Davant la temor tothom som iguals

“Si hagués de dir només una frase a la meua vida, quina en faria sortir de la meua boca?”. Segurament no tinc una resposta adequada, ni precisa però sí que segurament intentaria que aquesta sonés com un “abracadabra”. M’agrada la màgia, transformar substancialment les coses. Tendeixo a imaginar i a treballar les paraules i a cosir-les unes amb altres de tal manera que tinguin aquella musicalitat que abraci les emocions.

Fa temps que busco la fórmula per ajudar a esvair les temors. Ingredients suficients per donar valor, tot seguits d’un “pota de cabra”. Costa, el treball és dur. Si la temor està molt arrelada s’ha d’anar fins al fons i sovint és difícil acceptar quin és el nostre vertader caràcter. Canviar allò superficial no és tan complicat. Anar fins al final vol dir acceptar aspectes de la nostra conducta que ens poden arribar a semblar miserables. Acceptar, però, no vol dir resignar-se sinó vol dir assimilar per intentar millorar.

Com sempre, quan intentes fer màgia pots provocar un resultat imprevist o fins i tot invers. Que exposi la meua por aquí no és gratuït, malgrat podria semblar-ho, correré el risc. Normalment no tenim consciència de la magnitud dels nostres actes. La intenció és important però també la cura en el procediment ho és. Un mag ha de treballar força i tot i això s’arrisca a fracassar.

Aquest bocí alfabètic intenta, humilment, fer màgia. Apaivagar la temor. M’exposo. Aquest truc implica que jo corri el perill. Allò que me fa més pànic és no ser capaç de fer alguna cosa, sobretot si té relació amb les relacions sentimentals. Tinc molta temor de no estar a l’alçada i el rebuig m’estreny el pit, fins fer-se’m insuportable. Aquesta exposició és com un truc d’escapisme en què un mag es posa dins d’un dipòsit d’aigua amb les mans lligades. No sé si sortirà bé.

Quina pretensió tinc? Fer veure que tots tenim incerteses, inseguretats, temors, patiments; mostrar que si pensem que som únics en el nostre sofriment estem equivocats. Tothom pateix per alguna cosa o d’altra. No som pas únics i allò que ens fa iguals, ens pot ajudar a comprendre els altres i  també a nosaltres mateixos i per tant a sentir-nos més propers. Som fràgils, però la màgia tendeix a ser una cosa tan senzilla com prodigiosa. Els components químics que ens configuren fan que les nostres cèl·lules estiguin dissenyades per aferrar-se a la vida. El minimalisme virtuós.

La temor, no poder. La temor de no ser capaç de trobar a ningú que pugui “sentir-me”, ni emocionar-se mirant-me o besant-me. La meua temor no només és meua. Per això cada dia lluito per ajudar la gent a lluitar per afrontar les seues pors, perquè així agafo forces per afrontar la meua. El meu “abracadabra” és compartir les meues fascinacions i la meua creença en la meua gent. La meua “pota de cabra” és donar-nos el dret a errar i a seguir-ho intentant. Un fracàs no és una meta sinó una possibilitat de canvi de rumb o d’agafar forces per seguir caminant la mateixa via.

I ara mireu-vos les vostres mans. Jo m’estic deslligant, si no veieu cap nus és que alguna cosa bona ha passat. No diré que no em fa pànic escriure això i quedar en ridícul. Paga la pena intentar-ho si això serveix per alguna cosa. Jo, quan tinc molta temor, me’n vaig en busca de les meues fortaleses i intento fer màgia. Només una miqueta. Escriure m’ha ajudat a superar moltes temors. Les que queden marxen quan comparteixo, aquesta és la meua màgia. Quan creo començo a creure i ara m’apetia fer alguna cosa útil que fos capaç de motivar a moure’s. La vida està girant el cantó. Abracadabra, pota de cabra  i la meua temor d’explicar una cosa íntima i que em fa vergonya s’ha enderrocat una miqueta més. Surto de l’aigua i vos somric; la màgia resideix en l’estar obert a la màgia. I la màgia de vegades pot habitar fins i tot en un “gràcies”, per això gràcies per passejar-vos una estona per aquest racó amb un pedaç de màgia.