Converses amb Xavier Anta

Roman: Per a què serveix un historiador en temps de crisi?

Xavi: Crec que el paper de l'historiador és el de contextualitzar; vivim en un món tan condicionat per la immediatesa que moltes vegades resulta difícil fer un pas enrere i tractar de mirar-ho tot amb una mica de perspectiva. El que pot aportar un historiador és una anàlisi dels fenòmens de llarga durada, ajudar a destriar el gra de la palla, el que realment tindrà un impacte sensible del que simplement és soroll de fons, per més tronador que aquest pugui semblar.

En el cas concret de la crisi, una perspectiva més històrica ens hauria d'haver ajudat a entendre que el període de "vaques grasses" que vam viure fa uns anys seria limitat en el temps, i que calia estar preparats per afrontar un inevitable període de depressió. En lloc de fer-ho així la classe política, elegida pels ciutadans (no ho oblidem), va preferir viure el moment i ara estem on estem. Des d'una òptica més optimista podem dir també que pel que sabem fins ara totes les crisis finalitzen, i que a continuació es produeix un nou període de creixement econòmic. El que hem de fer ara és intentar definir com serà la societat que sortirà de la crisi, i, de moment, no sembla que ho estiguem fent. Tenim múltiples exemples de períodes de crisi anteriors que podríem utilitzar per entendre cóm es desenvolupen i què cal fer per sortir-ne, però no sembla que aquests coneixements s'estiguin aprofitant.

Xavi: Sabem que les corrents filosòfiques, a la llarga, tenen influència sobre les idees polítiques, previ pas per un procés de simplificació i vulgarització. ¿Creus que els creadors d'aquestes idees en són conscients? ¿No t'amoïna que en ocasions es deixin anar algunes idees i plantejaments de manera massa lleugera o irresponsable tenint en compte l'impacte que poden arribar a tenir a mig/llarg termini?

Roman: Sí, la banalitat és un problema molt greu. No plantejar-se suficientment les coses pot redundar en un perill considerable per a la societat. En aquest sentit el filòsof té l'obligació de fer, abans que res, autocrítica. Sense criticar-nos a nosaltres mateixos no podem emetre judicis sobre res ni ningú. Però sobretot la responsabilitat vol dir donar resposta i el filòsof en aquest sentit ha de posicionar-se perquè l'absència de resposta és irresponsabilitat. Inclús una resposta deficitària com podria ser el silenci ja és una resposta (deficitària).

Al filòsof se li ha de demanar que sigui crític i també ens hem de demanar a nosaltres mateixos que siguem crítics contrastant opinions. No només el filòsof provoca canvis importants, sinó que també els periodistes, informàtics, científics, historiadors, etc., i s'ha d'intentar fer un anàlisis no superficial de les interpretacions que es fan sobre temes polítics, socials, ètics. Si fem autocrítica els filòsofs es veuran obligats a ser més atents i a elaborar amb més rigor els seus programes. Siguem exigents amb nosaltres i podrem exigir més.

Roman: Atenent al tema de la responsabilitat. Quina responsabilitat té un historiador davant la interpretació d'un esdeveniment? Hi ha elements suficientment fiables com per exigir responsabilitats?

Xavi: La primera responsabilitat és el rigor en la investigació. Això vol dir no només fer servir fonts certificables sinó també fer servir totes les fonts disponibles que permetin aportar informació sobre el tema que s'està tractant. Alguns historiadors altament polititzats s'escuden amb l'argument que han fet servir fonts reals, però si es seleccionen les fonts adients (les que li són útils) i es marginen aquelles que contradiuen la tesi principal de l'obra, aleshores aquesta està tan manipulada com si l'autor s'hagués inventat les fonts.

