,
22/12/2014
Filosofia
Estàtues de Quixot i Sancho (Font: Wikipedia)

Carta de Sancho a un exèrcit de Quixots

Estimat Quixot. El meu realisme és humil, de baixos fons. Jo sóc al rei el que el cul és al cor. Una part que també bombeja i que sovint és discreta tot i que, de tant en tant, genera esclafits i peterrades. Solc ser mal vista però sense mi rebentaríem de manera més agressiva que agafant una parada cardíaca.

Veurà que no sé escriure tan estrictament ortogràfic com vostè. També veurà que sóc covard, que davant una guerra m'amago com sovint amaguem els nostres excrements. Veurà que em deixo manar i que en canvi no em crec gaires coses de les que proposen els alfils, les torres o els reis. Al cap i a la fi els peons són els que primer ens movem i els que menys gaudim de les victòries dels nostres cavallers.

Li explicaré una cosa. Crec que actualment hi ha massa Quixots al nostre entorn. Massa frases depurades que insinuen bellesa i que ens prometen les vastes terres de Trapisonda. Ara que van maldades tothom promou el seu optimisme, crida exèrcits de Sanchos i tot sembla un país de Mr. Wonderfuls. El que necessitem són escombres o raspalls metàl·lics per gratar aquesta capa d'eufemismes.

Segons com és miri un cor pot semblar-se a un cul. I això és el que ens volen fer creure. Ens volen carregar de noblesa i de cortesia per impedir-nos mostrar les coses tal com les veiem. El ball de màscares segueix la dinàmica dels que agafen titelles com vostè, estimat Quesada, Queixalada o com es digui, i aconsegueixen que la dansa cínica no pari mai de donar voltes. Falta realisme, sobra reialisme.

Vivim la època de la emprenedoria. Paraula de moda. Vostè i jo vàrem ser els primers emprenedors de la historia en una època en què ja no era possible emprendre res. Vam lluitar contra molins. Per a vostè eren gegants. Avui seguim emprenent. Perquè si no emprenem no som ningú i llavors ens mirem, somriem i apartem la mirada. Què emprendrem? Ah! No preguntem, que lo important és l'empresa en sí no el seu contingut.

Potser, amic meu de l'ànima, l'important és desemprendre. Soltar llast ara que tothom ens vol lligar a través de tarifes i que hipotequem els nostres mesos volent-nos guanyar la nostra llibertat. Emprendre ens lliga i ens fa servents de gent, que com nosaltres, també està lligada.

I una cosa més, me cago en aquells que se fan passar per Quixots honestos i enganyen en benefici propi fent-se passar per il·luminats que veuen millor que ningú com és la veritable realitat. La veritat, em costa distingir els emprenedors quixotescos dels emprenedors de l'estil del Mario Conde... Les nostres terres estan farcides d'aquests gurús que creixen com l'escuma gràcies a propostes màgiques, a solucions miraculoses que amaguen mancança total de contingut. Me defeco per culpa seva, perquè em provoquen basarda. Perquè fascinen com les serps. Ens hipnotitzen i després només deixen la nostra pell i els nostres ossos, sense ànima.

Som el que semblem ser. Només socialment. Fes-te passar per un escriptor boníssim, estimat amic, i ho acabaràs sent. La gent t'hi considerarà. Encara que només sigui per actitud. Emprèn qualsevol cosa i ven-li a la gent números de la teva loteria empresarial. Gràcies a ells tindràs els diners suficients per crear allò que tant somiaves per omplir el teu ego, no per ajudar als Sanchos com jo que no n'entenem de filigranes.

Falta parlar clar, terrenal, terrestre. Prou de cartes miraculoses. Prou de purpurina i de maquillatge. Prou d'amagar entre bambolines manca de guió amb una gran presentació. Però què hauríem de fer si ens han ensenyat a amagar-los als nostres fills la veritat sobre els reis mags? No era l'estafa de la filatèlia que va afectar a la Pantoja una merda embolicada amb paper d'or? Només ens queixem quan ens deixem enganyar i l'engany ens explota a la cara. Som conscients de què la bomba dels mags d'Oz acabarà detonant, però l'aguantem a les nostres mans pensant que la podrem soltar al darrer moment i que li acabarà explotant a algú altre.

Estimat Quixot, no necessito gurús. Només tranquil·litat. Realisme sense pedigrí. No vull que em marqui el camí algú com vostè perquè en aquest segle XXI sobren quixots quan al XVII faltaven. Jo prefereixo actuar de contrapés.

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

20/08/2013
Què és la filosofia? Fa uns mesos demanava a les meves amistats que responguessin aquesta pregunta. Realment és difícil respondre-la, primerament perquè no és òbvia. Hi ha alguna cosa de relliscós en ella.
12/08/2013
Recordo un capítol de South Park que em va captivar. “La noche de los sin techo vivientes”. Versava sobre uns rodamóns que demanaven diners com si fossin zombies.
05/08/2013
Jo crec que vaig convertir-me en miop de tant desitjar portar ulleres. Volia amagar el meu nas i emmarcar els meus ulls perquè la gent deixés de fixar-se en les meves prominents vies olfactives.
22/07/2013
" [...] Este juego de circo ecuestre era toda la política española, y mientras le contemplábamos embobados, la humanidad completaba su evolucion colonial y marítima, sin que nosotros tuviéramos de ello la menor noticia.
15/07/2013
Per sort o per desgràcia acostumo a no mirar la televisió. Tanmateix aquest mes, a l’estar per les Terres de l’Ebre, m’he tragat tots els dies els noticiaris del migdia. Hi ha alguna cosa d’ells que em col·lapsa.
08/07/2013
Fa temps que no escric res massa irònic. Amb aquesta situació em sento molt estrany. És com si hagués perdut aquesta arma de tant utilitzar-la. Més o menys igual em va passar amb la meva fe. No me’n queda ni una gota.
29/06/2013
Fa uns dies els canals de televisió13TV i Intereconomía es posaven les mans al cap per una constatació que havia donat el guionista Jair Domínguez al seu twitter.