Carta d'amor com un arrabal de bojos

Els vigilants dels llamps fan guàrdia. Esperen. És lo més important que ha fet el teatre del segle XX. La por es respira en l'ambient. S'obre el teló i la bogeria respira les meues neurones trencades que, per gràcia de la finitud, no seran mai eternes.

Sé que no és aquest l'espai. No hi ha decor en les paraules mal teclejades i a destemps d'aquell qui sap que quan escriu es dirigeix com un tro a ningú. És mastega por al malentès i al rebuig. Hem dono tot, ensenyo les meves cartes. Ara sóc fragilitat absoluta. Exposat ja no hi ha on amagar-se. Uns quants ulls miren, amb ganes de deixar-ho. No mereix la pena.

No és possible entendre a qui és mostra en tota la seva insignificança i menys quan vol parlar d'amor. Aquell qui mira, que somia en descansar entre les natges de la persona amb qui s'excita. Aixoplugat per les paraules que dansen quan dos és dissimulen en lo u quan arriba la nit. Un t'estimo llegit, barruntat per la incapacitat de parlar el mateix idioma.

Teixint el mar, tallant el vent. Hi ha alguna cosa més miserable? Desvariar és la impossible necessitat, potser algú ja la noteu. Un crit, un cel, uns genitals i sobretot una mirada que no mira. Un teatre sense espectacle. Cobra't la vida. Corro el perill de tirar a terra tota pretensió de no ser entès. Ho enteneu? Ni jo tampoc. Escric per ser sentit.

Sentir la teu veu, alçant-la al cel tot acariciant “t'estimo” amb la meva llengua al teu pubis. És un miratge infernal que s'aproxima a tot aquell que per uns moments es desvesteix i en lloc de llegir amb els ulls ho fa amb els dits, tot deixant-se seduir per la música del bateg d'algun dels més de cinc mil milions que a l'hora sonen descompassats. No sé contar.

Sona dur, no seré entès, ridículament: T'estimo.