La gran responsabilitat que considero que ha de tenir un historiador és la de fer investigacions que serveixin per aportar coneixements sobre el passat històric, i no amb un objectiu clarament presentista que busqui elements del passat per defensar plantejaments polítics en el present. Això és molt difícil perquè és inevitable que ens fem preguntes respecte el passat en funció del que estem vivint en el present, però en tot cas l'historiador ha de ser prou responsable com per fer una investigació rigorosa i acceptar la resposta, sigui quina sigui, sense conduir tota la investigació de cara a obtenir un resultat que li resulti útil en la conjuntura present.

Hi ha un altre element, però, que resulta més interessant, i és el fet que un historiador, fent una investigació rigorosa i perfectament vàlida, pot obtenir un resultat que, convenientment deformat, pugui resultar útil a determinats moviments polítics extremistes i a idees que van contra la convivència ciutadana. En aquest cas hom podria preguntar-se si no seria convenient esperar a fer públics els resultats a una conjuntura menys perillosa i que no sigui tant favorable a la seva manipulació i utilització política. Estic pensant, per exemple, en les investigacions antropològiques que es van fer els anys 20 i 30 a Europa Central i que els nazis van aprofitar per a les seves teories racials i la seva reivindicació de l'est d'Europa com a territori natural d'expansió germànica; evidentment en aquest cas la responsabilitat és dels manipuladors, i no pas dels investigadors. Però un ha de ser conscient en quin entorn viu i quin ús se'n pot fer de la seva feina i això val tant per a un historiador com per a un científic i qualsevol ciutadà en general.

Xavi: Hem parlat de les fonts. En el cas dels filòsofs està clar que la creació d'idees o sistemes de pensament no té perquè partir d'un element empíric, com pugui ser una font històrica, però, fins a quin punt té sentit deixar anar la ment i teoritzar fins a crear tota una sèrie de plantejaments i abstraccions amb una relació remota amb el coneixement científicament acceptat?

Roman: Tot pensament està fonamentat en l'experiència de manera més o menys directa i la filosofia intenta interpretar què passa amb aquelles experiències de les que no se'n té encara un coneixement científic. Inclús en aquells àmbits on la ciència sembla que tingui la darrera paraula la filosofia pretén mostrar que l'aproximació científica no és la única vàlida. En aquest sentit la proposta filosòfica corre un risc, s'ha d'avançar una mica al seu temps i això implica poder errar en les interpretacions. Però aquesta situació també es dóna en l'àmbit de la física teòrica. Ara que està de moda la Teoria de Cordes, per exemple, cal esmentar que aquesta es basa en interpretacions molt arriscades i de les que no se'n té experiència.

En aquest cas el risc permet encetar investigacions noves i fer entendre les coses d'una altra manera. En cas d'errar s'haurà de ser humil i acceptar-ho. En cas d'èxit ens en beneficiem tots i aquesta és la missió de la filosofia, o almenys és com ho veig jo, perquè la filosofia permet entendre les coses d'una altra manera en aquells espais on es pensava que el sentit últim ja estava donat. Dit això, considero que allò que no pot fer mai la filosofia és fer volar coloms creant teories estrambòtiques perquè sí. La filosofia també ha de ser humil i si és humil atendrà als avenços científics així com també a d'altres àmbits d'investigació.

Si considerem que l'ètica és una rama de la filosofia caldrà que els filòsofs que l'estudien atenguin a la ciència. D'altra manera serà impossible establir crítiques o defenses de temes complexos com poden ser l'avortament, l'eutanàsia, etc. Sense el coneixement científic només queda especular i atendre a creences fonamentades en prejudicis. Avui en dia, per exemple, ja no té sentit dir que l'ésser humà naix amb el pecat original, i les investigacions empíriques ajuden a establir ètiques alienes a aquesta absurditat. La ciència ajuda a la filosofia i la filosofia ajuda a la ciència a obrir nous camps d'investigació i a enfocar les problemàtiques d'una manera diferent.

