,
28/07/2011
Filosofia

Convit poètic per repensar el 15-M

La nit és el rebedor de casa meva. Una nit que es despulla dels sorolls i que juga a fet i amagar amb mi. La lluna, un petit far que il·lumina i que endolceix el titil·lar dels estels, d'uns estels que  són només de qui els mira, de qui els sent i de qui és capaç de deixar-los anar una vegada comença a encendre's el dia.

De vegades la foscor més que amagar ensenya a veure les coses d'una altra manera, a tenir cura de la fragilitat de la poca llum que es filtra per les nostres retines. Cada vegada que apago el llum de la meva habitació es veu amb més claredat l'activitat que hi ha al carrer, la immensitat del món que habitem. Deambular per la nit és com fer un viatge a l'abisme i quan s'està aprop del vertigen s'aprèn a veure i respirar el món d'una altra manera.

Sona Leonard Cohen, com molt sovint, al rebedor de casa meva. Llegeixo un text de Foucault, penso en Miguel Morey i en María Zambrano. La filòsofa exiliada deia “se escribe para defender la soledad en que se está.” S'escriu per defensar la llibertat d'un mateix, sempre i quan s'escrigui sense ànims de lucre. Aquesta nit m'agrada perquè la nit ensenya i ho fa sense esperar res a canvi.

A María Zambrano i a Morey els interessa molt allò invisible, allò que d'alguna manera es queda amagat, allò que durant el pas i el pes de la història només es percebut d'una manera inclassificable. Pot semblar poètic però pot també pot ser molt polític. El filòsof barceloní Miguel Morey, per exemple, atenent a la “revolució del 15-M” entén que aquest esdeveniment ha fet pensar alguna cosa que abans no era pensable o que no es volia deixar pensar. La nit i les revolucions fan que quelcom s'il·lumini.

S'ha de pensar el 15-M. No val allò de dir que “és una revolució de quatre nens malcriats” ni tampoc  que “són uns criminals”. La nit ensenya a pensar. Sí, també fa uns quants anys no ser heterosexual era un delicte, ser una dona era més aviat una tragèdia i no professar el catolicisme una impostura. La nit obre noves portes, quan hi ha silenci, ningú molesta i es pot mirar de reformular lo que fins al moment estava prescrit.

Massa soroll no deixa veure l'arbre darrere el bosc. Deixa de sonar la música. Potser ja m'he adormit, tanmateix el vent traspassa com un llamp de la finestra cap a la porta i la tanca d'un cop contundent. Tancar portes contamina els nous aires i ara, els indignats són el nou aire. Però tot plegat què vol dir fer pensable? Possibilitar nous plantejaments que permetin afrontar d'una manera diferent les noves problemàtiques.

Una aferrada,  la nit campredonenca.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

11/09/2016
Escena 1: Por  -Senyora, em sento estúpid.  -Ho és, no ho dubti. 
25/08/2016
Com si estigués prenyat d'impossibles sempre m'han agradat les hipèrboles, fins a tal punt de desconcertar a propis i a estranys.
12/08/2016
El linkedin em deixa sorprès. La promoció que en fa de saber vendre la moto és genial. Al cap i a la fi intueixo que tothom ens estem convertint en comercials, almenys en comercials de nosaltres mateixos. Potser ens estem convertint en producte.
30/06/2016
El compàs, amb totes les seves dèries, lluitava per girar amb la gràcia de la ballaruga. Li semblava que la seva dansa imitava hiperbòlicament els moviments de la Terra. La seva finor l'enamorava.
26/05/2016
Començo aquest post amb certa temor. La temor d'aquell que sap que pot rebre pals per totes bandes. Potser m'ho mereixo per intentar reflexionar més que opinar i sobretot per intentar entendre. 
21/04/2016
T'ho dic sincerament. Aquesta nit la lluna ha començat a molestar-me. Tan grossa, tan granulada... No sé què ha passat però ja no sé mirar-la com me la mirava abans. Ho sento, em veig incapaç de suportar tanta foscor, tanta nit...
11/02/2016
“Et noto distant, com si no t'importés. Per cada pregunta que et faig em soltes una resposta precuinada, buida, ratllant el sense sentit. Et mantens a la defensiva, com esperant un atac meu. Només vull atenció...”