,
28/07/2011
Filosofia

Convit poètic per repensar el 15-M

La nit és el rebedor de casa meva. Una nit que es despulla dels sorolls i que juga a fet i amagar amb mi. La lluna, un petit far que il·lumina i que endolceix el titil·lar dels estels, d'uns estels que  són només de qui els mira, de qui els sent i de qui és capaç de deixar-los anar una vegada comença a encendre's el dia.

De vegades la foscor més que amagar ensenya a veure les coses d'una altra manera, a tenir cura de la fragilitat de la poca llum que es filtra per les nostres retines. Cada vegada que apago el llum de la meva habitació es veu amb més claredat l'activitat que hi ha al carrer, la immensitat del món que habitem. Deambular per la nit és com fer un viatge a l'abisme i quan s'està aprop del vertigen s'aprèn a veure i respirar el món d'una altra manera.

Sona Leonard Cohen, com molt sovint, al rebedor de casa meva. Llegeixo un text de Foucault, penso en Miguel Morey i en María Zambrano. La filòsofa exiliada deia “se escribe para defender la soledad en que se está.” S'escriu per defensar la llibertat d'un mateix, sempre i quan s'escrigui sense ànims de lucre. Aquesta nit m'agrada perquè la nit ensenya i ho fa sense esperar res a canvi.

A María Zambrano i a Morey els interessa molt allò invisible, allò que d'alguna manera es queda amagat, allò que durant el pas i el pes de la història només es percebut d'una manera inclassificable. Pot semblar poètic però pot també pot ser molt polític. El filòsof barceloní Miguel Morey, per exemple, atenent a la “revolució del 15-M” entén que aquest esdeveniment ha fet pensar alguna cosa que abans no era pensable o que no es volia deixar pensar. La nit i les revolucions fan que quelcom s'il·lumini.

S'ha de pensar el 15-M. No val allò de dir que “és una revolució de quatre nens malcriats” ni tampoc  que “són uns criminals”. La nit ensenya a pensar. Sí, també fa uns quants anys no ser heterosexual era un delicte, ser una dona era més aviat una tragèdia i no professar el catolicisme una impostura. La nit obre noves portes, quan hi ha silenci, ningú molesta i es pot mirar de reformular lo que fins al moment estava prescrit.

Massa soroll no deixa veure l'arbre darrere el bosc. Deixa de sonar la música. Potser ja m'he adormit, tanmateix el vent traspassa com un llamp de la finestra cap a la porta i la tanca d'un cop contundent. Tancar portes contamina els nous aires i ara, els indignats són el nou aire. Però tot plegat què vol dir fer pensable? Possibilitar nous plantejaments que permetin afrontar d'una manera diferent les noves problemàtiques.

Una aferrada,  la nit campredonenca.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

07/05/2017
Estic a Tortosa. Encara estic al llit. Mentalment estic al llit però els peus m’indiquen que estic a l’estació de busos de Tortosa.
11/04/2017
Si em toqués la loteria deixaria al meu home i als meus fills i marxaria a una illa tropical a viure la vida. Si pogués desaparèixer del món uns dies, què feliç seria!
28/03/2017
*Advertència: Aquest text és una ofrena boulòsofa creada per generar fam i fum i a partir del fem fer-ne fang.
13/03/2017
Una declaració d’amor, com a mi m’agrada fer. Sense saber-ne massa, m’agrada no parar d’intentar-ho. Pot ser que sembli sempre la mateixa història. Però en el fons no ho és.
08/01/2017
De menut era un poruc. Tant, que vaig haver d'anar a una psicòloga especialitzada en fòbies per tractar la meva por irracional als extraterrestres. Bé, irracional tampoc ho era.
06/11/2016
Se suposa que hauria de tenir gana. No tinc ni ganes de llegir. Me moc per inèrcia i estic aquí per compromís. No tinc gens de gana però al mateix temps me moria de ganes de menjar-me el Delta.
25/10/2016
No sé per què però m’hi vaig atrevir. És d’aquestes coses que quan les vas a fer sents que la cagaràs. Però saps? De vegades crec que les persones tenim ganes de cagar-la. És com una necessitat.