Roman: Atenent als prejudicis, creus que és perillós que es banalitzi la personalitat de certs personatges històrics per molt miserables que siguin? Creus que és saludable, per exemple, que es titlli a Hitler de boig?

Xavi: Bé, de fet dir que Hitler era boig possiblement no sigui cap mentida. Segurament devia tenir algun tipus de trastorn mental, però el que és important per a la Història, i per tant per a l'historiador, no és aclarir si Hitler, Stalin o qualsevol altre personatge històric era boig, sinó per què va poder arribar tant lluny i fer el que va fer, qui li va donar suport i per què. Com s'ho va fer per a acumular tant poder? Hitler és mort i, per tant, tampoc podem tenir certes seguretats sobre la seva personalitat, el seu caràcter, etc., més enllà dels records i les memòries, moltes vegades interessades, dels qui el van conèixer. Però si entenem i podem explicar els mecanismes que porten a personatges com aquests a assolir el poder, i, encara més important, a mantenir-se en ell un cop sembla evident que tenen una cara molt fosca i manifestament negativa, haurem donat un gran pas per evitar repetir els mateixos errors. El que importa no és tant el personatge, perquè personalitats sàdiques i/o psicopàtiques, desgraciadament n'hi haurà sempre. El que importa és impedir que arribi a una posició de poder des d'on puguin fer mal a tot un col·lectiu, i això no fa referència només a un gran Estat, sinó també a una empresa, una organització religiosa, etc.. I per impedir això cal conèixer quin context necessiten i quines eines fan servir i l'anàlisi històrica hi te molt a dir al respecte.

Xavi: Parlant de la relació entre el personatge i la seva obra, si això ho traslladem al camp de la filosofia, fins a quin punt la personalitat d'un filòsof, o d'un creador de pensament ha d'ésser tinguda en compte a l'hora de valorar la seva aportació? El fet que un gran pensador tingui o hagi tingut una personalitat difícil, conflictiva fins hi tot reprovable és un element a tenir en compte a l'hora de valorar la seva obra? I més interessant encara, que passa quan hi ha incoherència flagrant entre la vida d'un filòsof i els valors i idees que ha defensat? Creus que aquest fet pot servir per desacreditar la seva obra si aquesta esta ben feta i argumentada?

Roman: Crec que la filosofia té molt a veure amb els temperaments dels filòsofs que la practiquen. Un filòsof sobretot abans que res és persona i per tant si aquesta persona és conservadora segurament elaborarà una filosofia adient al seu caràcter. Crec que s'ha de tenir molt en compte això perquè és important saber quines són les motivacions d'un filòsof a l'hora de saber per quin motiu dissenya un model filosòfic.

Sempre he considerat que abans que els arguments d'algú hi ha les seves emocions que fan que s'aposti per una o altra determinada perspectiva vital i això és molt important tenir-ho en compte perquè si atenem a això entendrem que en el fons una filosofia no és altra cosa que una manera d'entendre i de justificar o de reprovar certa realitat o entramat cultural, social, etc. Dit això, si una obra aporta coneixements interessants, ben argumentats i enriquidors la vida del seu autor no ha de fer minvar la nostra valoració de la seva proposta filosòfica.

És molt difícil ser conseqüent amb un mateix les 24 hores del dia i per tant l'obra sempre serà més virtuosa que el seu creador, pel fet de ser virtual. I com és molt complicat ser perfecte tot el dia la filosofia d'avui està apostant per una filosofia de la humilitat, una que no preconitzi ideals inabastables sinó que atengui a la nostra realitat que de vegades és brillant i d'altres miserable i  que algunes vegades pot ser les dues coses al mateix temps. L'ésser humà és capaç de les millors i de les pitjors proeses i si entenem això entendrem que fins i tot el més vil dels éssers podria crear alguna obra molt interessant, per molt que ens repugnés. Jutjar una obra com si fos el seu autor seria com titllar a una persona de nazi només pel fet de ser descendent d'un càrrec de les S.S.