La filosofia com a forma de vida

Què és la filosofia? Fa uns mesos demanava a les meves amistats que responguessin aquesta pregunta. Realment és difícil respondre-la, primerament perquè no és òbvia. Hi ha alguna cosa de relliscós en ella. M’atreviria a dir, inclús, que a la filosofia li agrada amagar-se, és entremaliada a la seva manera i no li solen agradar els dogmes ni les respostes definitives.

Habitualment s’entén que la filosofia és la disciplina que busca les sistematitzacions que hi habiten en la realitat. Aquesta és la funció de la filosofia des d’un pèl abans de la modernitat i que en Descartes es posa de moda; Buscar entendre els fonaments immutables de la realitat.

Abans d’aquesta “moda”, que encara dura fins al dia d’avui, es podia entendre la filosofia com una eina formativa més que informativa. La filosofia va néixer amb una voluntat eminentment pràctica, la d’aprendre a viure.

“Epimeleia eautou”en grec, “cura sui” en llatí i “cura d’un mateix” en català. De la mateixa manera que el cos necessita estar ben nodrit i necessita d’exercicis per mantenir-se en bon estat, la ment necessitaria també una sèrie d’exercicis per aprendre a sobreposar-se a situacions difícils. Que la filosofia se centrés en entendre com funciona el món tenia com a missió, a l’antiguitat, poder afrontar-lo amb més enteresa, serenor i alegria. Durant la modernitat, però, el saber filosòfic es va tornar un xic massa especulatiu i allunyat de la vida.

Cada escola de filosofia tenia el seu mètode. Els estoics, per exemple, entenien que per evitar els sofriments calia preparar-se constantment per afrontar-los. D’aquesta manera creien poder assolir la impertorbabilitat. Per fer-ho es desprenien de tota comoditat supèrflua. Prenien consciència de que, tal com proferí Epictet, “les coses no ens afecten, el que ens afecta és com ens les prenem”.

També hi havia els epicuris que se centraven en aconseguir una vida bona. Buscaven defugir del dolor i centrar-se en el plaer. Una proposta enginyosa perquè consideraven que el plaer es trobava en les coses menudes i fàcils d’assolir. Prendre consciència de que respirar és meravellós ompli de plaer. El plaer estaria en la manera d’afrontar la vida, desprenent-se també d’allò superficial.

En moments de dificultat la vida mostra que hi ha coses que semblen inútils però que en realitat són les més necessàries. Tothom està exposat al sofriment i aprendre a viure en plenitud amb lo mínim ens converteix en éssers més autònoms, lliures, i feliços. L’actitud filosòfica requereix esforç. No hi ha fórmules que facilitin una actitud filosòfica, com tampoc hi ha dietes miraculoses, ni eines per muscular sense cap esforç. És de fet l’esforç el que fa que aconseguim cert estat d’alegria. Ens meravella que després de lluitar per alguna cosa l’aconseguim.

Evidentment aquesta només és una branca de la filosofia. Una branca tan antiga com robusta, capaç de convertir als qui s’han recolzat en ella. Perquè la vida és transformació i moviment constant, la filosofia ensenya que no és el mateix moure’s per un mateix que deixar-se emportar pel moviment general. Si en algun moment de la seva vida algú s’ha sentit ple i absolutament connectat amb el seu entorn, ja fos aquest un llibre, un llac, un amor o una cançó, la filosofia ens recorda aquest fluir que ens permet entendre aquest moviment i aquesta unió amb la realitat; que som capaços de crear i d’unir.

Perquè qui s’oblida de sí durant uns moments degut a sentir-se ple i satisfet sap alguna cosa més del que significa aprendre a viure. Perquè hi ha moments en que un sap que té davant seu la “vida” i la respira tota. Perquè la filosofia és la manera en què jo expresso aquestes experiències de momentània plenitud.

Bibliografia per aprendre a viure.

Epictet, Enquiridió.

Sèneca, De la brevetat de la vida.

Marc Aureli, Meditacions.

Epicuri, Obres Complertes.

Mónica Cavallé, La sabiduría recobrada.