregarà el seu carnet d'identitat i inexplicablement s'atrevirà a entaular conversa amb Marina. Li comentarà que l'espanten els museus, que l'espanten perquè mostren la veritat i, la veritat actual, a Jaume no li sembla gens esperançadora. La majoria d'obres són excessivament racionals i les poques que són sensitives pretenen motivar el fàstic. Jaume no distingeix els museus de la feina, a pesar de què ell sigui el propietari d'una empresa i a pesar de què la seva empresa tingui a veure amb el món de l'art.

Marina en sap ben poc d'art així que preferirà quedar-se en silenci i es deixarà seduir per les terribles paraules del suïcida, unes paraules carregades de veritat. A Marina la veritat li sembla sublim, tot i que de vegades arribi a ser sinistra. Per això l'escoltarà durant més de mitja hora sense obrir la boca i sense mirar-lo als ulls. Jaume, per la seva part, no deixarà d'esbossar petites reflexions, sobre l'essència humana, no gaire optimistes.

Potser reflexionarà sobre la pèrdua d'espiritualitat en l'ésser humà tot indicant que en uns anys la persona serà confosa amb l'autòmat o potser li soltarà que la societat està en crisi i que sempre ho ha estat i que aquesta vegada sí que s'acabarà el món. Marina assentirà perquè és així com funcionen els protocols de comunicació.

Tothom sap que sense esperança no pot haver-hi revolució ni canvi. Jaume també ho sap això però no ho comentarà pas. La societat ja l'ha desencisat prou com per tornar-ho a intentar. Així que finalitzarà el seu discurs carregat de patetisme, agafarà la clau electrònica i s'enfilarà cap a la porta número 36. Obrirà la porta, es rentarà les mans i la cara. Se n'adonarà que haurà fet una estupidesa: netejar-se; fer qualsevol acte quotidià abans de morir només serveix per normalitzar el suïcidi.

Es posarà en posició fetal dintre del llit, com intentant tornar al lloc del qual mai n'hagués volgut sortir i començarà a caure aigua del sostre després d'haver xuclat dues vegades el cul d'una cigarreta. Sonarà l'alarma, apareixerà Marina que el veurà allí tirat, encanyonant-se l'orella dreta amb una Magnum de petit calibre. Fallarà el tir per culpa de la interrupció de la jove. Només es volarà l'orella, al més pur estil van Gogh.

Jaume sense orella però amb vida sentirà com una punxada al cor. Qui mata apunta al cor i qui enamora també. Marina l'enamorarà, no tant per la seva bellesa com per haver evitat que una bala li destrossés el cervell, per haver evitat que el seu futur es desencadenés tal i com ell havia imaginat, per haver sentit que hi ha alguna cosa que s'escapava de les seves mans, que no tot està sota control, que de vegades allà on hi ha el perill apunta el cap la possibilitat de salvació.

Marina, el portarà al dispensari mèdic de l'hotel tot ignorant que ell, abans d'arribar a l'hotel per acabar amb la seva vida, havia esquarterat els seus dos fills i la seva esposa; possiblement perquè no li mostraven prou estima. Tampoc sabrà que ja feia cinc mesos que va fer fora a vint treballadors de les seves galeries d'art degut a què van intentar organitzar un comitè d'empresa.

Marina besarà a Jaume amb molta tendresa. Arribarà la policia, se l'endurà. Ella es quedarà sorpresa, plorarà una estona. No entendrà res fins al cap d'uns dies. Llegirà les notícies, llegirà la veritat, la que fa tant de mal de vegades. Se sentirà compungida per haver-se enamorat d'un fill de la gran puta i sobretot per haver-li salvat la vida. Agafarà un cable i es penjarà perquè no tothom suporta la veritat.

Mentre s'estigui ofegant i el diòxid de carboni comenci a cremar-li els pulmons recordarà aquell dia en què la seva mare li va explicar que el Pare Noel no existeix, aquell dia en què la petita Marina li va contestar “no li contis al papa això o sinó ell també deixarà de creure i llavors ja no ens comprarà regals mai més”. Enganyant-se fins al darrer moment, perquè de vegades la ficció pot arribar a mostrar més veritat que la pròpia veritat, encara que sembli mentira.